Per a tenir un cotxe (privat) al Japó és obligatori disposar d'un aparcament (privat). La mesura ens sembla polèmica, ja que la normativa (els sistemes de valors aquí) permet l'ocupació d'espais on el dipòsit del cotxe és públic. És a dir, el problema es concep com a responsabilitat de la publicitat reconeixent que la presència del cotxe forma part del carrer immòbil. El cotxe necessita un gran espai territorial, immòbil i en moviment, i ho considerem un servei públic. Hem assumit ser així i ens hem acostumat a això fins a arribar a tenir un dret. La mesura japonesa pot suposar un salt social (només el que té diners tindrà cotxe), però al mateix temps farà possible altres situacions: incorporar el cotxe compartit com a model de transport i socialitzar la necessitat d'un sistema de transport més elaborat.

El costum, l'aparcament el guardem sota el nostre llit, en el soterrani de la casa. És a dir, la casa ha de ser soterrani, com és costum. L'administració d'habitatge públic de les illes Balears ha calculat el cost de la construcció del soterrani dels aparcaments, que suposa el 40% del cost total de la construcció. L'aposta d'aquesta administració ha estat destinar els diners dels aparcaments del soterrani a millorar la qualitat de la casa. S'entén d'alguna manera que la qualitat de l'habitatge és un dret bàsic i que el vehicle privat no ho és.

Existeix una sèrie premiada, The Architect, que centra la seva trama en el debat sobre les ciutats del futur en els aparcaments del soterrani. La sèrie representa sense ús els enormes espais d'aparcament que hem construït, adequant l'ús de l'habitatge. Prop de la ficció i conscients del conflicte del gran espai de cotxes, hi ha arquitectes que dissenyen aparcaments d'habitatges algun dia per a fer habitables, portant el pis dels aparcaments al semisoterrani, perquè les cases reials millorin el deliri de la ficció.