La guerra, pel que sembla, acabava, després d'arribar als extrems més terribles de la violència. En resum, va arribar al punt àlgid, on els soldats estaven guardant les seves pertinences i recollint els seus equips, cansats, esgotats, esgotats i buidatges, després d'haver donat tota la seva energia en la batalla. Tot estava ficant en les seves bosses i en els seus vehicles, per tant, sense molta cura. Hi havia vehicles per al transport de tropes, uns altres s'utilitzaven per a portar equips militars, per a caixes de bala i magranes, per al transport de tancs i per a llaunes de menjar, alguns amb data de caducitat. Fins que podien veure els ulls, eren les úniques coses que van sobreviure sense mal. Per contra, els edificis de tota la zona van ser bombardejats i ara estaven plens de forats desordenats, els embalums dels quals queien als carrers i en les voreres, i la pintura, alliberada de les façanes i dels murs interiors, envoltava encara el mobiliari, ja que els fugits del bombardeig no van poder portar-lo per allí. No es veien tan fàcilment els cadàvers de totes les edats repartits pel lloc. O, més concretament, havien de mantenir-ho invisible. Per contra, l'atenció havia de limitar-se al seu número i, si es disposés del temps necessari, seria possible enumerar els seus noms i edats, després les circumstàncies de la seva mort, explicant amb què estaven morint a l'instant i què no podrien fer mai més. Però això seria un treball laboriós. Perquè seria gairebé impossible recopilar tota aquesta informació que, segons totes les aparences, probablement s'oblidaria en tenir l'opció més petita, malgrat la simpatia i, fins i tot, de la tristesa que pogués generar. Aquí no es farà res d'això, i s'eliminarà la possibilitat que aquest text sigui llegit com a propaganda política, la qual cosa provocaria l'empipament d'alguns lectors, en particular entre els de classe mitjana intel·lectual. En qualsevol cas, aquests cossos, en el cas que tinguessin algun significat per a algú, a més, evidentment, dels seus amos, hauria estat per a aquells que estaven prop d'ells, potser també per als seus assassins. No ara, però sí més tard. Segurament d'aquí a molts anys, perquè ara aquests assassins estan cansats, explotats, esgotats, i encara estan utilitzant l'energia que els queda per a recollir les seves pertinences i el seu equip, sense retards a abandonar aquest camp de batalla i tornar a les seves cases. Per tant, hauran de recollir tot allò que no hagi estat danyat o utilitzat i dipositar-ho en les bosses del seu equip o en el vehicle corresponent. I tot el que no ha sobreviscut o que ha estat usat, han de recollir-ho en bosses gegants d'escombraries, i quan estan en això no posen la mateixa atenció que quan reben les seves pertinences i el seu equip. No obstant això, quan finalment es vagin a col·locar, deixaran alguna cosa enrere i no sols bosses d'escombraries. Mentrestant, les veus s'escoltaran reivindicant que al final l'amor i la pau seran els vencedors, i els equips mèdics es prepararan per a entrar, seguits de la premsa internacional, dels combois d'ajuda humanitària i de les organitzacions de drets humans, i d'ells, a la baixa velocitat, un grup de nens rebels i golpeadores. Res més entrar, cada grup buscarà qualsevol cosa que pugui ser del seu interès en aquest lloc. No cal dedicar massa temps a aquests interessos, que són ben coneguts. Per tant, el text centrarà la seva atenció en el grup de nens que es dediquen a racons i entremaliadures, i que en aquesta ocasió formen Mohammade, Mounira, Moneim, Mazen, Maysoon, Mukhles i Maia, els noms de la qual comencen per simple coincidència amb la lletra M. A part d'això, i encara que van néixer en famílies amb molts antecedents econòmics i socials, tenen en comú una altra cosa fonamental: la pobresa. Mounira era la més antiga, però Mohammad era la més forta, i els dos eren pioners del grup creuaven el camp de batalla gairebé abandonat, amb Maia, la més jove i la més petita, sempre darrere.

Cada edat i grandària té els seus avantatges i inconvenients, però Maia vivia en aquell moment només els contres. Mentre els altres membres del grup exploraven coses meravelloses, curioses i valuoses en les escombraries dels soldats, les coses que ell descobria, com les llaunes buides de sardina i les escorces de bala, eren de tota mena i no s'importaven a ningú. No obstant això, va continuar recollint, cada vegada que tirava un d'ells trobava un altre millor, conservant els més brillants i els que no estaven excessivament escalonats, fins que finalment va trobar una llauna de sardines amb la tapa lleugerament aixecada, a pesar que estava completament buida. I Maia aviat va començar a omplir-la amb les petites escorces de bala que va embolicar i va guardar. Els va encaixar a poc a poc i acuradament, un a un, fins que la llauna es va omplir de peles de bala, apilant-les cap a l'ample, en angle recte amb la forma en què es col·loquen habitualment les sardines. Després, de sobte, es van sentir crits de sorpresa i admiració del grup anterior, i van començar a córrer, i Maia els va perseguir, encara que no tenia idea per què, però també en aquesta situació, com unes altres, l'instint conduïa a estar sempre al costat tot el possible.

Tots van córrer fins a una zona despoblada, on jugaven en temps de pau. Mounira es va asseure i Mohammade va fer el mateix mentre tots els altres es van reunir al voltant. Dominat pel silenci, Mounira va treure sota la seva camisa una llauna de metall discoidal. Tenia una cosa escrita, que ningú d'ells podia desxifrar, però per la imatge subjacent sabien exactament què era. Imatge dels cogombres de color verd apagada. Mounira va començar a barallar per a obrir la llauna i mentrestant Mohammade li va donar instruccions per a fer-ho, però aviat va entrar en el camí, extraient la llauna de les seves mans. Això no significava que Mounira perdés el control de la llauna. En cap cas. Mentrestant, la bava començava a acumular-se en les boques atapeïdes, la massa emmagatzemada en la presa era devorada cap enrere quan arribava massa a dalt per a respirar. En realitat, ells no creien que anessin nens terriblement pobres, però els cogombrets de llauna eren una cosa estranya en la seva cistella de la compra o fins i tot en el paisatge de la seva vida quotidiana. A vegades les veien en les cambres de jovençans o en algun menjar o sopar. Però trobar-ho així, mentre jugaven, era impensable. Ara es tractava de veure quants cogombrets hi havia en llauna i quants prendria cadascun. Hi hauria almenys set. Potser deu. I per a tots seria acceptable que Mounira i Mohammade, els que van trobar la llauna, la prenguessin en la seva majoria i els majors, una vegada repartits tots per igual, i que el cogombret més petit fora per a Maya. El seu cos, petit i més jove, no necessitava de veritat tant. Aquests pensaments, ocurrències i representacions es van complir fins que es va obrir la llauna. Al principi, un so de tintín, en obrir-se, es va convertir en una pila de metall trencat, i l'escàs suc de vinagre va arribar a les fosses nasals de tots, fent-ho cada vegada més aromàtic mentre la llauna passava entre Mohammad i Mounira. Aquest procés no consistia a creuar tantes llaunes, sinó separar-les contra la seva voluntat, fins que finalment es va recolzar a les mans de Mohamme, mentre Mounira va continuar traient el seu contingut. Els cogombrets van ser assignats primer individualment a Maysoon, després a Mazen, després a Mukhles, després a Moneim i finalment a Maya. I la veritat és que després de moltes inspeccions i revisions no semblava haver-hi grans diferències en grandària. Mohammade i Mounira van continuar mantenint la llauna i tot el que pogués quedar dins d'ella, i tots van començar a empassar la seva part. I la majoria van acabar els seus cogombrets, encara que van intentar menjar el més a poc a poc possible, però Mohammade i Mounira no. Per tant, van començar a sentir soplos de súplica, demanant una sagnia a un o a un altre, només una petita, i a renyar a Mohammad i Mounira, però, no obstant això, donant petits mossets fins que el grup va acabar tots els pepinitos de la llauna, deixant només el suc. Així que van començar a beure, cadascun en el seu torn, i ningú bevia més que els altres, i si algun ho fes, com en el cas de Moneim, llavors Mounira li llevaria la llauna. Merescut!, vam dir.

Després, al marge de Maia, es van dividir en dos grups de tres persones que van començar a patinar la llauna d'un costat a un altre. I cada vegada que tiraven la llauna massa lluny, Maia, que estava en un racó, massa jove i massa petita per a saber com es juga al futbol, anava corrent a buscar-la.

Va ser un dia veritablement bell, que ningú d'ells mai oblidaria fàcilment. Eren feliços.