Fa temps que un anunci em salta en el mòbil. Em promet que acolorirà el meu món. Amb aquesta aplicació podré comprar-la com un milionari. Productes barats, molt barats, fins i tot gratuïts. Han tocat en la diana del màrqueting que exigeix el moment històric sociològic. Aquesta coneguda aplicació no és, per descomptat, l'única, però aquesta, a més, va poder aprofitar la inflació que va suposar la pandèmia per a estendre-la per tot el món. S'ha encarit tot? Nosaltres us donarem l'oportunitat de continuar vivint amb la mateixa il·lusió.

Comprar-ho com un milionari. Almenys en quantitat, ja que no s'ofereix ni se sol·licita qualitat. Però, bo, al cap i a la fi, és el que impulsa el consumisme, no? I així acabem, desitjant coses que no necessitem i amuntegant objectes que no tenen cap valor, fins que acabem en la paperera. No, no tenen valor de barata, però tampoc tenen valor d'ús. Quin és el seu valor llavors? Comprar, gastar, tenir. I, en el fons, calmar els ànims i rebaixar el mico que ens ha produït aquest consumisme.

Es van inventar amb el lema. Històricament hem desitjat omplir un altre estatus, la passió que sembla estar en el nostre interior és inconfessable. Però, és suficient poder comprar les coses per a fer-nos creure que complim un altre estatus? Clarament, no. Segur que hi ha alguna cosa més…

L'Estat és jeràrquic per definició. No és horitzontal, és vertical. Per a complir (o sentir que complim) un altre estatus, sempre haurem de tenir a algú més per sota de nosaltres. I ser súbdit no significa una altra cosa que obeir. En una paraula, els criats.

Qui compleix llavors aquestes funcions?

Davant la crisi de cures, els governs fa temps que trien de manera conscient: deixar a les famílies a costa de les famílies i, per a fer front a aquest mal pas que no té una solució fàcil, a molts dels quals han vingut de fora, en la seva majoria dones. I dic que és una opció conscient, perquè d'aquí venen totes les polítiques que hi ha darrere, començant per la llei d'estrangers, fins al punt de no admetre administrativament els estudis i la formació de tots aquests treballadors.

Antigament entraven com a criades a les cases dels rics els joves que havien anat dels pobles a les ciutats. Eren del mateix color i de la mateixa procedència; l'única diferència era la classe. Això, evidentment, revelava el conflicte de classes. Però, com hem vist, el fenomen ha canviat i s'ha estès. Ara, l'amo no té per què ser ric i les “criades”, com no eren als seus països, tampoc són d'una altra classe, sinó d'una altra procedència.

Però el dels empleats de llar no és l'únic exemple. Aquí estan, entre altres, les plataformes de delivery. Què vol, ho promet i algú ho farà per nosaltres? No puc menys que pensar en el famós cantant, al qual se li va ocórrer que necessitava unes quantes copes per a amagar els seus mugrons en hores innecessàries. O el model que pescava la seva patata a través de la truita. “On està la meva truita? ! On està la meva truita?”. Aquest grandíssim! Presa patates i ous i sé una persona funcional!

Heus aquí que a poc a poc som més del que som que dues potes del mecanisme de persuasió: la possibilitat d'acumular coses i coses, i la facilitat de sentir-nos amos.

Per cert, tots ells són exemples d'origen i raça, i també el primer, perquè sabem com s'han produït les trivialitats que provenen de la Xina. I ens és igual.

Continuarem comprant com a milionaris i el nostre món s'acolorirà.