En 2011 va esclatar el poderós moviment del 15-M, que va posar en destrets al Govern català. Entre altres coses, en aquella ocasió la Policia es va abalançar sobre la indignada acampada de la plaça Catalunya de Barcelona i va assetjar el Parlament el dia en què els activistes havien d'aprovar les retallades pressupostàries del president Artur Mas. Poc després, una part de l'esquerra que es trobava entre els indignats va saltar a les institucions per a fer realitat en les oficines el que no es va aconseguir en les places. No van aconseguir assaltar el cel –Pablo Iglesias dixit–, encara que des de les catacumbes es van despertar els poders fàctics que dormien en el somni, des del franquisme sociològic fins a les elits dels oligopolis, que van veure amenaçats els seus privilegis. A partir d'aquest moment, les cloaques de l'Estat ho van trastornar tot.

A l'any següent, el moviment independentista català va fer el salt, amb voluntat de transformar-lo tot i disposat a la desobediència. Al principi, moltes persones no els van creure pels prejudicis, ja que pensaven que els convergents només saben fer el més convergent, i que abans d'enfrontar-se a l'Estat s'afanyarien a frenar. Però el factor del poble autoorganitzat va ser decisiu per a arribar al referèndum i defensar-lo amb els cossos, encara que es va fer sense fulls de ruta, i va posar en marxa el lema “Per ells” [A destruir-los] sense capacitat de reacció davant la fiscalia i el poder judicial.

Quinze anys després de l'esclat d'aquestes dues revoltes contra l'statu quo , és evident que la majoria dels qui van dirigir aquestes revoltes des de les institucions han tornat a la posició pragmàtica de la supervivència personal i dels partits –després de sofrir persecució, presó i exili–. En Junts afloren quadres del sector dels negocis i destaquen els líders locals que competeixen amb l'extrema dreta etnicista de Sílvia Orriols. En ERC, Oriol Junqueras voldria investir algun dia la presidència de la Generalitat i aquesta ambició li obre la porta a qualsevol mètode que sigui a la seva mà per a destruir als seus rivals interns. L'explosió també ha arribat a l'esquerra del PSC-PSOE, amb Sumar, que resta a Podem pels sòls. La guerra pel repartiment de les quotes del poder institucional ha portat a una part del votant a l'abstenció.

Mentrestant, les generacions de joves que es van polititzar l'1 d'octubre ho van donar tot en la Batalla de la Plaça Urquinaona 2019 i en la parada que la pandèmia els va obligar a carregar piles, buscant i trobant nous referents i noves causes de lluita. Cansats de la senzilla crítica en les xarxes socials, volen recuperar el timó de la rebel·lió contra les injustícies. Tal vegada no plantegen una gran revolució, però assenyalen diversos elements nuclears. Amb aquests elements expliquen per què el món al qual els ha tocat viure no els fa feliços. Un dels punts de partida és que el lloguer no sigui el 60% dels salaris miserables que perceben, i així ho demostra la multitudinària manifestació del passat 23 de novembre. Es neguen a treballar moltes hores per a les empreses que les exploten, amb la incertesa afegida d'un món que va cap a més guerres i desastres climàtics. I la prima arribarà des del sud del país. La societat valenciana s'ha autoorganitzat i encara es troba en estat de xoc per la gestió política absurda de les tràgiques inundacions de L'Horta Sud i Ribera Alta. Un nou impuls per a no encongir-se davant els poderosos. Les primeres espurnes de la notícia imminent emergeixen de les cendres de les lluites del passat i del descrèdit de les institucions.