La sentència va ser dictada el 15 de desembre de 1961, després de 114 intents judicials. Llegida pel president del tribunal Moshe Landau:

"Per a castigar l'acusat i evitar les preocupacions de la gent, hem d'imposar a l'acusat la pena més dura de la llei. Com descrivim en aquesta sentència, ha participat en delictes d'horror inigualable. L'objectiu d'aquests crims ha estat el poble jueu, la desaparició dels jueus d'aquest món. Per aquesta raó, hem de diferenciar aquestes accions dels crims individuals i qualificar-les com a accions greus contra la humanitat. I és que ha estat una activitat contra un grup de persones, només per pertànyer a aquest grup humà. (...) Per tant, malgrat tot l'esmentat, aquest tribunal condemna a Adolf Eichmann a mort per crims contra el poble jueu, crims contra la humanitat i crims de guerra".

Malgrat la sentència que condemnava a penjar, Eichmann no va alterar massa el seu discurs. L'última intervenció judicial va ser:

"He sentit atentament la sentència estricta del tribunal. M'equivoco en les meves expectatives de justícia. No puc acceptar la sentència de culpabilitat. Comprenc la demanda espacial dels crims contra el poble jueu. Les declaracions dels testimonis en aquest judici m'han calmat les cames, com em van vibrar quan vaig haver d'anar a aquests fets per força major. La desgràcia de la meva vida ha estat estar embolicat en aquestes barbaritats, però aquestes fecundacions no es van produir segons els meus desitjos. No volia matar a la gent. L'assassinat massiu és responsabilitat exclusiva dels dirigents polítics. (...) No soc el monstre que creeu. Estic convençut que haig de pagar aquí per uns altres".

Eichmann va recórrer la sentència i la presó es va allargar sis mesos. No va servir per a canviar res. Així, l'1 de juny de 1961, Eichmann va ser penjat al pati de la presó. El seu cos va ser incinerat i les cendres van ser dipositades al Mediterrani. Era la primera pena de mort imposada per Israel.

[Qui era Adolf Eichmann? Llegeix aquí més detalls]

Quan
la polèmica detenció va cessar en la Segona Guerra Mundial, Eichmann emprèn una fugida i la gent que volia aplicar la justícia que va arribar a pensar que havia desaparegut o mort, sobretot el Govern d'Israel, fins que en 1959 l'agència israeliana d'intel·ligència Mossad va trobar a l'Argentina. Durant aquesta dècada es va mantenir sota el nom de Ricardo Klement i va treballar com a llenyataire i altres oficis. Pocs mesos abans que Israel detectés, la coneguda empresa alemanya Mercedes-Benz va nomenar gerent de la fàbrica de Buenos Aires, però no va ser per això sorpresa, encara que l'empresa va estar vigilada durant anys per la seva vinculació amb el nazisme. Eichmann tenia com a veí a un jueu alemany, Lothar Hermann, ex membre del Partit Comunista, que va ser torturat a Alemanya nazi gairebé fins a la mort. Es va quedar cega per sempre. El fill d'Eichmann i la filla d'Hermann jugaven junts en el barri i el senyor Hermann va arribar a sospitar alguna cosa pels assumptes que li comptava la seva filla. Ho va comunicar al Govern d'Israel. A aquest fil va arribar el servei secret de Mossad per a detenir a l'ex general nazi.

A petició expressa del primer ministre israelià, David Ben-Gurion, Mossad va realitzar una planificació especial per a detenir a Eichmann, per por del Govern argentí, si no anava a negar els permisos d'extradició, que en algun cas va succeir anteriorment. L'operació es va fer en secret. Eichmann va ser capturat de manera irregular i segrestat en un apartament, tortura i interrogatori, mentre el govern argentí esperava que un avió israelià aterrés a Buenos Aires. Van trigar una setmana a obtenir el permís. Una vegada fet això, sense comunicar res al Govern argentí, Eichmann va ser traslladat a l'avió com un ciutadà normal vestit de mecànic, totalment drogat i amb un passaport fals. Li van dir als agents que estaven borratxos.

Es va produir una greu crisi diplomàtica. l'Argentina va denunciar que la seva sobirania havia estat violada, segrestada i retinguda a un ciutadà seu, i que el Dret Internacional no ho permetia. L'Organització de les Nacions Unides va fer arribar el seu suport a l'Argentina, i així, en realitat, Israel havia de tornar a Eichmann, però mai ho va fer. l'Argentina va demanar a l'ONU que actués més dur, però en va. Més tard es va descobrir que Israel va pagar a l'Argentina una “quantitat significativa” perquè no es barregessin més.

El judici contra Eichmann
va atreure l'atenció internacional d'algunes claus del judici i el seu seguiment informatiu va ser molt important tenint en compte les tecnologies de l'època. Un d'aquests corresponsals va ser la filòsofa Hannah Arendt, alemanya de naixement, mongeta de religió, resident als Estats Units, fugida del nazisme. Es va presentar a la revista New Yorker com a cronista per a anar a Jerusalem, per a fer un seguiment de la mongeta. Per a llavors Arendt ja tenia fama, ja que pocs anys abans va publicar el llibre Totalitarisme, un llibre amb una base teòrica profunda en el nazisme.

Era la primera vegada que el nounat estat israelià jutjava a un nazi a l'altura d'Eichmann i l'expectació era enorme. Els treballs preparatoris van durar mesos. Moshe Landau, presidit pel jutge, va tenir a banda i banda als jutges Benjamin Halevy i Yitzhak Raveh. Els tres eren alemanys de naixement, però van parlar sempre d'hebreu. A Eichmann li entenien perfectament, i exemple d'això, que al seu traductor no li permetien acabar les frases, perquè en realitat no necessitaven del traductor. Fins i tot li va ser corregit a vegades, pensant que el traduït no era tan exacte i correcte.

Les expectatives del judici eren tan altes que Arendt va intuir perfectament que el Govern d'Israel pretenia castigar més el nazisme i al propi holocaust que jutjar l'actuació d'Eichmann. Ben-Gurion volia que els que no s'escoltessin en els judicis de Nurenberg contra els dirigents nazis, i d'alguna manera volia posar cara a aquesta enorme massacre contra milions de jueus i oferir veu a les víctimes. Les expectatives eren altes, sí, perquè el nou Estat que es va constituir en terres palestines volia que aquest judici es fes amb serietat, i aquesta materialització amb èxit permetria justificar l'existència d'Israel. En paraules d'Arendt, el primer ministre va ser el “director d'escena invisible” de la juicion, sense aparèixer en una sola sessió, en parlar de la veu del fiscal general Gideon Hausner. No obstant això, el jutge general va fer tot el possible per a fugir d'ell.

La lectura
d'Arendt va actuar com Contra el vent. Entre altres coses, va criticar durament la intenció del primer ministre Ben-Gurion i va apuntar als jueus burgesos que, per a salvar el seu darrere, van ser assassinats pel nazisme gràcies a la informació dels jueus de classe alta. Si no hi hagués organització d'aquests, o si no poguessin saber on vivien els grups de jueus, difícilment haurien existit tant, alguna cosa diu Arendt en el llibre. Per descomptat, després va sentir els immensos i a dos, i va perdre a alguns filòsofs amics pròxims.

D'altra banda , el terme "incomoditat del mal" va ser utilitzat incòmodament per la societat. Potser per això, com Ben-Gurion, era més fàcil definir a Eichmann com a cruel i no donar-li més voltes. La falsedat, la falta de consciència d'una persona, a qui és culpa? Aquest tipus de preguntes, que podien sorgir d'aquella lectura d'Arendt, i que van sorgir, es preferien mantenir en silenci i pensar menys.

Aquestes són les últimes paraules d'Arendt abans de l'epíleg, des que Eichmann la portava a penjar:

“Jo no ho necessito”, va dir [Eichmann] quan li van oferir el capusai negre. Era amo de si mateix i més: era com era. Res va poder demostrar millor això que els somrients llaminadures de les últimes paraules: (...) “Després d'un breu temps, senyors, tots tornarem a reunir-nos. Aquest és el destí de tots els homes. Visca Alemanya! Visca l'Argentina! Visca Àustria! Mai els oblidaré”. Davant la mort, va descobrir el clixé que s'utilitza en l'oratòria del funeral. En Urkamendi, la memòria li va fer l'última mala jugada; sentia un “vot” i se li va oblidar que era el seu funeral. D'alguna manera, semblava que en aquests últims minuts Eichmann va resumir la lliçó que ens mostra el llarg camí que va recórrer en la barbàrie humana: la lliçó de la terrible banalitat del mal que talla la paraula i el pensament.

[Larrun segueix: En el nostre afany per portar avui dia termes com 'la insignificància del mal', hem creat una taula rodona amb experts i tenim un interessant article d'opinió d'Hedoi Etxarte]