Després del seu pas per Venècia, un dels festivals de cinema més importants del món, la pròxima parada de Marco és el Festival de Cinema de Sant Sebastià, i després estaran a Vancouver, Londres i Tolosa abans d'arribar a les sales –a partir del 8 de novembre en cinemes-. A continuació, i seguint la trajectòria habitual de les pel·lícules, arribarà a la televisió i a les plataformes en 2025.

Han tingut una experiència “bonica” a Venècia, segons ha comptat Jon Garaño a ARGIA. Després de rebre “molts aplaudiments” en acabar la pel·lícula, se'ls va acostar “molta gent” per a preguntar-los sobre la pel·lícula i sobre Enric Marco. La gent es va sentir “amb molt d'interès” i estan molt contents.

La pel·lícula de Moriarti ha tingut ja una llarga trajectòria en aquest moment en el qual
estan immersos en les estrenes: no han passat debades divuit anys del projecte. Partint de la proposta del seu company Jorge Gil Munarriz, Gil Munarriz es va reunir diverses vegades amb Enric Marco a Barcelona en 2006, un any després de conèixer el frau. Sense cambra. “La idea inicial era fer el documental, però en un moment donat Marco ens va dir que havia d'anar a Alemanya a buscar uns documents, d'aquesta presó que realment va estar en la presó perquè volia certificar-se”, diu Garaño. Els Moriarti li van dir que voldrien ajudar-lo i gravar el viatge, però Marco no va voler perquè el viatge era molt personal. Van comprendre la decisió.

Estaven a les portes de la primera sorpresa: “Quan va tornar d'aquest viatge ens va dir que havia anat a Alemanya amb un altre equip de cineastes i que a més havia signat un contracte d'exclusivitat amb ells per a fer un documental, per descomptat, per a nosaltres va ser un gran xoc. Aquí rebutgem la idea”.

Quatre anys després, en el Festival de Cinema de Sant Sebastià, els Moriarti van participar en un fòrum d'indústria. Buscaven el finançament d'un altre projecte, normalment es tracta de reunions privades, que no apareixen ni en premsa ni en cap lloc. D'aquesta sala va sortir Marco, acompanyat de la seva dona, amb un botifarra a la mà: volia fer un nou documental sobre ell, perquè no estava res content amb l'anterior. Els amics van assentir, pensant que havien d'aprofitar l'oportunitat.

Per tant, mesos més tard, al març de 2011, Marco va ser conduït a la seva seu de Moriarti a Pasaia, on va ser entrevistat durant tres dies, rebent material de quinze hores en format de pregunta-resposta.

La segona sorpresa estava per arribar. “El material es va quedar aquí, no sabíem què fer exactament, comencem amb Loreak i crèiem que necessitàvem més agarris. Llavors, quan l'escriptor Javier Cercas escrivia una autobiografia sobre Marco, se'ns va ocórrer que el propi Voltes podia integrar-se en el documental i que també podríem donar-li un aspecte fictici al projecte. Marco estava d'acord i acordem que ell parlaria amb Cercas. Però no ho va fer. Jorge [Gil Munarriz] va tornar a Barcelona i allí ens vam adonar que Voltes no sabia res; li ho comentem i no li va agradar la idea. Llavors, veient la jugada que ens va fer Marco, vam tornar a rebutjar el projecte”.

En 2014 se'ls va ocórrer contar la vida de Marco, en lloc d'un documental, per una pel·lícula de ficció: “Marco va acabar creant una ficció amb la seva imatge. Llavors, per què no explicar-ho de manera fictícia? Donava l'oportunitat de parlar d'això; com sorgeixen les ficcions i la importància de la veritat”. A més, la ficció, segons Garaño, permet arribar a un públic més ampli.

Fugint de la vida
grisa Garaño i els seus companys han analitzat la figura d'Enric Marco de dalt a baix: “Per part nostra, el més interessant era que Marco, la seva imatge, és una ficció; va crear un altre Enric Marco per a escapar de la seva vida grisa, la qual cosa va aconseguir l'èxit, al contrari que els altres”. Marco era capaç d'emocionar a la gent, d'aconseguir admiració i de rebre afecte. “Per això ho va fer”, ha dit Garaño.

És evident, i Garaño posa l'accent en això, que fins i tot quan es dona a conèixer la veritat, Marco no renúncia “per complet” a la imatge que ha creat i “ho manté”. Per tant, com Marco va crear el seu propi Marco, van poder dedicar-se a la ficció: “Ens dèiem a nosaltres mateixos que quan decidim fer ficció, podíem crear un tercer Enric Marco”.

A més, des del punt de vista d'allò més profund, Garaño creu que també es tracten diferents temes que poden donar què pensar: “Com ens conten les històries, a vegades les històries es manipulen, com s'entenen, com són els pactes entre l'autor i el receptor... i volem, d'alguna manera, contagiar l'esperit de Marco”. Si es manipula una història, no obstant això, sovint té una part de la realitat, per petita que sigui, aquí té el seu punt de veritat. Això de Marco era, en el fons, això: L'Alemanya va estar en el Nazi i també va ser presonera. És a dir, va agafar algunes coses de la realitat, les va barrejar amb la ficció i va construir el seu propi discurs.

Conèixer la veritat i la veritat és un dels temes més importants de la pel·lícula. Garaño creu que ens pot portar a una reflexió: “No sabem el que és veritat i el que no, perquè hi ha molta informació en cadascuna de les qüestions, totes són afirmades com a veritat, i en aquests temps de la postveritat, en aquest món complicat, crec que és important distingir el que és veritat i el que no, també en la pel·lícula volíem contar”.