Fa cinc anys vas estar en la primera novel·la de Basa (Elkar, 2019). Diríase que mirava a la vellesa. Pleibak a l'adolescència. D'on ve el desig de posar el focus en aquesta època? El
nucli del llibre no va ser el desig de contar aquesta història o tractar aquest tema. El més ardu era posar en pràctica un determinat llenguatge literari, el més pròxim possible a l'oral. Itziar Ugarte va proposar per a la contraportada “la llengua que es menja bruta” i descriu bé el que volia buscar: una llengua que té força expressiva, pròxima a l'oral i vinculada a l'ambient juvenil. Vaig arribar als personatges buscant les veus que anaven a treballar en aquest registre, i d'aquí també al context de la nostra adolescència.

De fet, una de les característiques més cridaneres de Pleibak és el llenguatge que utilitza la veu narrativa. Com ho definiries?
M'agradaria recalcar, en primer lloc, que això és un conjunt de decisions preses per a aquest llibre concret, no un criteri general sobre el llenguatge literari. Normalment, quan parlem de narrativa, explicitem altres opcions i no tant les relacionades amb el llenguatge. Però aquestes eleccions sempre són aquí. Per a mi és important trobar un registre que s'ajusti tan bé com sigui possible a la història que estàs contant, prendre decisions concretes. Perquè el llenguatge no és només el significat, el significat, el sentit, la frase i el paràgraf. També té un efecte de banda sonora i un munt d'informació addicional en cada paraula.

En aquest cas, el criteri ha estat buscar la major precisió lèxica possible. En aquest camí m'he adonat que, per a dir el que volia dir, passava sovint pel castellà o el biscaí. Llavors, en el lèxic el criteri ha estat el de ser flexible, i utilitzar paraules que provinguin del castellà si les traduccions en castellà i en francès són similars, o si són més curtes o més fortes que les traduccions en basca: brillant, hortero, liminal… Per tant, he decidit ser flexible amb el diccionari. Per contra, he estat exigent en la sintaxi: he donat molta importància a cura de les estructures en basca. Tal com va comentar Uxue Alberdi en l'entrevista d'Hetero en ARGIA, vostè pot trencar el llenguatge de la responsabilitat o de la irresponsabilitat. Jo he intentat fer-ho amb precaució, i on ho he trencat, obrant amb consciència, pensant que així tenim més per a guanyar que per a perdre.

Quant a la sonoritat, Andrea Abreuren Panza de Ruc (Barret, 2020) és un bon exemple. Els altres, quan ho vam llegir, ens preguntem si era possible fer una cosa així en basc. Jo crec que si diguéssim en basc la forma en la qual està escrita, estaria més a prop que del dialecte basc, de la cuina: escrita com s'ha dit, amb les paraules unides i menjars, sense les normes ortogràfiques… Tal avorriment seria en detriment del basc, d'una banda, comunicativament, perquè la llengua d'Abreu Tenerife està més prop de la llengua d'un vascohablante de Saragossa que d'un labortano occidental. I d'altra banda, perquè per a poder contenir les ruptures, l'estructura ha d'estar forta: en el nostre cas, com no hem una estructura lingüística forta, més d'unir dividiria la comunitat euskaldun. Significa això que no tenim espai per a l'experimentació? No. He intentat jugar amb això. He buscat el joc en coses concretes, per exemple, escrivint les marques o frases en castellà que tenim molt pròpies. He intentat trobar els mitjans al basc batua, sense perdre l'eix de la càrrega i comprensió global del text.

Panza de ruc forma part d'un corrent dedicat a l'adolescència que s'ha donat en els últims anys en la literatura castellana. A Pleibak també se'l pot afectar. Com diries que els moviments literaris que estan en contacte amb el nostre cauen en el sistema literari basc?
En el meu entorn, tots llegim literatura en castellà, anglosaxó i també en francès. I diria que estem molt oberts a recollir el que es crea en altres literatures.

D'altra banda, em resulta difícil generalitzar, però em sembla que fins fa poc el relat que hem pogut contar de la nostra realitat ha estat molt rígid: les parts que havíem de distingir, la blanca i la negra... I, per a sobreviure, hem arribat fins aquí dins del relat que hem creat sobre nosaltres mateixos, amb els seus avantatges i inconvenients. Però el context ha anat variant i ampliant-se, i espero que el relat literari sigui encara més divers dins de cinc anys, dins de deu. Ara, igual que hem començat a problemalizar altres temes, a considerar altres conflictes com a polítics i a nomenar coses, aquest enfocament també afectarà la ficció, i s'ampliarà el llistat de temes que considerem importants o legítims per a escriure.

D'altra banda, no és casualitat que l'adolescència generi tant d'interès, ja que en aquest moment ens anem construint i definint més que mai. Quina forma adopta l'edat en el llibre? Els llibres
abans esmentats i els actuals també es consideren sovint d'iniciació. Hi ha una transició: els personatges estan madurant, però encara porten la cua de nen penjant. Aquí estan, a mig camí. És una època molt intensa i, al meu entendre, emocionant. Tots hem estat aquí, tots hem estat aquest ésser, que porta una samarreta tallada per a l'institut i uns canpanolitos de moda, i alhora que continua dormint amb el pijama de nens.

És una època de molt de contrast, en un mateix, en el cos, com et condiciona l'entorn… En el nostre cas, tots els companys i companyes de classe vam estar en la mateixa escola de 6 a 16 anys, tots i totes suposadament en les mateixes condicions. Però després he vist fins a quin punt estàvem cadascun marcat per la nostra situació. Als 14 anys no t'adones que les cartes estan separades per endavant, almenys quan les teves cartes són bastant bones; segons el teu extracte socioeconòmic i cultural original, tindràs uns recursos, uns gustos, unes afinitats… Mentrestant, estàs construint la teva ser, mirant cap a dins, però també en interacció amb els altres, mirant al grup, a qui tries i qui et tria… Tot està condicionat. L'adolescència és una etapa que esclata per tots els costats i permet buscar i aprofundir en la complexitat en el seu si.

No obstant això, la Pleibar porta treballant des d'avui: La mirada adulta de Jone narra aquesta adolescència dels anys 2000.
Crec que portar les veus de nens o adolescents a escriure té alguns riscos: pot acabar fent discursos molt naifas o, per contra, posar en boca d'un personatge més jove coses que un adult diria i pensaria. L'ajust d'aquesta veu, que em resultava més difícil, em va semblar més apropiat per a la distància.

D'altra banda, em permetia tenir una visió més crítica del que havia succeït. Aquesta època té diverses capes que veig diferents des d'avui, i tenia ganes de fer una segona lectura. Això sí, dels riscos de fer una lectura nostàlgica sent conscient. Vaig intentar evitar-ho. Crec que un dels majors perills de la nostàlgia és la idealització del passat. En els últims anys i sobretot des de la pandèmia, en els quals s'han destacat els discursos apocalíptics, sembla que el món estarà sempre igual o pitjor que ara i, per tant, tot l'anterior era millor. I això no és així: tant l'anterior com l'actual tenen les seves llums i les seves ombres. Davant això, he procurat ser el més exacte possible en els fets i el més objectiu possible en les descripcions, per a ampliar el camí de la problemàtica d'algunes coses.

El relat comença dient que Polly és qui escriuria el llibre, tirant del compte de la norma. De fet, el focus el prendran les veus que infravalorem: Beda que no entra en el feminisme però que es cuida de la vida, Jone que acudeix a les manifestacions però no li conviden al gaztetxe… A vegades provoca la picor.
He intentat fer autocrítica. En l'adolescència les relacions es trenquen per molts motius. En aquest cas, la mirada de Jone ens fa veure una vegada i una altra que, en aquella època, ficàvem en el mateix sac a tots els que no militaven, sense tenir en compte que tal vegada no eren aquí per por, per falta d'informació, per falta d'interès, per pensar de manera diferent. I ara, mirant enrere, és evident, fins i tot amb els amics que fins llavors eren molt pròxims, la qual cosa vam posar en valor d'un dia per a un altre i a què li llevem importància, i l'abisme que va generar en els grups d'amics.

Les relacions amb els homes i la imposició del cisheteropatriarcado també travessen Polly i Jone.
Sí, i aquesta imposició té moltes capes, per això m'he esforçat a definir-la i fer-la més complexa possible. Ambdues travessen la mateixa ideologia, però en el cas de les relacions, per exemple, projecten diferent el que desitgen. Et recordes de com estaven les llanternes que projectaven les imatges? Podies canviar la coberta i donar diferents figures. Perquè, en el cas de Jone i Polly, és el mateix: tenen la mateixa llanterna, però les projeccions són diferents. Jon busca en Adri a algú que li generi emocions extremes, a un tipus que li ofereixi una via de fuita per a allunyar-se de tot el que li estreny. Polly, per part seva, es retroba en una manifestació i, a un segon de la seva trobada amb Etxeba, representa la possible vida militant perfecta de tots dos.

També he intentat fer autocrítica, identificar amb més facilitat la violència i les relacions de poder quan es produeixen fora de casa o en entorns no polititzats. Als nois del local se'ls deixa fàcilment quan parlen del tipus que han pagat a un amic per a fer-li una mamada, o quan els del grup de ball, meitat de broma, fiquen una espasa per la pota. A casa ens ha costat més. Canceller a un company que està posant pancartes o fent torns? Com és això? Crec que hem arribat més tard a aquesta lectura. I també volia explicar això: mentre identificàvem i denunciàvem als de fora amb tanta claredat, als de casa amb què perdó hem estat.

La relació entre els dos protagonistes és amorosa i manté tota la seva gamma d'emocions. Com si tots dos s'estiguessin construint mirant-se els uns als altres i reaccionant els uns amb els altres. He donat molta
importància al fet que en construir els personatges no caigui en l'oposició un heroi-antiheroi. Tendim a entendre les coses en dicotomies: el caseriu i el carrer, el local i el gaztetxe, Polly i Jone… I no voldria que els dos personatges i l'ambient s'entenguin així. Són més complexes que això, i me les imagino en una persecució. Jon i Polly tenen un món compartit i espais que no comparteixen tant. Tots dos s'estimen, tots dos s'han ferit mútuament, no hi ha “bo” i “dolent”.

D'altra banda, molts de nosaltres hem tingut la nostra primera “relació de parella” amb un amic, encara que no l'hàgim identificat. Aquí ha estat l'enamorament, la idealització, el coneixement mutu, l'acostament, el desig d'exclusivitat, la gelosia, la ruptura i el dol. Amb totes les seves fases. Així m'ho figurava jo a la de Jone i a la de Polly. El llibre està cobert per una espècie de capa de dol inacabable. En els últims anys s'estan multiplicant les reflexions crítiques sobre l'amistat, però jo almenys he tingut moltes dinàmiques sense nomenar fins fa poc. En el llibre s'esmenta com en un moment ens van faltar les paraules per a dur a terme i entendre aquelles ruptures. Paraules, o pel·lícules, o cançons… Tot aquest imaginari que hem tingut per a projectar relacions de parella, sense entrar a discutir si era sa o o no.

A més del que tenim en el paper, Pleibak també donarà pas a altres relats i cançons, ja que juntament amb MICE i altres bertsolaris estàs fent actuacions que parteixen del llibre. Com van sorgir aquestes actuacions?
El format per a la presentació de Berriz, en si mateix. Al que es compta en el llibre li dona una altra vida, altres veus i mirades li afegeixen capes. I, de pas, creem places per al cant: Com es diu en Gola Contra, més enllà de ser convidats a la festa, això és crear la nostra pròpia festa. Per a mi, escriure aquest llibre ha estat crear una festa, amb la nostra música, amb els nostres referents, amb la nostra llengua… Pleibak és la nostra pròpia festa.