La tercera vegada que rebia les mateixes dades que l'estudiant, no recordava més que aquestes frases tan usades, en les quals el no-res havia aixafat la meva intel·ligència: “No som res”, “la vida no té sentit”, “Déu, si és tan innocent com diuen, per què ens fa això?”. No estava davant d'un taüt, no era ni un tanatori, ni un cementiri. Era un imprès.

Qui els va ensenyar a escriure, fotre. Ens governa una espècie sense talent que hagués de mantenir-se allunyada dels llibres, les lletres. I governar en gairebé tots els nivells. Mai esperava creure en la meritocràcia, encara que en direcció contrària. Com més alt, menys talent. Comencen per casa, elaboren llestes, ho classifiquen tot, i són capaces de passar hores més comprensibles, però també de memoritzar lliçons llargues, juntament amb altres classificacions i llistes. I no és una situació estàtica, si no lluitem, haurem d'emplenar un formulari d'exempció per a aixecar-nos del llit, o el que ens digui que assumim la responsabilitat del risc, per exemple, si no volem aixecar-nos un peu abans o un peu més tard, si no volem sortir junts i fer un salt, perquè això provocarà un increment del 6% en el risc de caure's el turmell, el doctor Massachusetts haurà de mirar a l'ordinador, i pagar. I com el que té assegut en or serà C1B2, o Batxillerat i equivalents, o el que diu la rúbrica, o els tests, o els diagnòstics, o els noms i cognoms necessaris per a cobrar el RGI. I hi haurà algú que digui al teu costat “si no, el que realment el necessita no el tindrà”. Qui realment ho necessita. Mai m'atreveixo a preguntar què és “de veritat”. Em temo que si els sembla malament fer el parany en la mesura que sigui possible, seran les condicions que marca el formulari “de veritat”. La realitat ve marcada pel formulari que ve de dalt. I aquesta gent repeteix desesperadament “i-le-ga-la”, “no es pot”. “Tenim les mans lligades”. “En cas contrari, sabem com fer-ho”. “Cal ser realista”. Això últim és el que més m'agrada.

I és ser realista, plegar la realitat als límits dels impresos. Cada buit que cal emplenar t'assenyala el precipici dels límits, t'amenaça amb el caos, amb el no-res. I llavors, quan estem a punt d'autolesionar-nos, ens sentim estúpids. Han guanyat. Per què no fem vaga contra la burocràcia?

Vaig donar la volta a l'enterrament i vaig respirar. El secretari em va mirar estranyament. Tens alguna cosa en el pèl. Són flors. De fet, alguns vivim en contes. Era impossible.