Personalitzar l'error seria cometre un altre error. Però fins al sepulcre i més enllà, Jake Sullivan, assessor de Seguretat Nacional del president dels EUA, Joe Bide, serà l'encarregat de portar-lo a l'esquena, com va dir el 29 de setembre en The Atlantic Festival: “La regió del Pròxim Orient és avui més tranquil·la que en les dues dècades passades”. Una setmana després, el 7 d'octubre, quan la matança de Gaza encara estava en els seus inicis, The Atlantic va portar la frase a la línia d'un comentari molt extens en el seu web, perquè alguna cosa que havia sentit en els somnis no havia estat cada vegada.

No, no era anècdota. S'ha parlat molt, i hauran de fer més a l'Israel de la postguerra, dels preliminars del 7 d'octubre. Però, encara que fins ara ha anat més en silenci, la dels EUA és un graó més alt. Sullivan era o hauria de ser la persona més informada del món. La dotzena i mitja de la primera potència d'avui és l'última piràmide del treball dels serveis d'informació i intel·ligència i l'encarregada de transmetre al president detalladament tota l'agressió, malgrat els conflictes i les intrigues entre els serveis.

És més, sobre aquest “saber” cal construir, a continuació, estratègies i projectes de política exterior que, sobretot, seran abordats per la Secretaria d'Estat. Així que l'últim ull d'una llarga cadena i el clau que subjectava una llarga corda era l'error de Sullivan. En la primera potència del món, mira.

No hi ha dubte, d'altra banda, que aquelles paraules de Sullivan al setembre reflectien plenament la concepció de l'administració de Biden en aquell moment. No eren avaluacions o reflexions personals, ni sortides anecdòtiques. Aquest fet es podia resumir en una sola paraula: “Corredor”.

Solució de problemes

Treballada amb discreció durant mesos, es va signar el 10 de setembre, sota la presidència del Cimera G-20 de Nova Delhi, el projecte IMEC l'Índia-Middle East-Europe Economic Corridor. Projecte d'un gegantesc enllaç de comunicació i transport (fibra, tren, mar, carretera) amb Orient Mitjà com a centre de masses.

Segons la declaració oficial, el Corredor buscava reforçar el desenvolupament econòmic fomentant la connectivitat i la integració econòmica entre Àsia, el golf Pèrsic i Europa, i arribaria des de l'Índia fins a Europa, passant per Emirats Àrabs, l'Aràbia Saudita, Jordània, Israel i Grècia. Es deia en veu alta que, a costa dels Estats Units, venia a competir amb el BRI de la Xina o el nou camí de la seda; i més ocult, es podia notar que també es podia llevar la força al canal de Suez.

La llista de promotors del corredor era tan expressiva com la dels quals no apareixien. Al Sud d'Àsia, l'Índia sí, però al Pakistan o Bangladesh no, la causa no és inadivina. A Orient Mitjà, l'Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs i Jordània sí, però no l'Iran, Oman, Qatar, Bahrain, Kuwait, l'Iraq, Síria, Iemen... i Egipte. Israel i Grècia sí, però Turquia no. Però no va ser perquè ells també els van convidar però van dir que no, com va explicar Erdogan clarament.

No ha de ser especialment ràpid per a adonar-se que aquest Corredor connectaria bàsicament a l'Aràbia Saudita amb dos grans mercats de combustible, l'Índia i Europa, però deixant les barreres del camí en mans d'Emirats i Israel. I que els EUA, més concretament Blinken, aconseguien així la quadratura del cercle, cobrint la maldestra jubilació de l'Afganistan i posant en marxa l'esmena a la totalitat de la doctrina eurasiàtica morta de Bzerzinski.

A través d'una solució única, Washington resolia molts problemes de la seva política exterior: Competir amb la Xina amb el punt gros; vincular l'Índia amb el món occidental, amb més solidesa que les retolias de l'Indopacifico; aïllar l'Iran i Rússia i els seus satèl·lits a la regió; regalar a Europa una cosa substitutiva dels combustibles russos, però amb control en mans de tercers; semiturar aliats rebels com Turquia i Egipte... Però, sobretot, reafirmar la missus dominicus d'Israel a Orient Mitjà, pegada al costat de l'Aràbia Saudita.

La bondat del projecte era tal que a casa, fins i tot a la sala de sessions dels EUA, difícilment podria tenir enemics: El Corredor era una clara continuació dels Acords d'Abraham, malgrat Trump.

Lava llet

La suite del lleter es desplaça al sòl el 7 d'octubre a Gaza. I des de llavors s'ha empetitit sota bomba en el Mediterrani oriental aquest incontrolable Leviatan, que els mateixos Estats Units han crescut durant dècades.

Què ha fallat? Com és obvi, la consideració de la qüestió palestina com a tal, sense forma de solució, amortitzada, i, de pas, menysprear la seva capacitat marítima en el món àrab, musulmà i en tot el Sud. I el que seria tan positiu: La brutalitat institucional que ha anat aconseguint la naturalitat d'Israel, el fet que ningú pugui fer el seu sense respectar res, el no voler ser conscient que no és injust, sinó devastador. Però totes elles són tatxes antigues del centrisme occidental.

I no cal esperar canvis profunds. Menys inversió. Les idees que han començat a publicar-se entre nosaltres amb l'objectiu de “predir el futur de Gaza” mostren, sense tot just excepcions, que les claus dels problemes no es volen tocar a Occident i que es pretén preveure el futur com una fotografia personalitzada del passat. Això sí, sense passadissos.No obstant això
, en la realitat d'Orient Mitjà ja comencen a reflectir-se les innovacions: L'entesa entre l'Aràbia Saudita i l'Iran, increïble fins fa poc, però que ara comencen a funcionar sense el padrí xinès; el neo-otomanismo d'Erdogan, el kemalisme per a enterrar i donar l'esquena d'una vegada a Europa; l'estratègia dels “pobles armats” d'Hezbola, amb o sense Setze...

Es tracta, a més, d'un núvol negre que abans a penes es contemplava, en l'horitzó d'Orient Mitjà: el núvol negre d'armes nuclears. Encara que el mànec Eliyahu no hagués dit res, aquí estaria el fantasma, però ara es pot apostar que l'aprenentatge que derivaran de Gaza els més poderosos de la regió anirà per aquí.

Moltes creences van ser enterrades el 7 d'octubre.