Té sis de setembre, mitjanit. L'esquadró de caces F-15 i F-16 avança a tota velocitat pel desert de l'est de Síria a la recerca de l'objectiu. Quan van albirar un edifici que només dona un gran estable de cabres vist des del cel, es van desprendre amb un guix uns míssils de terra d'aire de 227 quilograms de càrrega: tres, dos, un... El cop ha estat molt fort i l'objectiu ha quedat destrossat. Quants morts hi ha? No importa, en el lloc de comandament han celebrat amb aplaudiments. Tots els dies no bombardeges un reactor nuclear.

L'atac en 2007 a la regió siriana de Dayr az-Zawr, no va ser reivindicat per ningú i els mitjans de comunicació van rebre informació de manera aleatòria. El primer a comptar va ser The Sunday Times. D'acord amb això, les unitats de l'Exèrcit israelià ja s'havien infiltrat prèviament en la desèrtica instal·lació i, després d'analitzar mostres de sorra i aigua, van veure que procedien de Corea del Nord. Tenien una prova definitiva per a l'operació d'obtenció de l'autorització d'EE.

Segons el diari britànic, es tractava d'un amagatall de material nuclear que havia estat traslladat des de Corea del Nord. Més tard, altres mitjans van confirmar que el règim de Bachar Al-Assad estava construint un reactor en el centre de la capital cubana. A l'any següent, l'investigador hebreu Ronen Bergman, que té accés directe als serveis d'intel·ligència israelianes, va recollir en el llibre The Secret War with l'Iran (Guerra secreta amb l'Iran) que Tel Aviv va obtenir informació sobre el reactor per part del militar iranià Ali-resa Asgari. Asgari va desaparèixer en 2006 i segons algunes fonts va ser segrestat i acomiadat per Mossad i la cia. En 2010 va aparèixer en un calabós d'Israel el cos sense vida de la jove, que oficialment s'havia "suïcidat".

Però fins fa poc no es podia especular sobre l'atac de Dayr az-Zawr, a causa de la intensa censura mediàtica que el Govern israelià havia imposat durant anys. Finalment, onze anys després, en 2018, va admetre en un comunicat que havia destruït el suposat reactor nuclear “perquè suposava una greu amenaça per a Israel”.

Aquest tipus d'agressió preventiva ja tenia un precedent. En 1981, Zaramak al País Basc soc Biiildur! Mentre cantava, Israel va fer esclatar per sorpresa a l'Iraq, a 18 quilòmetres de Bagdad, un reactor de 40 megavats anomenat Osirs. En aquesta ocasió també van ser els caces els que van executar el pla, que també van utilitzar dipòsits de combustible addicionals per a creuar volant els vastos deserts de la península Aràbiga. L'excusa va ser que Saddam Hussein estava a punt d'aconseguir l'arma atòmica.

Segons el llavors primer ministre israelià, Menajem Beguín, a l'Iraq es va aconseguir retardar la nuclearización durant deu anys. Va ser en realitat el contrari. “El que van aconseguir va ser crear un major risc”, va assenyalar un científic iraquià que va treballar per a Hussein a la cadena de televisió CNN en 2003: “Després del bombardeig, 7.000 científics ens vam posar a això, dins d'un programa secret amb una inversió de 10.000 milions de dòlars”.

Estan pensant a fer-ho?

En el context de les massacres a Gaza i el Líban, l'Iran ha llançat a principis d'octubre desenes de míssils contra Israel i ara espera la seva resposta. És inevitable pensar que donaran la corda cap enrere a la roda i que tard o d'hora faran el mateix. El programa nuclear iranià sempre ha estat en el punt de mira de Tel Aviv, que va estar a punt d'atacar en la crisi diplomàtica de 2011, i per a molts polítics de dretes israelianes no pot perdre l'oportunitat " històrica": "Si no és ara, quan?", ha dit fora de sí l'ex primer ministre ultra, Naftali Bennet, com si volgués frenar les manetes del temps.

Però són comparables els Iraq dels anys 1980, la Síria de fa vint anys, o l'Iran actual? “La situació és molt diferent”, explica l'expert en armes nuclears James Acton a la revista de científics atòmics Bulletin of the Atomic Scientists. El lector recordarà, com s'ha esmentat amb freqüència en la secció Net Gertu, que aquest grup de científics mesura les hores en les quals el món arriba al desastre a través del Doomsday Clock o el famós “Rellotge de l'Apocalipsi”. Tic tac, tic tac. Ara només ens queden 90 segons per a acabar amb els éssers humans.

Acton, Carnegie és membre del think tank del Fons Internacional per la Pau, i ha estat entrevistat per a la revista. En la seva opinió, els israelians van destruir tant a l'Iraq com a Síria uns reactors únics, però això no té res a veure amb el programa nuclear iranià.

Les plantes nuclears iranianes de Fordow i Natanz, que de moment enriqueixen l'urani al 60%, es troben fortificades sota les muntanyes, almenys a tres plantes, i Israel necessita l'ajuda dels Estats Units per a destruir-les, bombes especials de 12 tones contra búnquers. A més, Acton va apuntar que podria haver-hi més plantes ocultes enterrades a major profunditat.

I hi ha un altre inconvenient: “l'Iran es basa avui dia en petites centrifugadores que poden crear-se i col·locar-se ràpidament en qualsevol lloc. Fins i tot si Israel destruís les plantes de Fordow i Natanz –i no crec que sigui capaç de fer-ho–, gairebé segur que l'Iran reconstruiria les seves infraestructures de centrifugadores. Probablement ja té centrifugadores clandestines. No ho sabem. Però és possible que es construeixin en diferents llocs, en naus industrials normals, a la vista de tots”.

Per a l'expert, és una quimera que els israelians pensin que “sempre sabran on està tot i que sempre podran destruir-lo tot”.

-Però estan pensant en una cosa així? ", li ha preguntat el periodista de Bulletin. Una gota de suor freda pot relliscar per l'enfront del mateix temps que se li aclaria la resposta: “[Benjamin] Netanyahu ha manifestat públicament aquesta possibilitat. Em sorprendria que no ho fessin ara mateix. Seguirien endavant i ho farien? Els israelians saben que després l'Iran els atacarà de forma més àmplia del que han vist fins ara, i que necessitaran l'ajuda dels Estats Units per a defensar-se. (…) Per tant, crec que la probabilitat és inferior al 50%, però superior al 10%. Això em tranquil·litza”.

Alleujar? Juguen a la ruleta d'un de cada deu, convertint el món en un macabre casino. Tic tac, tic tac.