KATARSI
SENAR: Associació Iparragirre Rock (Guernica).
QUAN: 5 d'octubre.
ON: Regular.

----------------------------------------

Aquesta no és una crònica del concert en directe. En tot cas, sota el tablado és un caòtic relat de les ocurrències que es donen en la confluència del dolor individual i del plaer col·lectiu. Un desordenat intercanvi entre aquesta veu individual però col·lectiva que és catarsi i la teoria. Mancant la pròpia, un intent de comptar una catarsi pròpia a través de les paraules dels altres.

Ferides. Cruel. A cop de maça.

María Zapata, basada en les obres de Judith Butler i Ariana Cavero, fa una distinció entre fragilitat i vulnerabilitat, i proposa relacionar la vulnerabilitat amb la fragilitat. L'antropòleg diu que la vulnerabilitat és l'exposició radical al món per a rebre cops, però també carícies. Ser vulnerable és, per tant, aixecar les potes de la cruel realitat. I en conseqüència, a vegades, s'encalla en el fang més profund d'un mateix, no podent nedar.

No estàs, amic meu.

El més dur, potser, és no veure anses on tornar a aixecar-se després d'haver tocat el fons. Algú que t'acariciï o, almenys, que se sent al teu costat mentre et llepes les ferides.

Final.

Però el final no ve quan sents que has tocat el sòl. El final ve quan es rendeix a terra. Aquesta rendició és prendre consciència de la vulnerabilitat i acceptar-la. I a això segueix una espècie d'assossec, la paciència de la rendició. I aquest repòs és el que obre una bretxa en el sòl sobre el qual estàs llançat. I aquesta esquerda et deixa veure que hi ha tiradors que fins llavors no podies veure.

Fills de l'alienació. Camarada.

Les paraules són anses, teves o d'uns altres, melodies i ulls d'uns altres que s'han rendit a terra. Els que et sostenen. Ariana S. Cota argumenta que la capacitat col·lectiva d'acció només pot desenvolupar-se acceptant una situació vulnerable, a través d'estar junts i fer coses junts. Fer Synt-punk trist, cru i ballable, per exemple, sentir o ballar.

Viu després de la mort.

El que ve després d'haver tocat fons i aixecat no és la felicitat. És la vida, amb els seus nous cops i carícies. Però Zapata diu que la major fortalesa és la consciència de la vulnerabilitat. Vulnerabilitat compartida, fortalesa. Tal vegada per això es veu la fortalesa en el tablado. Una fortalesa després de la suma de catarsis individuals, sintètica, fràgil i plena de complicitats musicals. D'un quartet a quatre persones a intervals i de tornada al quartet. I els oients per això hem fet totes les cançons d'un únic LP del nostre grup d'expressió de dolor. I per això, en cada tornada, ballem la crueltat i, com va dir Asun Vaig piular Balaguer, elogiem la revolta de la vulnerabilitat.