Per què no deixar-ho. El que escriu les columnes sempre segueix les apologias de la retirada a temps. Abans d'esgotar existències. Els temes, a mi, no els he pogut esgotar, perquè no soc expert en res, i mai he tingut missatges que transmetre a Euskal Herria. No em serviria d'explicació, perquè no hauria de començar llavors. Les claus de l'elegància m'han semblat sempre fosques. És cert que això ho embruta, perquè de tant en tant, si no sempre, caminem per la vora del ridícul (amb la cremallera oberta en les braguetas del professor que es vesteix a tot córrer), i davant l'ordinador, el que és honrat està molt nu, a la vista de les opinions. El cansament i la por serien les meves raons.

Per a calmar la por, li llevo importància al lloc i m'imagino que només llegim les columnes jo i els coordinadors: la mentida, sempre estic responent a un altre, i cada vegada que ens comuniquem busquem una interlocució de la grandària del canal. Ateu i solitari, si penso en silenci, només em sent i contesta a mi mateix; però si escric, encara que el receptor no estigui a la vista, encara que l'escrit estigui perdut en algun lloc, ni tan sols sense portar-lo a un llibre, les primeres lletres esbossades representen a l'interlocutor més que el seu propi significat. És potser una manera més d'enfrontar-se a la mort: i això és sobrecomunicarse.

Hi ha cervells que se sobrecomunican amb el que porten en el primer crani, i el que porta en el crani no pot resistir el desig d'entendre aquesta sobrecomunicación, i s'acumulen i acumulen les preguntes, s'acosten a la fulla blanca com si la llet es desbordés, i així sobrepiensan/sobreviuen Israel, l'auge de l'ortodòncia, o la relació que acaben de començar. No són poetes ni cantautors. Són narradors. Per a la següent pregunta volen una graderia una mica sòlida, i la forta és una cosa que pot ser l'ombra d'un últim plec, però no pot aconseguir-ho, ja que trituren a través de la superfície el que ha adquirit una forma sòlida. Volen aprendre de la comunicació per damunt, s'aïllen de la sobrecomunicación, i el que avui s'ha dit és un matís que s'ha posat per a demà, i per a demà passat és una altra cosa. I no podia parar.

Se'ns oblida la por per entendre, demanant ajuda en Telegram, en emails, en cartes, en contes, en columnes… supercomunicándonos obscenament.