Hace uns dies, el nou ministre francès de l'Interior, Bruno Retailleau, s'ha unit a l'anomenada "confusió migratòria", una de les qüestions més apressants. Ha fet arribar als prefectes de l'Estat uns mandats clars: tolerància zero amb els immigrants i amb les estructures i els presoners que es mostren llaços o còmplices en la seva mirada. Que retinguin l'ordrea a França, una disciplina autoritària, amb el suport de les “forces de seguretat interior” –és a dir, la institució policial–. És hora que les autoritats assumeixin la segregació dels migrants, encara que Xalbador fa 50 anys ens va recordar que “si l'home és sense retret,/el camí hauria de ser lliure per a anar on vulgui” (Als quals s'han perdut a la muntanya). Els discursos violents i incívics dels grans polítics coincideixen amb el vent que bufa de l'extrema dreta i accentuen el clima general d'amenaça i por.

Afortunadament, la protecció de la família és aquí, privilegiats, per a protegir-nos, a pesar que una paraula ultratjant pogués infringir en qualsevol moment la dolçor de la nostra intimitat. Record especialment que fa dues setmanes, en l'enterrament de la meva àvia, que havia arribat als 100 anys, com els parents necessitàvem de consol, el capellà ens ha dit que per a nosaltres “i per a molts” la salvació, i no per a nosaltres, com sentia de nen, “i per a tots”. Aquest canvi litúrgic està justificat pels estrictes traductors de la Bíblia, i cal entendre que “molt” i “tot” no és tan diferent, però, no obstant això, com no associar aquest canvi amb la xerrada netejadora que domina al seu voltant? Xalbador, per part seva, va escriure que “Jesús va morir en una creu per a tots nosaltres”.

Per fortuna tenim aquí, en el nostre entorn, la cultura popular, per a reflexionar col·lectivament sobre el que ens supera. Encara que també en les nostres espectaculars places habituals s'està imposant una suavitat generalitzada sense grans fons, com ha explicat recentment Peio Berterriz en el seu Màster.

Per fortuna, d'altra banda, i sobretot, l'art, que com una religió, és capaç d'il·luminar el camí de la foscor general: No ha estat el teatre Miñan, ofert per Artedram el 18 d'octubre, una imatge d'orador i emprenedor? Hi ha qui diu que no cal donar mesures transcendents a l'obra d'art. Pierre Bourdieu ha escrit que ja no cal fer “lectures litúrgiques”, i Roland Barthes deia que la literatura és “el que s'ensenya i punt”. En aquest sentit, molts han explicat que cal deixar a la didàctica de la literatura la responsabilitat d'explicar què és la literatura, perquè la literatura no té res a veure amb el sagrat: només podria ser un objecte, científicament disecable. La veritat és que no vull que el que jo ensenyo de manera profana, basada en diverses teories serioses i complexes, sigui la cua mental de la literatura. De fet, solc començar i acabar els cursos dient als alumnes que el que comptaré i el que he comptat han de posar-ho en segon pla, en l'organització del seu cervell, i que han de donar prioritat, per si de cas, a les agitacions, a les campanes alliberadores o als nusos que la bona literatura produirà en el seu més profund interior.

Ensenyant als 23 anys les característiques del romanticisme francès del segle XIX, quan era a les cantonades de París, me'l va explicar un adolescent: “Ja saps, senyora, Victor Hugo i el romanticisme són del teu temps. Nosaltres ja no som així”.

Tal vegada té una visió del segle XIX, perquè veig en la literatura i, en general, en l'art el nostre camí de salvació. Si és modern i es considera la literatura com un objecte, podria considerar-la com una manxa, que podria fer saltar espurnes no de molts, sinó de tots.