No he descobert gens extraordinari en si mateix, sinó de grandesa, perquè fins ara no havíem vist uns 50 casos de violació. Però, si no, no hi ha hagut res extraordinari en la pràctica, en la concepció que hi ha de la violació o en la naturalesa de la víctima –l'ànim il·limitat, l'objectiu que el judici servís per a alguna cosa i l'obertura de les portes del jutjat–. Al cap i a la fi, aquest cas ens recorda fins a quin punt la violació és estructural en la nostra societat". Són paraules de l'advocada Anne Bouillon, que parla del cas de Mazan (Occitània), obert per Gisèle Pelicot, pel qual el seu marit es va drogar de somnífer durant anys i que ella i altres desenes d'homes van violar unes 200 vegades. #MeToo et la justice: après le choc Mazan, en finir avec la culture du viol? (#MeToo et justícia: Després del cop de Mazan, és el final de la cultura de la violació?) L'anàlisi de Bouillon es pot escoltar en una interessant taula rodona.

En la redacció del reportatge no es coneix el càstig als violadors de Mazan, però sí que se sabrà quan el lector el tingui a mà. No obstant això, el procurador ha preguntat per vint anys de presó contra l'ex marit Dominique i entre deu i divuit anys per a altres homes –a un només se li ha imputat el "mal sexual" i s'ha demanat quatre anys de presó contra ell, a tots els altres, la violació–. El judici contra 51 homes, iniciat el passat 2 de setembre, ha durat molt, i aquí ha estat Gisèle recollint els arguments i explicacions de la defensa, tan fermes i perseverants, envoltats dels seus afins, i perseverant gràcies a la força de la protecció feminista que s'ha anat consolidant i massificant dia a dia.

Sigui com sigui el càstig que se li imposi, el cas obert per Gisèle ens deixarà un munt d'aportacions. Els enumerarem aquí, a partir de l'anàlisi dels relats dels mitjans de comunicació mainstream i de les poques anàlisis feministes trobats en l'esquerra dreta.

Trencar estereotips

Una d'elles és la visibilització i desmantellament dels estereotips relacionats amb la violació. D'una banda, el fet que la violació hagi aparegut sense pols i sense pudor ha xocat amb l'imaginari tradicional de la víctima: no és una persona malalta –en el sentit del pobre–, ni un histèric incontrolable. La "dignitat" de Gisèle ha estat gairebé subratllada per tots els mitjans de comunicació. No hi ha dubte que és digne, però l'escriptora quebequesa Martine Delvaux, l'escriptora feminista, va dir en Libération: "Detinguem-nos de parlar de la dignitat de Gisèle Pelicot, perquè no hi ha víctimes bones ni víctimes dolentes. Tota persona que ha sofert violència sexual és digna". Els periodistes han insistit en el seu aspecte cuidat, en la seva elegància, en la seva calma i en la seva fredor. Malgrat tota la solidaritat de Gisèle, Delvaux desenvolupa: "Desafortunadament, les descripcions dels mitjans de comunicació ens parlen de tots els que no s'esmenten, dels atacs que hem invisibilitzat o que no s'han cregut que responen a la imatge de la 'víctima bona'. 'Bona víctima' és també la 'bona dona' que Virginie Despentes cita en el seu llibre La Teoria del King Kong (Txalaparta, 2017), és a dir, l'ideal femení, la feminitat normativa, que s'assembla al que hauria de ser una dona, encara que realment no existís. Què pensar ens dona la comparació de les descripcions que s'han utilitzat per a Gisèle i altres violats. En l'article d'opinió Delvaux posa diversos exemples: -Com anàvem a parlar si no era blanca? Si fos jove? Si tingués tatuatges i pírcings? Portava una faldilla curta, un leotard, una samarreta curta i estreta? Si hagués estat treballador sexual, treballador de fàbrica o aturat? Pateix alguna malaltia mental o viu amb una discapacitat manifesta? Si el cap estigués inclinat, els peus arrossegant-se o l'esquena torta?

Més encara ha estat el desmentiment de la figura del violador. A la vista dels 51 perfils d'homes jutjats, ha quedat clar que l'agressor no és un "monstre", ni un desconegut que de sobte es llança sobre nosaltres. "El violador és un home corrent, que porta fidelment el quotidià, ben integrat al seu voltant. El violador no és un ‘monstre’, el violador és un home corrent. Això es diu ‘estratègia d'alteració’, la creació de dos grups, la creació d'un nou conjunt diferent del nostre. Els violadors solen entrar en aquest grup diferent del nostre: marginals, ‘bojos’, forans… Però no. Són homes comuns al nostre voltant, vulguem o no, o millor dit, encara que no vulguem”, escrivim en l'anàlisi Monsieur Tout le monde sobre el cas de Mazan.

Gisèle no va consentir que la porta del jutjat es tanqués i va obrir el seu infern a tothom, amb la seva decisió: -Perquè la vergonya ha de canviar de lloc.

Bàsicament, la cultura de la violació

El judici ha servit per a obrir el cas específic de la dona violada per 51 violadors i per a posar el problema en un marc més general: la qüestió de la cultura de la violació. Perquè una cultura és la de la violació, dirigida per una organització sistèmica. Si no, com podem explicar que en l'Estat francès, que té en el seu si el cas Mazango, es comptabilitzin cada any 210.000 temptatives de violació o violació i que la Justícia no segueixi al 94% de les denúncies de violació? Gisèle s'ha proposat portar a la llum la cultura de la violació: "Ja és hora que aquesta societat masclista i patriarcal, que es converteix en una violació normal, obri els ulls".L'advocat de Gisèle, Stéphane Babonneau, va informar també el jutge: "Hem d'acabar amb la idea que el cos de la dona és objecte de conquesta. Ningú diu que els homes són tòxics per naturalesa, però tenen moltes més possibilitats d'estar violents, en gran part per les representacions que han rebut en la seva construcció".

Del feminisme i de l'antifeminisme

Durant el judici, Gisèle ha agraït el suport i la solidaritat mostrada per les feministes: -Em commou profundament el vostre suport, i em prenc la responsabilitat que, gràcies a tots vosaltres, pugui jo lluitar fins al final. Dirigeixo aquesta lluita a totes les persones, dones i homes, víctimes d'agressions sexuals. Vull dir a totes les víctimes: no sou soles”. En concret, des del primer dia fins al final del cas, desenes d'associacions feministes i milers de feministes han mostrat el seu suport a la causa.

En paral·lel, l'al·legat de la defensa ha estat plagat d'arguments antifeministes. En el reportatge Plaidoiries au procès Mazan: feu nourri contre els féministes (al·legat en el cas Mazango: foc contra les feministes) de Mediaparte es recullen algunes frases antifeministes i misògines que s'han sentit en el judici: "L'única cosa que esperen és que caigui la guillotina sobre aquests pobres diables"; "que se'n vagin a l'Iran o a l'Afganistan [feministes]"; "que els paràsits i els elements [feministes] que han estat una font de tensió inútil no encauzen la sentència"… Fins i tot Gisèle i el seu entorn han hagut de sentir frases odioses que no deixaran escrites en paper.

En el fons, les declaracions de la defensa han posat de manifest la incapacitat de la Justícia per a protegir els violats. Seria insuportable per a qualsevol la lasciva, bruta, violenta i destructiva declaració que Gisèle va sentir durant tres mesos. L'advocada Carine Durrieu Diebolt escriu: "Hi ha estratègies de defensa injustificables –injustes ingerències i insults en la vida privada o sexual– que pretenen acabar amb la destrucció. (…) Per a evitar aquesta sobrecàrrega de trauma, els advocats haurien de defensar-se amb mesura i humanitat, i els jutges haurien d'abordar la qüestió de la victimització secundària. No es tracta, per descomptat, de menysprear la presumpció d'innocència i els drets de la defensa, sinó de qüestionar l'equilibri del nostre procediment penal, tal com aconsella el Tribunal Europeu de Drets Humans, afegint un altre principi convencional: la protecció de la víctima".

En el marc del cas Mazango, mig centenar d'associacions feministes han elaborat una llei integral que va en contra de les agressions sexuals. Per descomptat, d'aquestes 130 mesures també cal referir-se a l'àmbit de la Justícia.