Els utopianos del llibre Utopia de Thomas More estimaven llegir-lo. La bona educació de les lletres els havia portat a començar en la infància i a prosseguir la seva vida adulta sense que ningú els ordenés res, llegint i aprenent i llegint més. Imagineu el temps dedicat a això pel mer plaer d'il·lustrar-lo. A aquest capritx dels adentros de l'illa d'Utopia se'n diu avui lifelong learning i als somnis utopia, en minúscules.

A partir de l'illa “cap lloc” i, de pas, també “un bon lloc”, s'ha escrit una tabola d'utopies i no totes, per sort, segons una inefable comprensió de la utopia tan habitual. I és que molts projectes educatius crítics que s'han donat per a revolucionar l'statu quo de l'època i les formes de dominació de tota mena, que han actuat de manera factible i agitadora, ens han deixat una utopia.

La qüestió és que, en aquesta arrencada d'un brillant curs escolar, convé saber que l'educació pública i gratuïta no era més que una utopia, que va ser recollida pel Manifest Comunista. I que per a Clara Zetkin l'educació podia ser un alliberament i l'escola una revolució, i per tant una feroç defensa de les guarderies laiques. I Aleksandra Kollontai, que anys abans s'havia atrevit a donar la utopia del creixement col·lectiu dels nens, va tenir una de les seves primeres preocupacions polítiques: organitzar una xarxa social professionalitzada per a la cura dels nens de les dones treballadores. I Nadezhda Krupskaia va posar en marxa la utopia d'una nova escola que transformaria els coneixements en destreses i en accions.

Suposem que la utopia és una proposta harmoniosa per a viure en nivells més alts de justícia social, igualtat i llibertat. I suposem que, contràriament a l'escola que pretén reproduir l'estat de les coses imposades, a qui busca l'emancipació de les persones, de les cultures i dels pobles li diem educació, que és capaç de caminar juntament amb la naturalesa, que és divertida i creativa, que fa pedagogia de la cura, que no té vergonya de reposar les cames en la consciència de classe, que no vol domesticar els cossos segons la norma patriarcal burgesa. En definitiva, al que fa front al sac d'opressió que cada època porta amb si, nosaltres diem utopia educativa; hezitopía.

Els alumnes del poble italià de Barbiana deien que, en aquestes cartes a una mestra anònima, el consol més fàcil és llegir la història com un destí i, per contra, en les claus polítiques és realment inquietant. Perquè amb pedagogia el mateix. I sabem que fer una pedagogia pertorbadora i políticament crítica és anar més enllà de la fal·làcia de la neutralitat educativa, també és possible dibuixar nous camins amb guix en el sòl del pati i atrevir-se a passejar per ells. Hi ha hagut algú que ho ha intentat amb més rapidesa que nosaltres. Avui no semblaria que són els millors temps per a les utopies educatives, no obstant això, les necessitem, si no com mai, sí, segurament tant com sempre. Avui necessitem nous somnis per a l'escola, que es materialitzaran en forma de viver, assemblea, creació cultural, opinió crítica, lectura, organització, mirada nova, diàleg, drets i cura mútua.

En 1952 Ruth Krauss va posar en marxa tot tipus de preguntes que van permetre als nens i nenes d'Educació Infantil de l'escola Rowayton donar a conèixer la seva visió del món, i després va portar les respostes a un llibre atrevit i utòpic per a l'època. Els que li van dir del món i per mitjà dels rellotges, com a conclusió d'aquest dia, són: “És el món perquè puguem aixecar-nos sobre ell”; “És un rellotge per a sentir com fa el tic tac”.

Perquè, per cert, gent instruïda, esperem el passat que està a punt d'arribar. Tic tac, tic tac...