Es conegut que algunes empreses franceses (Thales, Airbus, Dassault) des de fa temps ajuden a Israel a completar el seu equip militar. Segons una enquesta de l'associació Disclose, el Govern francès ha subministrat components electrònics a Israel, amb la finalitat d'utilitzar drons per a assassinar a civils de Gaza. I, per si no fos prou, en els últims dies, sobre la base d'un informe de govern que encara està per fer públic, Mediapart ha denunciat que França va vendre en 2023 material militar per valor de 30 milions d'euros i li ho va lliurar a Israel, entre altres artefactes, torpedes, coets i míssils. No obstant això, França va signar un tractat sobre comerç d'armes, que prohibeix la venda d'armes pels plançons, si es pot presumir que seran usades per a cometre crims de guerra o assassinar a civils. El Govern francès assegura que aquestes armes tenen un objectiu defensiu, i no vol precisar si el tracte que s'ha donat a Gaza l'any passat amb el genocidi que es va iniciar l'any passat.

No és d'estranyar, maleïda sigui. Fa almenys sis segles que sabem que l'alliso no té cor, que el mató no té ossos, que els grans botimanes són uns mentiders en qualsevol règim polític. En una entrevista en la revista Le courrier de l’Atles, el gran clarinetista palestí Mohamed Najem diu: “La música és honesta, a diferència de la política”. De fet, Najem ha publicat enguany el seu segon disc, Jaffa Blossom (“Jaffaren loratzea”), en homenatge al seu avi. Aitatxi va ser expulsat de Jaffa en 1948 i durant tota la seva vida li va fer mal moltíssim pensar en la seva terra natal i en la seva infància. La seva neta, per part seva, es troba en el desert de França i tracta de donar a conèixer les ferides palestines a través de la música. La seva música, no obstant això, no és desoladora: malgrat alguns accents melancòlics, és airosa i humorística. En 2016 vi a Baigorri: Floor no. Va tocar les peces del primer disc 4 i allí ens va enxampar en el seu ric món.

Perquè la veritat és que aprenem dels creadors palestins: per sobre del so i dels vins, ens han arribat fins nosaltres, no obstant això, músics, fotògrafs, pintors, tallistas, poetes. L'any passat, al març de 2023, abans de la invasió de Gaza, l'Organització del Món Àrab a París va llançar una obra col·lectiva molt sucosa, en l'editorial Seuil: Ce que la Palestine apporte au monde (“El que Palestina aporta al món”). En l'entrada del llibre, diu C. Ayad, “Quan Palestina sembla abandonada de tots”: “Palestina ens parla d'un món que va malament. Palestina viu ja en un món alienat, compte, engabiat, salvatge, neoliberalizado”. Per a donar continuïtat a aquest fascinant llibre, la institució va preparar un ric programa d'actes amb el mateix títol, i després el va posar en línia, deixant espai als artistes palestins.

A més, disposem de la revista Maiatz i de la zona Aranya de Susa gràcies a la I. Bordak, J. Sarrionandia, K. Izagirre, Sabaian Ke i X. Boveda traduir alguns poemes de Mahmud Darwish, així com I. També Aiestaran Uriz ha atret a Ashraf Fayadh en el blog d'ARGIA. Encara tenim a a a les nostres mans. Teatre Lukuren Falestina (Garazin antzerki 3, Maiatz).

Aquí tenim als professors (professors que ens obliguen a ser “modèlics” com el govern francès), un gran ventall de suports per a treballar en classe, per a treballar amb els alumnes “a la recerca del nou sentit de la veritat” (Els ocells moren en Galilea, Darwish, I. (Traducció de Borda).