En els últims anys, el concepte de política industrial ha reaparegut amb força a diferents nivells. L'organització que fos el martell del neoliberalisme, el Fons Monetari Internacional, subratlla en l'actualitat que els mercats han rebut la pressió que els governs prenguin una direcció més activa en la seva política industrial a causa de la pandèmia, l'augment de les tensions geopolítiques i les preocupacions derivades de les crisis climàtiques. Per aquests problemes, qualsevol proposta econòmica actual necessita tenir interioritzades aquestes dues paraules per a tenir èxit polític. Davant la incertesa econòmica, la política industrial s'ha convertit en un suport.

Quant a la definició, hi ha un agent clau: el govern. També subratllen la participació de l'Estat en l'economia per a canviar la seva estructura o direcció. Sobre aquestes bases, els acadèmics interioritzen la governança, és a dir, la participació activa de més actors. En definitiva, la política industrial té com a objectiu corregir les fallades del mercat i coordinar els esforços en els sectors clau. Està orientat a la millora de la productivitat, la innovació i la competitivitat. I té objectius a llarg termini, inclòs el desenvolupament sostenible i el benestar social.

Al País Basc tenim diverses polítiques industrials. D'una banda, les dutes a terme pels governs autonòmics (CAB i Navarra). Al País Basc continental, per contra, les polítiques industrials de França i Nova Aquitània, sense estratègia industrial pròpia. Per sobre d'ells, les polítiques que es defineixen a la Unió Europea són un manual. És evident que no existeix una política comuna a nivell d'Euskal Herria, amb les contradiccions i duplicitats que això suposa.

Reprenent la definició, esbossant les característiques més habituals, si l'objectiu és superar el capitalisme des del punt de vista de la classe obrera, és necessari repensar el concepte en si mateix. És el Govern (o l'Estat) el que defensa els interessos dels treballadors? La responsabilitat de l'Estat és fer d'intermediari entre el treball i el capital? Són preguntes de resposta en profunditat que susciten el debat. Prendré la variant, agarrant-me a l'autonomia de classe obrera i recuperant el lema de la Internacional: l'emancipació dels treballadors ha de ser el seu treball.

La pregunta és si és possible crear una política industrial que respongui als interessos de la classe treballadora, així com una política obrera que promogui una governança industrial alternativa, que tingui com a objectiu superar el capitalisme. Aquest enfocament requereix la independència de classe, així com l'autonomia real del govern i dels principals poders econòmics. En aquest sentit, l'economia social transformadora i el treball de les organitzacions sindicals, que són les organitzacions obreres, juguen un paper fonamental.

En el cas de la política sindical, té la possibilitat d'apostar pel control i la gestió dels treballadors de la indústria. Evidentment, exigiria deixar de costat el sindicalisme pactat en el pacte social, sense caure en un conveni que enteli els objectius.

Aquest moviment cap a una política industrial més inclusiva i democràtica s'enfronta a nombrosos reptes entre els quals destaquen la resistència dels interessos establerts i la necessitat de desenvolupar un marc teòric i pràctic sòlid que sostingui aquesta visió. En un moment en el qual s'obren les polítiques industrials, treballar aquest camí autònom és un repte i una necessitat.