En diverses ocasions m'han dit que el que produïm és el més forta del treball dels arquitectes, es perpetua. Que la perpetuïtat de l'edifici supera la presència temporal de l'ésser humà i ens faci sostenibles en el futur. I a diferència del que ocorre amb un llibre, la materialitat afegeix una altra fortalesa a la immortalitat. Ens fem immortals a través de la vida de l'edifici que hem construït. Una espiritualitat curiosa que l'arquitectura ofereix a alguns.

Lluny dels qui pensen en la immortalitat, Europa ha establert que la durada mínima de vida dels edificis és de 50 anys, gairebé la meitat del cicle de vida humana. Però en la cultura japonesa està establert en 25 anys, el temps en el qual es produeix un canvi generacional, ja que s'entén que l'edifici pertany a la categoria de matèria viva: una entitat sense sostenibilitat. Encara que en la concepció occidental de la vida se'ns fa un curt cicle de vida de 50 anys, el temps de definició es deu al fet que la mort de l'edifici és representativa com a part del cicle de vida de l'edifici. És a dir, caldrà pensar en una possible via de desaparició del que es construeix (desmantellar, repartir en peces i reciclar...). I l'objectiu d'aquest exercici és molt pragmàtic: fer un càlcul de les emissions de CO₂ que poden emetre les prolongacions de la vida de l'edifici.

En el destí de molts edificis es donen molts cicles de vida, canvis d'ús, aspecte, exigència tècnica segons les vides humanes. En un termini de 50 anys es donaran cicles de final i d'inici inimaginables, ja que tants factors influeixen! Els esdeveniments de les vides particulars de les persones que habiten l'edifici, les accions del clima, les imperfeccions de manteniment, la comprensió espacial de la societat, les prioritats culturals, les noves polítiques... Pretendre fer una previsió em sembla un intent d'autofección de la vida de l'edifici, un exercici de literatura, més que d'arquitectura. A mig camí entre transcendència i pragmatisme.