Volia escriure per les llums de Nadal i reivindicar que es converteixi en una tradició anual en aquesta època d'il·luminacions de carrers, un espai públic acollidor, alegre i gojós des del punt de vista de la classe. Però, per descomptat, també espais públics càlids on alguns joves poden estar escalfant-se sense haver d'interpretar que saben llegir llibres al revés, en un lloc que no sembla un traster. O tal vegada, si tinguessin una casa, una casa, una llar, una llar, una llar, una llar, una llar, una llar, una llar, una llar... Potser pot dir que són festes catòliques i que són aquestes coses, que encara són una càrrega per a les esglésies i altres facilitats. Però no tant, perquè dos alumnes d'aquest professor, que ha aprofitat els regals de nadal per a “qui” en classe, han hagut de respondre “res” i “no per a ningú”. Però això no és culpa de l'Església. Això és culpa de laics enrotllats com jo, que a vegades no són conscients de les exclusions que provoquen. Vacances. Necessitat de descans. Fins i tot en vacances. No obstant això, enguany he tret massa del meu cansament. Ah, això és el que ens donarà treball durant aquestes vacances, fer regals. No, no regalar, consumisme (i medi ambient, i culpa de les opressions). I en el cas dels nens, a més, disfressat de màgia. He decidit que també escriuria sobre la sospita de psicopatia que em produeixen aquests personatges que imposen l'alegria amb alegria. I a més, així és. Dos adults es disfressen de mentides. No representar una ficció: els destinataris no saben que és falsa. I els nens i nenes són atesos un darrere l'altre en les places del poble, s'alimenten de les seves pròpies il·lusions creients, i els nens i nenes lliuren la seva il·lusió més íntima a una mentida. Els enganyen amb un somriure. Massa. Encara que sembli mentida, he descartat el tema. Els he descartat a tots. Fins a l'any següent. Jo gaudiré de les meves vacances (i cansat, havia de dir). Comenci bé, envoltat de llum i calor (si s'ho mereixen) i menja el raïm amb cura.