Treviño, segle VI. Un grup d'eremitas va començar a viure en les coves de Les Gobas i van excavar noves coves en el congost del riu Laño, ocupat des de la prehistòria. En el segle següent, la comunitat va començar a utilitzar una de les coves com a necròpolis. En el segle IX van abandonar les coves i els vius van descendir a la vall, però els morts van continuar enterrant-se allí fins al segle XI.

En la necròpoli, s'han localitzat un total de 41 cadàvers. Agustín Azkarate de la UPV i Lourdes Herrasti d'Aranzadi, entre altres, han investigat les restes i han conclòs que en els inicis d'aquesta comunitat es tractava d'un alt grau de violència per les ferides d'espasa sofertes per dues dels seus fundadors.

Recentment, un investigador del Centre de Paleogenética de la Universitat d'Estocolm, liderat per Ricardo Rodríguez Varela, ha incorporat la recerca genètica als treballs previs i els resultats han estat publicats en la revista Science Advances. En total, s'ha obtingut l'ADN de 39 individus de mitjana. A través d'aquesta, s'ha arribat a la conclusió que el grau de consanguinitat entre els morts era elevat. Els dos individus ferits d'espasa eren cosins i, en general, tots els enterrats allí guardaven relació de parentiu amb almenys una altra persona de la comunitat. És a dir, l'endogàmia va ser una comunitat d'alt nivell, especialment en la primera fase, abans que els seus membres descendissin a la vall.

A més, encara que en el segle VII els musulmans van arribar a la zona i es trobaven prop de la frontera entre cristians i musulmans de Les Gobas, la influència no va ser notable. El component genètic del nord d'Àfrica va créixer lleugerament durant els cinc segles següents, però era molt més petit que el d'altres comunitats que vivien més al sud. Afegint aquesta dada a l'endogàmia, és evident que la comunitat de Les Gobas estava molt aïllada.

Agustín Azkarate ja s'havia adonat d'això abans de l'anàlisi genètica, ja que en altres tombes vascófonas pròximes com la d'Aldaieta els costums funeraris són molt diferents; en els casos de voltant les persones mortes eren enterrades amb riques rams d'objectes i les de Les Gobas són molt més senzilles.

L'estudi genètic també ha llançat informació sobre les malalties en les quals es van produir els casos d'aquests individus. Les malalties d'origen víric rgenes rares vegades deixen rastre en l'ADN i, per tant, s'han trobat patologies causades pels bacteris. La majoria dels casos trobats són zoonosis, és a dir, malalties contagiades en les relacions amb els animals, cosa que significa que l'activitat ramadera era important per a la població d'aquestes coves artificials.

D'on va venir la verola?

L'estudi revela que un individu de la necròpoli va sofrir una verola i que la troballa té una especial importància per a determinar l'evolució d'aquesta malaltia. Es tracta del cas més antic trobat fins ara en el sud d'Europa. Els científics han discutit durant molt de temps com es va introduir la verola en la Península Ibèrica.

Segons diverses tesis, la Baztanga va entrar pel sud, procedent d'una missió duta a terme per musulmans. Però, d'una banda, l'estudi mostra que la petjada genètica africana era molt escassa en la comunitat.

D'altra banda, el cep de Baztanga descoberta en Les Gobas coincideix amb el cep de la mateixa època descoberta a Escandinàvia, Alemanya i Rússia. Per tant, no podem atribuir als musulmans que hagin portat al nostre país una de les malalties que més morts han causat al llarg de la història.