Ens han dit que a Guipúscoa també començaran a posar comptadors a l'aigua que li arriba de la muntanya, i no ens ha sorprès. En els colzes apareixen els escuts, diu aquest. En els temps antropogènics en els quals vivim, l'aigua se'ns fa cada vegada més incontrolable, si no mirem el succeït en el centre d'Europa amb la tempesta Boris: ha rebentat els camins i ha deixat precipitacions “poc freqüents”. Almenys 23 persones han mort en el naufragi, en el nord-est del país. Molt més silenciosos ens han passat les pluges de setembre en l'oest d'Àfrica, a pesar que les inundacions a Nigèria, Libèria i Mali han causat més de mil morts i milions de desplaçats.

Ara plou, després es van assecar. Fa temps que s'està emetent l'alerta i cada vegada són més els que relacionen aquests canvis en el cicle de l'aigua amb la pèrdua de biodiversitat. És tan evident que els organitzadors de la COP16 han posat el tema en el centre del debat.

COP16 i l'altre costat de la moneda

“La humanitat ha d'entendre un doble moviment. La primera és descarbonizar i aconseguir una transició energètica justa. L'altra cara de la moneda és que hem de restaurar la naturalesa i recuperar la capacitat de la mateixa per a estabilitzar el clima. Hi ha molta consciència i inversió política amb el clima, però no estem veient aquest altre costat de la moneda, i és perillós. Perillós per a la humanitat”. Així s'ha pronunciat la ministra de Medi Ambient de Colòmbia, Susana Muhamad, en la presentació del congrés.

Muhamad, que tenia un avi palestí, va néixer a Bogotà fa 47 anys. Expert i expert en temes mediambientals –va treballar com a assessor de la companyia Shell fins que la va deixar farta del fracking–, va ser secretari de Medi Ambient de la ciutat durant la implantació del sistema Escombraries Zero (Zero Zabor). Gustavo Petro era llavors alcalde. Muhamad es troba des de 2022 en el govern d'esquerres de Petro a Colòmbia, i ha impulsat lleis contra el fracking i a favor de les repoblacions a l'Amazònia. Serà el president de COP16.

Del 21 d'octubre a l'1 de novembre se celebra en Cali, la tercera ciutat més gran de Colòmbia, el Congrés COP16 sobre Biodiversitat de l'ONU. Un total de 12.000 funcionaris i experts de 192 països es reuniran sota l'eslògan “Feix la pau amb la naturalesa ”.

El congrés biennal potser no té el mateix prestigi que el de la COP sobre el clima, però sol plantejar reptes ambiciosos. L'última vegada que es va fer a Mont-real, per exemple, es va establir l'objectiu de protegir el 30% de la superfície del planeta per a 2030, en l'expressió 30x30. Es tractava d'un acord perquè el sistema es mantingués tal com estava establert, mentre que els pobles indígenes van denunciar que es tractava del “major robatori de terra des de Cristòfor Colom”.

Però enguany el congrés és diferent, perquè lluny d'apostar molt, vol provocar un canvi de perspectiva: “Un dels principals propòsits de Caliko COP16 és convertir-se en un marc global de la biodiversitat tan important políticament com l'agenda climàtica”, va assegurar Muhamad en la presentació. Aquestes paraules van arribar a les pàgines de The Guardian i d'altres mitjans de comunicació referencials del món, així com a les oïdes de l'activista i poeta Rob Lewis.

Lewis porta anys proclamant que el clima és "més que una màquina" i escrivint sobre la naturalesa. The Climate According to Life (Clima, segons la vida) per a això compta amb una pàgina web: “[Muhamad] ha parlat amb rigor sobre el caràcter ‘doble’ del clima –diu l'autor–. Espero que els mitjans de comunicació atenguin aquesta persona i treballin així les dues cares de la moneda climàtica. Per a mi, això és un gran passo a l'hora de debatre sobre els problemes del clima”.

En referir-nos al caràcter “doble” de la naturalesa, hem d'entendre una idea que alguns teòrics porten molt temps: que l'emergència climàtica no sols ha estat provocada per les emissions de carboni i l'escalfament global, sinó també per la pèrdua de biodiversitat i pel cicle de l'aigua. Sobre això, el lector d'ARGIA recordarà el suplement Larrun que publiquem al gener (292. n)–. Entre aquests teòrics, Lewis pren com a referència al físic i enginyer Millán Millán, recentment mort el mes de gener passat. Compte la seva història escrivint diversos articles sota el títol “Millán Millán i el misteri de les tempestes mediterrànies desaparegudes”.

A les muntanyes de Granada en la tempesta amb el pare

Millán Millán Muñoz (Granada, 1941 – València, 2024) acompanyava al seu pare en la caça de perdius, en la seva etapa de nen, abans de convertir-se en un meteoròleg de prestigi, a través de les muntanyes andaluses. I mentre caminaven entre uns matolls secs, anomenats Maquis, observaven el lloc on es formaven les boires al matí, per a endevinar el lloc per on la tempesta vindria a caure a la tarda i prendre el camí que els portaria a casa.

Aquesta experiència de la infància va ser introduïda en la camisa de la Universitat de Toronto, Millán, per a estudiar Física Atmosfèrica. En 1971 li va arribar a la mà un sorprenent llibre a través del seu professor, el meteoròleg Ted Munn: Inadverment Climate Modification (Canvi Climàtic Involuntari). Es tractava d'un estudi sobre la influència de l'ésser humà en el clima, publicat pel prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts. En ell es deia que, a més dels gasos d'efecte d'hivernacle, l'ús inadequat de la terra pot alterar el clima.

És més, el llibre deia que, mentre l'efecte d'hivernacle té un ritme més lent, la destrucció natural de la terra té un efecte immediat, ja que la ruptura del cicle hidrològic es nota d'un dia per a un altre. Aquesta visió de “dues potes” del canvi climàtic –l'atmosfèrica (carboni) i la terrestre (aigua)– era habitual entre els científics d'aquells temps, i Millán també es va recolzar en això quan els funcionaris de la Comissió Europea li van demanar que aclarís per què les tempestes d'estiu desapareixien en la conca mediterrània.

El misteri de les tempestes estiuenques del Mediterrani

Tal dit tal fet. Ell i el seu equip de recerca van treballar durant anys al Mediterrani del sud d'Espanya. Per a això es van utilitzar globus aerostàtics, mesuradors i 50 torres meteorològiques i es tenien en compte el que deien els avis com a “dades crítiques”: qui sabria millor el temps que ells? Cerç a les set, solano a les deu, aigua a les tres (Cerç a les set , aigua a les tres), van sentir una vegada a un vell l'expressió.

Millán va arribar a la conclusió que l'aigua que necessiten les boires no sols la treuen de la mar, sinó també dels marenys i boscos de la costa. “L'aigua genera aigua, la terra té úter i la vegetació és femella...”, deia el magraner, com a mostra del seu sentit poètic. El problema és que la costa mediterrània està totalment desolada i dessecada de bosc des del boom turístic. Les tempestes no esclaten a la muntanya i l'aigua s'acumula en una capa atmosfèrica més àmplia, fins que en un altre lloc i en una època de l'any es col·lapsa de terribles violències... per exemple en el centre d'Europa. Coneixes aquest assumpte?

Però en la dècada de 1990, quan era director del Centre de Recerca Mediambiental del Mediterrani, res més començar a divulgar els resultats de la recerca, només va trobar fredor. Millán deia que la seva teoria era “incòmoda” per a la comunitat científica perquè ja no es tenia en compte la visió de “dues potes”. A diferència de dues dècades abans, la “pota” de la terra estava abandonada. Què va passar durant aquest temps?

Com van excloure la biodiversitat de l'equació?

En opinió de Rob Lewis, el divorci es va produir en 1979. Aquest mateix any, el Govern dels Estats Units va encarregar un informe sobre les emissions de CO₂ al matemàtic estatunidenc Jules Charney. Aquest va reunir un grup d'experts en el Cap Woods Hole (Massachusetts, els EUA) i després de moltes simulacions, van crear el model matemàtic de predicció meteorològica actual. Així, es va determinar que si es duplicaven les emissions de CO₂ la temperatura ascendiria a +3Cº a tot el món.

“Va ser una bomba –diu Lewis-. Els mitjans tenien un titular que cridava l'atenció, els interessos dels petroliers estaven alineats d'una banda i els ecologistes per l'altre”. A partir d'aquí, l'opinió pública es va fer ressò que les emissions de carboni eren l'única causa del canvi climàtic i el Grup Intergovernamental d'Experts (IPCC) ho ha impulsat des de llavors. A més, el relat venia bé a la classe política: els era més fàcil oposar-se a un fenomen global a llarg termini com és el cicle del carboni “predictible” que explicar un cicle de l'aigua molt més complex –i més perjudicial per a les indústries de construcció i turisme–.

“Perquè quedi clar, això no vol dir que no hàgim de baixar dràsticament les emissions de carboni. Però situa la crisi del CO₂ en el context d'una altra crisi: la destrucció humana de la biosfera. Les dues cames no són contraposades, estan unides a un cos, lligades a la Terra”, conclou Lewis el seu article. recuperació del petit
cicle de l'aigua

Millán Millán deia que “hem de plantar tempestes”. Una de les seves últimes conferències va tenir lloc a la Casa de la Ciència de València, unes setmanes abans de la seva defunció: “La gent està tractant la malaltia. Jo he passat Covida i sé que és difícil, però la pregunta és, per què no solucionen el problema abans? El problema del canvi climàtic no és el CO₂, és només un dels problemes… El problema del canvi climàtic és el vapor d'aigua. Tota aquesta calor que ara veieu no és de CO₂, sinó de vapor d'aigua”, deia el físic.

En aquesta conferència Millán va recordar que en el desert xinès de Loes s'ha recuperat un petit cicle d'aigua mitjançant repoblacions. Heus aquí el seu missatge per al públic: “L'aigua ja no és aquí, però es pot tornar a posar”. Li faran cas les autoritats que vagin a la COP16?