La supervivència del basc no és l'únic problema que els bascos juguem en la partida política, però sí, com a element més característic de l'euskaldunización, el que més reflecteix la nostra situació. Mostra molt bé el que no apareix tant en altres àmbits. En primer lloc, fins a on ha arribat l'assimilació del País Basc (o españolización-francès, que és el mateix), i per a continuar, com ens posicionem en relació amb el conflicte que pateix.

La situació del basc no és bona, com es pot comprovar en molts aspectes de la llengua. En molts llocs està perdut, o s'està perdent, com l'estem veient dolorosament en els territoris ocupats francesos. També s'està perdent força en els llocs on es parla basc, i la contaminació de les principals llengües de l'entorn és excessiva, tant, que sembla que el basc no és ja una llengua, sinó una espècie de morse. Després, hi ha un detall que moltes vegades ens passa desapercebut, que ja no hi ha euskaldunes que només sàpiguen basc, amb el que això vol dir.

És clar que l'estratègia que s'ha proposat durant anys per a abordar el tema de la llengua ha fracassat, i encara que és evident que les administracions (colonials) d'aquí podien fer una política més ambiciosa, el problema radica en el marc i en el lloc equivocat en el qual ens movem per a analitzar la qüestió de la llengua. De fet, se sol presentar la llengua totalment deslligada del conflicte d'Euskal Herria, com si no fos conseqüència d'això, o com si la solució no hagués de venir d'un mateix lloc.

Quan parlem dels drets del basc, no s'assenyala a Euskal Herria com a subjecte de la llengua, sinó a la comunitat lingüística, concepte que no sols és erroni, sinó també perillós; perquè no som un grup minoritari com el que formen els polonesos que viuen a Nova York, sinó una nació, una nació negada i oprimida, que també té aquesta llengua. Només es pot entendre en l'òrbita de pensar que el basc pot situar-se fora del problema del seu poble, en aquest sentit, el qualificatiu euskaltzale, utilitzat per a designar als no nacionalistes però amants del basc.

Les llengües són nacionals o no. Les llengües "autonòmiques" no sobreviuen, igual que els pobles posseïdors d'aquestes llengües no sobreviuen en les "autonomies", sinó en la dependència d'uns altres. El bilingüisme no existeix en cap lloc i mai existeix realment, i per això els enemics ens proposen aquest camí, encara que sigui per hipocresia. La situació d'igualtat entre l'espanyol/francès i el basc és una quimera, la convivència equilibrada entre aquestes llengües és una quimera. Que els polítics bascos alimentin aquesta idea pot tenir lògica, perquè han de defensar, sí o sí, que aquí hi ha un camí per a salvar la seva estratègia política. Però els agents del basc? Per què col·laboren en aquesta estafa de vendre el fum de la il·lusió?

El camí del bilingüisme és la proposta d'un sistema polític que busca la nostra assimilació, que no està dissenyat per a superar la humiliació i la inferioritat dels bascos, sinó basant-se en elles. A mi em sembla molt greu pensar que, reconeixent la legitimitat de la situació política actual d'Euskal Herria, la qual cosa necessita la qüestió del basc no és més que un atreviment polític més, que dir que amb la voluntat tot estaria solucionat. No sé si és una estupidesa, però és imperdonable. I si no ho és, més encara.

No tenim temps a favor, i estem arribant a una situació que no tindrà marxa enrere. Si us plau, juga amb responsabilitat.