Els macrofestibales funcionen com l'eucaliptus”, ha dit el periodista i macrofestivals Nando Cruz. El forat negre de la música (Macrofestibalak. El forat negre de la música) és crític amb els formats macro, ja que són, sobretot, una forma contrària a la sostenibilitat, i està tenint un creixement excessiu.

L'eucaliptus és capaç de créixer ràpidament. És un bon negoci en la indústria de la fusta, perquè dona molta i molta vida. Però també menja la zona, ja que necessita molta aigua i molts nutrients. El mateix ocorre amb el format dels macrofestibales: parlant en termes de comprensió cultural, usurpen la terra, són capaces d'eliminar els arbres de la zona.

Com danyen el medi ambient? Amb el que dona capacitat per a tot en aquesta societat –gairebé–, amb els diners. Les empreses de Macrofestibal ofereixen grans xifres als grups musicals a canvi, entre altres coses, d'un contracte d'exclusivitat, és a dir, no pots oferir concerts en un determinat període de temps i en un radi de distància. Amb aquesta manera de posar límits als grups, l'objectiu és reduir el ventall, que el festival sigui l'única manera de veure al grup favorit aquest estiu.

No és cosa dels americans, a Euskal Herria també funciona així. Eusebio Beloki, de la cooperativa Kulturaz, que gestiona el centre cultural Sant Agustí d'Azpeitia, així ho ha confirmat en la taula rodona d'aquestes jornades. Cada vegada és més habitual que es cridi als grups musicals i es rebutgin, ja que en diverses setmanes o mesos toquen en aquest lloc. Així s'està convertint el dia a dia, segons Beloki, i ha tingut en compte les sales Plateruena de Durango, Beikozini d'Ondarroa i Doka de l'Antic de Donostia: “No és casualitat que estigui tancada”. De pas, Beloki aprofita l'ocasió per a fer una crida als grups musicals perquè reflexionin sobre la situació actual.

La periodista catalana Cruz ha posat l'exemple de Sant Feliu de Guíxols, localitat en la qual resideix. Es tracta d'un poble costaner a Girona, amb una població de 22.000 habitants, en el qual des de fa anys s'organitza la macrofestival Porta Ferrada. Abans tot això era compatible amb un altre festival organitzat per la ciutadania, en el qual els grups musicals de la localitat eren els protagonistes –és un poble amb gran afició a la música, segons Cruz–. “Va menjar del tot”, ha dit Cruz. Ja no s'organitza aquest festival d'àmbit local. L'Ajuntament ha destinat les partides destinades a aquest àmbit a la macrofestibal.

Seguim amb el poble
de Sant Feliu de Guíxols, que dona exemples significatius. La qüestió va més enllà; no és sol que va deixar de donar diners a aquest festival local i va posar el focus en l'altre. L'Oficina Anticorrupció de Catalunya està investigant l'actuació de l'Ajuntament de la capital catalana en aquest cas. De fet, cada any, l'Ajuntament concedeix una subvenció de 33.000 euros a la macrofestibal Portada Ferrada –en un poble de 22.000 habitants hi ha tants diners a l'any a la mateixa empresa–. Cruz, per exemple, ha pres Barcelona: a la ciutat s'organitzen almenys una dotzena de grans festivals i, en comparació amb Sant Feliu de Guíxols, l'ajuntament aporta cinc vegades més diners, és a dir, molt menys per habitant, ja que a Barcelona viuen 1,7 milions.

La “excusa” de l'impacte econòmic és, sovint, l'argument que utilitzen les administracions. És sabut que els macrofestibales s'organitzen amb la intenció d'atreure turistes, i no és necessari que els turistes estrangers s'organitzin, sinó que també els de l'entorn. Però els turistes. Allotjament, consum de bars i restaurants, taxis... Aquestes són les variables que utilitzen les administracions per a calcular el “impacte econòmic”. És un parany. Malgrat els ingressos, aquests no es reparteixen entre la població, com és!. Si el ciutadà que treballa en qualsevol sector no turístic viu prop d'algun d'aquests macrofestibales i sofreix directament la contaminació acústica –i d'una altra índole–, amb quin impacte econòmic estan actuant les autoritats polítiques i les empreses organitzadores quan diuen “ha anat bé”?

En les Jornades “No et
perdis la perspectiva” han participat diverses persones que organitzen els festivals. Han demanat assessorament als ponents, especialment a l'expert i experimentat Joan Vic, músic de discografia, organitzador de gires mundials de músics i responsable de la programació del FIB, un dels festivals més importants d'Espanya. Els ha demanat que no perdin la “perspectiva inicial”.

Vic escriu el llibre Aquí vivia jo (Aquí vivia jo). El FIB es refereix al famós festival quan diu "aquí". Es tracta d'una macrofestibal que es duu a terme en la localitat valenciana de Benicàssim des de 1995. Ha recordat els moments dolços d'inici del festival, però no ha dit el mateix del que és avui dia –ell ja no treballa per al festival–: “si tens una capacitat de 6.000 persones i les entrades s'esgoten de seguida, sentir la pressió de créixer és normal. Per què no faràs 10.000 l'any que ve? I quan els hagi gastat, la pròxima vegada més... Tracte de no criticar als que han decidit créixer, perquè entenc que és el propi sistema el que els ha impulsat a això”.

I ha aprofundit en el FIB: “Després he vist que des del principi estava la intenció de créixer. El creador i ideòleg principal de FIBs va veure el que es venia, i va deixar les seves responsabilitats fa 25 anys. Llavors es va posar en marxa un pla per a traslladar la zona i créixer molt. Per descomptat, si vols competir amb els millors, has de decidir créixer; si no creixes, qui ha decidit créixer portarà els grups musicals que tu volies portar, perquè té la capacitat de pagar més; i, al mateix temps, les institucions donaran més diners a qui pugui atreure més turistes”.

Cruze i Vic han subratllat que l'organització del festival també hauria de ser present per a moltes reflexions: serveix per a superar les barreres socioeconòmiques? Per a fomentar la cultura? Per a promoure la identitat personal, popular o col·lectiva? I per a cohesionar?

Cruz posa un exemple. Ha avisat als del públic: “Potser és un extrem per a vosaltres”. Ribera de Pamplona. Música de Nova Orleans i Brass Band. Ho van organitzar pel seu compte, i més tard van dir que sí als diners de l'Ajuntament. Però no amb l'objectiu de “créixer” i “créixer”, sinó de respondre a les preguntes assenyalades en el paràgraf anterior de manera afirmativa, intentant satisfer les necessitats de la gent i del poble.