La Història situa alguns fets en la memòria de la comunitat i silencia uns altres, seguint sempre la visió i el desig dels poderosos. Quants successos, mirades, aportacions i vivències del passat s'acumulen en el regne de l'oblit? Aquí teníem, en la cendra, diguem, el cas de Catalina de Belauntza (Guipúscoa), que va ser detinguda, empresonada, torturada, expropiada de tots els seus béns i exiliada per haver mantingut una relació afectiva sexual amb Maredi a Oiartzun (Guipúscoa).

Ens trobem a la fi del segle XV o principis del XVI, i el coneixem gràcies a que l'historiador Ángel Solorzano va treure a la llum la sentència de l'Audiència Provincial de Castella del 21 de juliol de 1503. "S'utilitzaven com a homes i dones, nus l'u sobre l'altre, tocant-se, besant-se, cavalcant sobre ventres nus... feien els actes de carn que un home només ha de realitzar amb una dona", es llegeix en els testimoniatges que els atorga la sentència. Els fets van ser denunciats per un particular i el judici va ser ordenat per Miguel d'Ochoa Olazabal, alcalde de Donostia-Sant Sebastià. Les relacions carnals entre Catalina i Maritxu tenien, pel que sembla, "fama pública", és a dir, que els donostiarres coneixien de primera mà la relació sexe-afectiva entre tots dos. En el pecat, i a més amb valentia! L'alcalde de Donostia-Sant Sebastià no podia permetre que es produís una agressió d'aquest tipus. Reafirmant que l'acusat era fals i deixant clar que era "de bona fama", Catalina es va aferrar a la vida –fins i tot sota tortura–. Però es va declarar culpable i se li van confiscar tots els béns, se li van pagar despeses judicials i es va exiliar, sota amenaça: Si tornava a Donostia-Sant Sebastià, "li penjarien en la plaça de cap a l'esquena d'una corda fins que es morís".

No es va intimidar i va recórrer davant el Tribunal de la Cancelleria de Valladolid. Flama i gana: absol al jutge i obliga l'alcalde de Sant Sebastià a retornar "tota la fama". Sabem que va tornar al seu domicili, o almenys al seu entorn, gràcies a un document trobat en l'Arxiu Històric d'Elizabarruti de Sant Sebastià: Catalina de Belauntza va morir a Tolosa en 1546. Sobre Maritxu a Oiartzun, no obstant això, no disposem –de moment– d'informació.

Reparació simbòlica

El 22 de novembre han recordat i homenatjat a la localitat de Catalina, en el mateix barri de Belauntza. Joana Aurrekoetxea, que ha estat entre els organitzadors del festival, ha subratllat que "hem estat molt a gust" reunint el petit i recordant l'ànima del poble. Han volgut fer una espècie de reconeixement i agraïment, "recuperar una petita part de la Història d'aquest poble i fer un reconeixement i reparació simbòlica tant a Catalina com a Maritxu, així com a altres sexes i gèneres dissidents".

Després de realitzar un exercici de reparació conjunta, se'ls va oferir a Katalina i Maritxu un llimoner que s'assentarà en terres de Belauntza. La idea de posar el nom de la plaça de la vila amb el nom de "Plaza de Catalina i de Maritxu" va sortir també de la tertúlia informal posterior a l'homenatge, ja que l'Ajuntament de Belauntza ha posat en marxa un procés participatiu per a analitzar i completar el nomenclátor dels carrers. Seria bell: Aquell alcalde de Sant Sebastià de finals del segle XV posaria el nom del condemnat i amenaçat de mort en el cor del poble 500 anys més tard.

El cas de Maritxu i Katalina s'ha popularitzat gràcies a les històries hegemòniques androcèntriques que estan aflorant. Però no són les úniques: les expressions de gènere, les sexualitats, els cossos i les relacions no normatives han estat condemnades en el passat per ser contràries a la moral sexual. Solorzano, historiador, diu que eren "molts": Més de 500 documents de la Cancelleria de Valladolid i de l'Audiència Real estan relacionats amb aquest fet, el 9% dels delictes. Cal saber, a més, que molts dels casos no van ser jutjats pels tribunals, sinó pel carrer, on la llei permetia a la comunitat "venjar-se amb un ganivet" contra la sodomia.

"Tenim poca informació i literatura quant a la història de les dones i dels sexes/gèneres dissidents, i molt menys referent al seu plaer. Jesús [Solorzano] diu que estan en els arxius, però que, per falta d'interès, encara no són coneguts", explica Aurrekoetxea. Finalment, la major part de les informacions sobre aquestes realitats es troben en les sentències judicials. Encara que es tracta de documents escrits des d'un sistema de valors androcèntric, són de gran importància per a recuperar la realitat dels sexes i gèneres dissidents de l'època.

Aquest exercici de recuperació ha estat realitzat per Aurrekoetxea i Karmele Mitxelena amb l'exposició Dardarak en l'arxiu. Miren a aquells que van voler invisibilitzar l'Europa Occidental entre l'Edat mitjana i el Renaixement.

Delicte de Sodomia

En aquesta època es van produir grans canvis en la mirada sobre la sexualitat: les dones havien de respondre als desitjos sexuals dels homes, sobretot per a complir la funció reproductiva –i, evidentment, guiades per la religió, seguint el mandat de Déu–. En aquesta funció s'englobava tota la resta sota el terme "sodomia", que consistia en "visió contra la naturalesa", "pecat" i "delicte". La sodomia femenina va ser considerada com un delicte cada vegada més greu entre els segles XI i XIII, i l'ús de les rebels, els dildos de l'època, va ser considerat com un gran pecat. Els Reis Catòlics d'Espanya van imposar en 1497 la llei per a castigar amb major duresa la sodomia, al·legant que era "antinatural".

Havien de ser castigats fins a la seva desaparició –amb llargues penes de presó, motivades per l'exili i la mort–, perquè es pensava que eren causants de riscos i desastres naturals per a l'ordre social. En el centre de la plaça pública, diverses persones van ser cremades per negar-se a mantenir relacions prohibides. Tremolors en l'arxiu ens porten a la llum alguns d'ells: En 1489, en el centre de la plaça de San Francisco de Sevilla, Marina d'Àvila i Catalina de Baena van ser penjades "com a homes per dormir de carn amb dones"; en 1477, Katherina Hetzeldorfer de Nuremberg va ser executada ofegada en el riu Rhin per encarnar els rols masculins; i el cas de Gespes se'ns porta a la llegenda en la llum en el 15. Encara que la història hegemònica no l'esmenti, vulgui o no, aquests horrors són presents, formen part de la Història.

Responsabilitat per a evitar l'anacronisme

L'exercici no ha estat necessàriament fàcil per a Aurrekoetxea i Mitxelena, i no per no ser necessàriament un historiador: a més de les dificultats per a buidar les llacunes de la història d'un sistema de valors androcèntric, també eren responsables de no fer lectures anacròniques. "Hem treballat els temes amb respecte, tenint en compte l'alteritat històrica, per a evitar l'anacronisme. Això exigeix deixar de costat les idees dels conceptes actuals del lesbianisme, de les identitats de gènere, així com la manera d'entendre els cossos i els afectes en l'actualitat".

Tirant d'aquesta responsabilitat es pot llegir en l'exposició: "Com desconeixem la qualitat de les manifestacions afectives i eròtiques de l'època, es fa difícil un exhaustiu estudi de l'homoerotismo (terme habitual dels historiadors per a denominar lesbianisme). Com a conseqüència, en molts casos, les relacions de caràcter lèsbic s'han silenciat i s'han descartat, i en altres casos, s'han distorsionat o s'han inventat". La mateixa observació pot fer-se quant a gènere i sexe. Solen veure's els noms i cognoms i el sexe, i s'identifiquen com "dues dones" i se'ls veu com a lesbianes. No obstant això, no sabem com experimentaven el gènere, en quina mesura i per què adquirien actituds vinculades a la identitat masculina. En l'exposició s'ha publicat la següent nota: "És impossible saber què impulsava l'apropiació de la masculinitat a un cos llegit com a dona en cada cas concret, però a partir de l'Edat mitjana el travestismo femení o les transicions de gènere es consideren fenòmens històrics d'importància, amb moltes implicacions d'interpretació oberta: sobreviure per a deslliurar-se del matrimoni obligatori, per a poder dur a terme activitats pròpies del món dels homes (estudis, professió, tenir un espai públic), per a transitar normes de gènere rígides, per a la sexualitat a l'altra vida".

Sabent que els temps tenen lectures diferents, Judith M va proposar el concepte lesbian-like. Els historiadors Bennett en 1998: en una època en la qual no s'utilitza la paraula lesbiana, es defineix lesbian-like, per portar la vida de manera independent i fora dels rols de gènere i sexe, amb actituds i experiències socials orientades de manera separada de les relacions de dominació dels homes, inclòs el matrimoni.

Llimona: En la Belauntza, en l'exposició i en el llibre Dardarak

L'espectador trobarà un llimoner en l'arxiu Vibracions en l'espai, i no és casualitat. Precisament, perquè l'exposició forma part de l'exercici de memòria i reconeixement de la història de Catalina i Maritxu. Tirant d'aquest objectiu, Dardara (Txalaparta) també té un àlbum il·lustrat per a nens, il·lustrat per Irene Irureta i compost per Aurrekoetxea i Mitxelena. La protagonista és Maritxu i Katalina, dues dones ancianes del segle XXI que viuen juntes, s'estimen i són una casa per a l'altre. Els tremolors es van produir en el marc del Ku-ku Eguna, dia organitzat a Oiartzun, dedicat a la literatura infantil i juvenil que reflecteix dissidències sexuals i de gènere. Una vegada i una altra, el llibre fa picades d'ullet a Oiartzun i a Belauntza, del mateix nom. "La història de Dardara és una història moderna, que té ponts amb el passat, amb la història. La ficció, la història i la realitat actual, és una mescla de tres", diu Aurrekoetxea. En aquest projecte també s'han posat llimones en la pell.