Des de fa temps, historiadors i arqueòlegs han observat que l'element principal que articula la societat europea i el paisatge són els pobles, com a comunitats humanes amb identitat col·lectiva i arrelades a un territori. Un model que ve de l'Edat mitjana i que, amb matisos —com les relacions de poder verticals establertes per les aristocràcies feudals, l'Església i l'Estat—, va dominar fins a la Revolució Industrial del segle XIX.

Però, per què van sorgir els pobles en determinats llocs i no en uns altres? Què explica la seva distribució espacial i la seva relació amb el territori circumdant? Com ha condicionat el medi ambient i el clima? I com s'ha adaptat la ciutadania a aquestes condicions? Aquestes preguntes, molt vives entre els investigadors, han cobrat una gran importància en el context de l'actual crisi climàtica. En aquest sentit, el projecte Baztango Paisaia goso bizia de la Societat de Ciències Aranzadi ha donat resultats molt interessants.

Baztan, en tres escales

Organitzat entorn del riu del mateix nom, i envoltat de les muntanyes d'Aldude, Baztan compta amb quinze pobles. La seva “geografia social” s'ha organitzat en tres escales des de l'Edat mitjana. En el primer pis hi havia cases. Durant segles van ser subjectes bàsics de veïnatge i tenien dret a participar en les assemblees i a explotar els recursos dels terrenys comunals. Són testimonis de la seva importància els noms de les cases transmeses de generació en generació i les belles arquitectures que es van construir pensant a perdurar. Diverses cases de la Vall conserven elements del segle XV, encara que la majoria es van reformar en la floració econòmica dels segles XVII i XVIII.

En el segon nivell es troben els pobles. Poden definir-se com un conjunt de cases amb “dret de veïnatge” –organitzades entorn de la batzarre–. Iglesias, cementiris, places... són el reflex d'aquesta identitat col·lectiva, però les cases també poden estar disperses. Les primeres referències a aquests pobles es comencen a documentar entorn del segle XIII, encara que el seu origen és probablement més antic.

Finalment, en el tercer nivell se situa la pròpia vall, la suma de tots els pobles. Ell té el caràcter d'una veritable comunitat política. Des de temps immemorials ha tingut capacitat jurídica per a regular diversos assumptes civils i econòmics, entre ells la gestió del sòl públic. A la Vall del Baztan, el 84% de la vall són comunals, però antigament van arribar al 99%. En 1441 la Cambra de Comptos de Navarra va confessar a Baztan la propietat col·lectiva dels boscos i pasturatges, com va sorgir aquest peculiar ordenament territorial en una qüestió d'impostos amb la Corona ondoren.Baina? Quina relació té amb l'explotació col·lectiva de recursos naturals? Com ha evolucionat? El cas del poble de Ziga ens donarà unes pistes.

Ziga, un poble sota la lupa

Ziga, que en 2023 comptava amb 134 habitants, 50 menys que en 2019, és un dels pobles més petits de la Vall i se situa en el camí que porta al serral de Belate, en un alt amb una vista privilegiada. El topònim està format per la paraula zihi ‘roureda’ i el sufix d'abundància -aga, que seria la vegetació potencial del lloc. No obstant això, la superfície forestal actual és molt reduïda a causa de l'activitat humana de diversos segles.

Les cites més antigues de Ziga provenen de l'Edat mitjana, però a partir del segle XVI es multipliquen. Entre altres coses, es conserva una via judicial iniciada pels ciutadans contra el senyor d'Egozkue, que va intentar privatitzar les terres comunals.

En l'Arxiu Real i General de Navarra també hi ha censos o llibres de foc que recullen el nom i ubicació de les cases que a cada moment existien al poble, fins i tot els noms dels veïns. Moltes d'aquestes cases romanen encara en peus, la qual cosa permet reconstruir amb detall l'evolució del poble.

El nombre de cases va créixer sense interrupció, especialment en el segle XVII. A més, l'arquitectura es va reformar notablement: les estructures de trama de fusta i els murs de pedra que podem veure avui dia són d'aquesta època. En el segle XIX es va accentuar la tendència de convertir les bordes d'ovella disperses a l'entorn del poble en caserius.

Però a més de les cases, hi ha un altre element important que crida l'atenció en el paisatge de Ziga: el gran sistema de terrasses construïdes en els vessants de les muntanyes. Les terrasses ocupen una extensió aproximada de 20 hectàrees i superen gairebé 70 metres de desnivell. Els ciutadans els diuen sonda. Es van construir per a aconseguir plantacions agrícoles més planes, i encara que avui dia s'ocupen de les prades i hortes, fins fa poc s'han utilitzat com a cultius de blat de moro.

Aranzadi ha realitzat sondejos geo-arqueològics i hem pogut identificar els factors ambientals i humans que han influït en la seva formació per a reconstruir la història de l'agricultura. Els resultats han estat sorprenents.

Terra, temps i treball

Per a entendre la història de les terrasses de Ziga és imprescindible mirar també a la geologia. Tot l'entorn està travessat per la falla de Leitza, que va formar una mescla geològica de diverses roques: argiles triásicas metamorfitzades, ofitas, marbres juràssics, lherzolitas del mantell, peridotites... Gràcies a un clima humit, s'han donat sòls profunds i rics, i el poble va ser creat per a explotar aquesta fèrtil terra.

Encara que pel seu nom podem pensar que estava coberta de boscos, la recerca mostra que entorn del segle VAIG VEURE aquests boscos van ser incendiats i en el seu lloc van crear un paisatge agrari estable, amb terrasses construïdes.

Aquesta datació coincideix amb un moviment que s'estava produint en tota Europa. Després de la caiguda de l'Imperi Romà, es van crear noves comunitats rurals de forma relativament autònoma. Aquestes comunitats van anar institucionalitzant-se com a pobles entre els segles VI i VIII, processos en els quals el control col·lectiu sobre el territori i els recursos va resultar fonamental. Al País Basc s'han detectat casos similars tant en Aizarna i Akoa (Guipúscoa) com en Tobillas (Àlaba).

A les terrasses de Ziga es van realitzar farciments continus per a garantir la qualitat dels sòls amb calç i abonaments. Aquest procés és especialment notori en les capes més pròximes a la superfície terrestre, i ens suggereix que l'agricultura es va tornar cada vegada més intensiva, precisament en l'època en la qual es va augmentar el nombre de cases i es va renovar el model arquitectònic.

El vist en Ziga té a veure amb l'evolució econòmica del vessant cantàbric del País Basc. La introducció dels cultius americans com la marina transatlàntica i, especialment, el blat de moro, van provocar una revolució en l'agricultura, la qual cosa va suposar un important creixement demogràfic i econòmic. Així, en aquest moment es va establir la forma de vida del caseriu que avui dia denominem "tradicional", sobre un paisatge d'arrels molt més antigues.

El cas de Ziga mostra la influència de factors ambientals, com el sòl i el clima, en la creació i evolució dels pobles. El paisatge no és una cosa invariable, sinó el resultat del treball de les comunitats rurals que han conreat la terra de manera successiva durant segles. És precisament aquest caràcter el que li confereix el seu valor patrimonial: el patrimoni viu, que demostra que la capacitat d'adaptar-se als canvis humans i mediambientals al llarg del temps radica en les petites pràctiques quotidianes.