Era un torturador, l'essencial que veia era torturar i no tenia dificultats per a assumir-ho: “Si una persona ha de ser torturada per a salvar a altres cent, llavors la tortura és inevitable; i també és justa quan cal actuar en condicions excepcionals”. Es tracta de les paraules del difunt Jean-Marie Le Pen, que es van llegir en 1957 al diari Le Monde . Va confirmar la seva postura el 9 de novembre de 1962, és a dir, Algèria va recobrar la independència i es va mostrar molt aviat: “No tinc res a guardar. Ho he torturat perquè calia fer-ho. Si d'un moment a un altre em porten una vintena de bombes recentment guardades que podrien ser destrossades i no vol parlar, llavors cal utilitzar camins extraordinaris”. L'històric dirigent del Front Nacional, Jean-Marie Le Pen, ha mort el 7 de gener d'enguany. Amb el mateix projecte polític entre mans, és el pare de Marín, massa pròxim a la presidència de l'Estat francès.

Testimoniatges, arxius i publicacions periodístiques, les proves de tortures de Le Pen en la Guerra d'Algèria (1954-1962) no són escasses. Les aportacions més significatives d'aquest periodisme de recerca les hi devem a la periodista Florence Beaugé, que ha hagut de defensar a través dels tribunals i que ha estat denunciada per Le Pen. Però els jutges ho han deixat clar tot el temps: té recerques “especialment serioses i elaborades” i no es pot negar la “coherència” i la “credibilitat” dels testimoniatges sobre tortures de Le Pen.

El punyal de la fotografia que il·lustra aquest article és una prova material que ens ha deixat la Història: J.M. Le Pen, 1r R.E.P. esculpit en el seu seguici –Jean-Marie Le Pen, Fora 1. El Regiment Paraxutista és una de les armes que es construirien entre 1933 i 1942 per a la Joventut Hitleriana. Va ser descobert el 3 de març de 1957 per Mohamed Moulay, de dotze anys, i després de retenir-li gairebé en la seva vida, el 4 de maig de 2002 va portar per primera vegada al seu extrem dret –el mateix Jean-Marie Le Pen– al capdavant en la vespra de la segona volta a la presidència francesa: “Un home amb les mans cobertes de sang està a punt d'entrar a l'Elisi, la situació és greu. […] No esperem publicitat ni diners. Fa temps que em vaig allunyar de la guerra d'Algèria, però sé que a Algèria també sentim terror pel que passa a França”.

La nit de 1957 va entrar a la seva casa una patrulla d'uns vint soldats per a torturar al seu pare, membre del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria (FLN). En la pàgina més negra d'aquesta guerra, coneguda com la Batalla d'Alger, l'Exèrcit francès duia a terme “tortures domèstiques ”, és a dir, torturaven en el mateix lloc sense sortir de casa. Davant la seva dona i els seus sis fills, Ahmed Moulay, de 42 anys i natural d'Algèria, va ser torturat. Torturar fins a morir. Le Pen, que manava la patrulla, oblidaria el seu punyal a la casa. Vindrien l'endemà i a l'esmorzar a buscar-los per a trobar l'arma que els anava a inspeccionar tota la casa, però el nen li ho va guardar i es va guardar el punyal en secret, sense saber massa per què. 40 anys més tard tornaria a intervenir per a delegar en Florence Beaugé, periodista de Le Monde. Una de les principals armes que el periodista tindria més tard per a provar les tortures de Le Pen era J.M. Le Pen, 1r R.E.P. punyal amb gravació. L'endemà de la mort del seu pare, Mohamed va guardar l'arma i va entrar en la selva, convertint-se, segons es diu, en el més jove lluitador per la independència d'Algèria.

No oblidem que d'aquesta història procedeix el Front Nacional, partit creat en 1972 per nostàlgics de l'Algèria colonitzada i col·laborativa nazi. Precisament, perquè la seva filla, Marini, va rebatejar el partit en 2018 amb el nom d'Unió Nacional, amb la intenció de separar-se de la càrrega del passat i suavitzar la seva imatge. Jean-Marie va ser el primer president del partit (1972-2011), seguit de Marine (2011-2021) i Jordan Bardella.

Són desenes de testimoniatges, perquè Le Pen va torturar a desenes d'algerians. Entre ells, els dels independentistes Mohamed i Dahmane: “Em van llevar la matalaza i ens van lligar al somier. Es van unir a l'electricitat. Jean-Marie Le Pen movia l'interruptor. Jean-Marie Le Pen era el cap dels torturadors”. Le Pen et la torturi, de l'historiador Fabrice Riceputi, molts altres d'aquest tipus són rebuts. Alger 1957, l’histoire contre l’oubli (Le Pen i la tortura. Aljer 1957, història contra l'oblit) i Torturés parell Le Pen (torturats per Le Pen) de l'historiador i periodista Hamid Bousselham.

Afàsia post-colonial

Riceputi utilitza el terme “afàsia post-colonial” i li parla de les tortures de la guerra a Algèria que no són suficients. És més, lamenta que en l'Estat francès hi hagi també un moviment negacionista, evidentment per part dels partidaris d'Algèria francesa, però més enllà d'això, també per part d'una població més àmplia.

Aquests torturadors estan protegits per les Lleis d'Amnistia del Conveni d'Evian de 1962, que estableix la independència d'Algèria. L'historiador diu: “Le Pen i altres criminals de la guerra d'Algèria, entre ells Maurice Papon, han estat secundats per les Lleis d'Amnistia i han pogut acusar a tots els opositors de difamació. Han deduït silenci i amnèsia”. Efectivament, l'amnistia cobreix totes les violacions de l'exèrcit francès. Malgrat assumir el seu passat torturador, Le Pen ha pogut dormir tranquil.

250.000 algerians van morir en aquesta guerra i altres dos milions van ser empresonats en campaments controlats. Els soldats francesos van sistematitzar la tortura: van torturar a centenars de milers, segons el famós historiador Pierre Vidal-Naquet. També va ser reconegut en 2000 pel prestigiós general Jacques Massu: “La tortura hauria d'haver estat castigada, però va ser protegida, fins i tot l'ordre”.