Bijuteria es va publicar l'any 2020, i quatre anys després ha arribat la traducció al basc, de la mà de Katakrak, Girgileria. Com ha estat tornar als poemes?
M'ha agradat tornar a Girgileria i, en certa manera, tancar-la –he afegit un text de contextualització i vuit poemes, i he afinat alguns dels més antics–, perquè encara que en el seu moment el llibre es va criticar molt, en el millor sentit de la paraula, es va produir una mediatització a conseqüència de les meves primeres intervencions i declaracions polítiques, la qual cosa va condicionar totes les opinions sobre el treball. Al mateix temps, les elits polítiques i culturals m'exotizaron; van quedar sorpreses que una dona catalana de classe obrera, amb noms i cognoms espanyols, guanyés un premi de poesia catalana [Premi Amadeu Oller].

Per tant, amb senzillesa, estic gaudint de tornar al meu primer llibre de poemes, ara amb major distància entre la polèmica i el meu treball. Em sento orgullós de la Girgilería. Crec que és un bon primer llibre de poemes.

Ho té de la presentació del poeta que apareix davant el món.
Tenia molt clar que era el meu primer llibre de poemes en general i el meu primer llibre de poemes en particular. No volia sortir a tot córrer. Necessitava temps i diners per a fer-ho. Ho vaig publicar als 28 anys; avui dia per a alguns és una mica tard. Volia que fos el que és el llibre: un primer llibre de poemes d'amor escrit i publicat per una dona de classe obrera, però també acabat. Crec que això es reflecteix en alguns versos o en l'aura general del conjunt de poemes.

Com descriuries els poemes que vas escriure?
Volia tenir una col·lecció de poemes d'amor, la meva. I en mi travessen l'amor la meva sensibilitat o sensibilitat femenina, inevitable i històricament condicionada, a vegades ridícula, però, per què no, confirmada i mostrada sense complexos en aquests poemes. En escriure poemes d'amor no vaig poder deixar de costat la condició que tinc com a dona en aquesta societat de classes, caracteritzada pel masclisme actual. Però això no vol dir que el llibre de poemes sigui agitativo i propagandístic, ni revolucionari en el discurs o en el contingut. En aquest moment no era la meva intenció: volia poetizar, estetizar, “adornar”. Per a això, necessitava un estil, un tema tècnic i difícil. I em vaig obstinar en aquesta tasca mentre escrivia la Gárguila.

Però m'agradaria dir una cosa, tenint en compte que estem parlant per a un mitjà de comunicació a Euskal Herria. Després de cinc anys escrivint el llibre, després d'unes petites il·lusions i decepcions eternals en termes polítics –l'últim poema es diu Oració, i no és casualitat: demano a Déu que es compadeixi de la derrota dels homes–, vaig introduir un fragment de poemes de Vladimir Maiakovski, conegut com el “gran poeta de la revolució russa”. Diu: “Ja no es pot perdonar res. / He autenticat la tendresa / les ànimes que la criaven. / I és més dur / que agafar milers de Bastillas! / I avisant de la seva arribada / en el tumult de les revoltes, / anireu davant el Salvador, / i per a vosaltres, jo / arrencaré l'ànima / trepitjaré per a fer-la més gran, / i en sang us donaré per bandera”. I així va ocórrer. Es va anunciar que encara era possible la revolució. I això m'ha marcat, m'ha radicalitzat. I vaig arrencar la meva ànima, i la vaig obrir per a ser més gran, i la porto sagnant com una bandera. I així fins al final.

L'anàlisi de la feminitat és present no sols en aquests poemes, sinó també en la teva última peça escènica: Hit m'if I’m pretty o princesa moderna –ho presentaràs en La Fosa de Bilbao el 15-16 de
febrer–. De sobte em vaig adonar que, per a treballar, sempre triava conceptes, imatges, elements, arquetips, estereotips, etc., femenins.

Miss, dives, princeses…
Sí, i això ha estat orgànic. Però després em vaig adonar que en el treball no m'interessava la feminitat com a essència, sinó el fet femení com a conjunt de característiques i característiques, no sols de dones. M'agrada entendre el femení com a vocació, per dir-ho d'alguna manera, historicoartístic; hi ha alguna cosa que mereix ser estudiat, que després qüestionar-ho, negar-ho i superar-ho.

En un poema diu vostè: “Tot el que atreu i sedueix em construeix amb proletariat com un valor femení / com una tradició antiga: / caixers, empleats de Claire’s, esteticistes”. Ho he pres com una reivindicació.
No sé si és una reivindicació. Es tracta d'un homenatge a unes professions molt feminitzades. O tal vegada només un esment: els homenatges són, sovint, reticents i paternalistes. Al fil d'aquests versos, crec que també recullen algunes influències estètiques que l'explosió de la música urbana en l'Estat espanyol ha portat a les dones. Per això les esmento en La Zowi i Rosalía.

Però l'arpa ha envellit i jo també, i queda poc d'aquest temps. Fent autocrítica, em va fascinar a mi mateix aquesta nova escena –no sols musical, era artística en tots els nivells–, i em va semblar que era digna de celebrar-se la representació femenina que portava aquesta escena, que a mi també m'identificava: una dona posseïdora de la seva sexualitat i sensualitat, lliure de mostrar-la. Mai va anar així. Perquè la hipersexualización, encara que es faci de manera conscient, a mi no m'ha servit de res, la veritat. Pot ser que en algunes coses i en alguns moments sí, però avui puc dir que és absolutament anecdòtic, que no és suficient. A més, crec que la pobresa es fetitxe i exotiza. I en aquest cas concret, la pobresa feminitzada. Sense oblidar el culte al progrés social. Sigui com sigui, sento que aquests savis i aquestes imatges i universos no són revolucionaris, parlen, no obstant això, de la meva classe, de la seva contradicció i de la seva divisió. Desgraciadament, el proletariat encara no està constituït com a subjecte revolucionari, encara que és i ha de ser-ho.

Quina relació té tot això amb el feminisme? El
feminisme de 2018, que va portar manifestacions i concentracions de masses, que omplia els carrers, ja no existeix. Va durar poc. Per què? Aquesta és la pregunta. Jo no sé res, només soc un actor que escriu poemes i obres de teatre. Però la característica del feminisme és l'interclassisme: promou l'amistat entre les classes. I aquest detall, que sovint oblidem, permet que institucions i empreses assimilin el feminisme. Em pregunto encara què fèiem les dones obreres al costat de les dones burgeses en la mateixa manifestació. En aquella època era un friki que llegia molt de sobre el “feminisme de classe”, encara que no entenia completament el que era i encara no. Entenc, no obstant això, que la malaltia és el capitalisme, i que el masclisme és un dels seus molts símptomes. El propi capitalisme genera i perpetua la subordinació de gènere en general i la violència masclista en les formes i formes que avui coneixem. I l'estat burgès sol ens ofereix a les dones treballadores una cosa: els mecanismes de prevenció i els pal·liatius, que res tenen a veure amb erradicar el problema, amb l'eliminació del masclisme.
M'agrada dir que estic fins al penis del feminisme, la veritat.

Fa poc, en una entrevista, criticaves la caricaturización que s'ha fet entorn de la teva figura.
Si jo hagués estat un altre senyor excèntric i contingent, la mediatització de la meva persona no hagués estat la mateixa. El que passa és que jo no soc un senyor, ni excèntric, ni tan sols un comptable; soc comunista. I estic disposat a assumir les seves conseqüències fins al final. Com no tenia organització política, vaig pensar que podria fer política a través de les meves declaracions públiques: anar a la televisió, anar a la ràdio, donar entrevistes, etc. Però no és cert. Va ser un camí crucificat. Parlar políticament, de manera individual, en els mitjans de la burgesia, no serveix per a res; és estèril. I un suïcidi. Només serveix per a caricaturitzar-te i perquè s'aprofitin. Si els artistes realment volen fer política de “classe” –i així ho afirmen la majoria– els seus moments, intencions, somnis, etc. Però cal que se sotmetin a una cosa més gran i més digne de ser honrat. I no hi ha res més gran ni més digne que una organització revolucionària que lluita per la independència política del proletariat.

A la cultura catalana li convé i li interessa tenir enfant terrible de tant en tant. Però jo no soc ni seré part de la quota dels “artistes de l'esquerra”. De cap manera. No vull ser un escriptor que escriu contra la burgesia, però que no té cap problema amb la burgesia; no vull ser un escriptor que escriu per a la seva classe, però no que lluiti per la seva classe. Em sembla hipòcrita i falsa, em repugna. No obstant això, no ho jutjo, a vegades soc massa moralista. Però a mi, francament, aquesta actitud em repugna, i no podria dormir tranquil a la nit.

I com a escriptor, com et situas davant aquesta situació?
Jo no vull, tampoc, complir 50 anys i ser “antisistema”, si això significa alguna cosa avui dia. No és seriós. L'etiqueta “antisistema” és abstracta i molt caricaturizante. En els primers anys em van caricaturitzar i potser ho vaig fomentar. Però un creix, aprèn. Es radicalitza, com li he dit abans. Jo vull promoure l'agitació i la propaganda, perquè crec que aquestes són les principals funcions de tot artista comunista; útils i boniques. I la veritat és que sempre he estat això: bon agitador i bon propagandista. L'única cosa que a mi m'interessa i sempre m'ha interessat és la política, però no crec que als artistes, en aquest cas, ens pugui interessar res més. El capitalisme és el pitjor enemic de l'art i de la literatura.

Quina és la relació entre la política i l'estètica en la teva obra literària i artística?
El meu treball artístic es basa enterament en la dialèctica entre política i estètica; en la dialèctica entre ideologia i bellesa. Això té a veure, evidentment, amb el que jo soc. Durant tota la meva vida m'he sentit, a vegades, dividit entre la política i l'estètica. La política –mal entesa– em va portar a deixar de pensar en el dret de la classe obrera a la bellesa, mentre que l'estètica –també mal entesa– em va portar a una certa burgesia. Però teoritzar sobre política i estètica des d'un punt de vista socialista o comunista no és un taller individual, ni ha de ser desenvolupat únicament per artistes o intel·lectuals. De moment puc compartir algunes intuïcions i nocions de manera senzilla, però la millor manera d'aportar de moment és el meu treball.

Per exemple?
Ara mateix estic centrat en les potencialitats i capacitats revolucionàries –agitadores i propagandístiques– de la bellesa, tant en el realisme socialista com en la ficció socialista. Els comunistes hem de saber que la lluita de la imaginació l'hem de dur a terme nosaltres mateixos. Abans de desitjar res cal representar-ho. I si en aquest moment la nostra prioritat és no sols considerar possible la revolució, sinó desitjar-la, en primer lloc cal imaginar-la. I per a això poden ser útils l'art i la literatura, tant en el realisme com en la ficció, per a crear genis i personalismes en lloc de servir-los només –crec que una cosa ridícula–.

La gàrgola no és clarament comunista. Però està en diàleg amb el marxisme. I parlar amb el marxisme com a tradició, com a gran relat, va mostrar la importància, legitimació i actualitat del marxisme.

La setmana que ve vens a Euskal Herria a presentar Girgileria. Del 19 al 22 estaràs a Pamplona, Vitòria, Bilbao i Sant Sebastià.
Ara que han passat gairebé cinc anys des de la primera publicació, torno a parlar de Girgileria. Estic content. Sobretot tinc molta curiositat per saber com s'ha llegit el llibre a Euskal Herria, vull parlar amb la gent d'allí sobre el treball i que no tinguin molt en compte el meu vessant amorós i esteta.

Finalment, Abolir la Família. Un manifest per les cures i l'alliberament vull esmentar part del llibre; és el del teòric marxista Sophie Lewis: “En la seva autobiografia, [Alexandra Kollontai] es penedeix de no haver dedicat la major part de la seva vida femenina al treball [revolucionari], sinó a l'amor insensat i maleït. En la perspectiva de Kollontai, la labor productiva i no la de cures, havia de ser la missió de la vida de les dones. Per a Kollontai, socialitzar la cura és una condició sine qua non per al socialisme, perquè per a ell el treball, i no la cura, fan història”.