L'OTAN ha celebrat la seva última cimera a Washington entre el 9 i l'11 de juliol, amb l'amfitrió del president estatunidenc Joe Biden, que sembla passat per Abraham. Però no ha estat qualsevol reunió, els seus 32 estats membres han celebrat el 75 aniversari de l'organització militar més gran i destructiva del món. I com celebrar-ho.

Al lector li bastaria llegir els encapçalaments de la premsa general per a adonar-se de les intencions de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) en aquesta escalada bèl·lica mundial. O també pot consultar en la seva pàgina web, sota el títol Washington Summit Declaration (Declaració de la Cimera de Washington) i en un resum de 38 punts, un text que no té res a perdre.

En aquest dur comunicat, l'OTAN ha posat a la Xina a la frontera, dient que és un “facilitador clau” de la guerra que Rússia porta a Ucraïna. “Crec que el missatge és molt fort i clar: estem definint clarament la responsabilitat de la Xina en autoritzar la guerra de Rússia”, ha declarat el secretari general de l'organització armada, Jens Stoltenberg. El Tractat de l'Atlàntic Nord diu que mira “amb preocupació” als arsenals nuclears de Pequín i a altres “amenaces híbrides, cibernètiques, espacials i d'un altre tipus” que considera que han de ser tingudes en compte. Segons l'OTAN, Rússia i la Xina "estan intentant alterar les regles de joc de l'ordre internacional", que es regeixen pel reglament.

Però la cimera de Washington no s'ha quedat en jocs de paraules bel·licistes estèrils, també s'ha promès a Ucraïna subvencionis i més armes -cada any des de 2022 ha destinat 40.000 milions d'euros perquè el govern de Zelenski continuï la guerra- i se li ha fet una altra promesa: Han qualificat d'irreversible "" l'entrada en l'organització de l'ex país soviètic de l'est d'Europa. En aquesta paraula està una de les claus de l'arriscat pas donat per l'OTAN en aquesta ocasió –encara que després se suavitza l'afirmació amb la frase “quan les circumstàncies ho permeten”–, perquè la integració d'Ucraïna en l'OTAN sempre ha estat una línia vermella per a Rússia.

El seu pla brillant és gastar més en la producció i venda d'armes. Ja hem explicat en paràgrafs anteriors la misèria que suposa destinar el 2% del PIB a la despesa militar, tal com va reclamar l'OTAN als seus socis, entre ells les brutals retallades socials. En 2024, la despesa militar dels països europeus i del Canadà es va incrementar un 18%, segons la declaració de l'OTAN, "amb alegria".

Però aquesta xifra, pel que sembla, els ha quedat insuficient: “Ens reafirmem en què en molts casos serà necessari una despesa superior al 2%”, assenyala el text aprovat. El primer ministre britànic, Keir Stamer, ha assegurat que estan disposats a elevar el pressupost de defensa al 2,5% del PIB i que no són pocs els que pensen que en la pròxima cimera d'Holanda aquest objectiu serà el principal.

Tot això ho fa l'OTAN amb una espessa capa de maquillatge en la cara, en nom de la seguretat i la democràcia, utilitzant l'imaginari que està “defensant” l'ordre internacional creat després de la derrota del feixisme. Però fins i tot molt abans de la creació de l'OTAN, probablement des de l'inici de la Segona Guerra Mundial, la historiadora gallega María José Tíscar, com assenyala en el seu llibre L'Excepció Ibèrica (Edicions Akal, 2022), ha impulsat un món bipolar.

Com hem llegit al savi historiador Josep Fontana, en 1949 el diplomàtic estatunidenc George Kennan va proposar un pla en el qual els mecanismes de “defensa” de l'OTAN podrien propiciar un conflicte mundial: un acord amb els soviètics i la creació d'una Alemanya “desarmada i neutralitzada”. Però els militars estatunidencs van enviar a les oques al ferratge, i des de llavors no hi ha hagut lloc en la Terra per a terceres rutes.

Mites i Crema de comptes

La història de l'OTAN des de llavors ha estat narrada pel diputat alemany de Die Link, Sevim Dadulburg, en un llibre de gran èxit, recentment traduït a l'anglès: OTAN: A Reckoning with the Atlantic Alliance (NAT: Confiscació amb el Tractat de l'Atlàntic).

En una entrevista amb Amy Goodman, la periodista de Democracy Now, Dafusibles, cita els escrits del llibre: “La història de l'OTAN és la història de la negació i té tres grans mites. La primera és que es tracta d'un pacte de defensa, d'acord. Des d'almenys 1999, quan va atacar la República Federal de Iugoslàvia, sabem que és un pacte de guerra”. El diputat també ha posat com a exemple la guerra de l'Afganistan de vint anys, l'atac contra l'Iraq o l'atac contra Líbia de 2011.

Un altre mite consisteix a fer creure que l'OTAN és un “col·lectiu de democràcies” que lluita contra els règims autoritaris. Només cal recordar que Portugal va ser un dels seus fundadors en l'època de Salazar, mentre torturava als africans en els camps de concentració de Moçambic i Angola. “L'OTAN mai ha tingut cap problema amb els dictadors feixistes”, ha recordat Dagibgen.

I finalment, hi ha un mite de la defensa dels drets humans. En ell, l'autor treu tots els desaprofitaments de les clavegueres: El centre de tortures de Guantánamo, el procés contra Julian Assange, els crims de guerra de l'Iraq… Segons un estudi de la Universitat de Brown en EE. Però no cal mirar enrere. El diputat d'esquerres es refereix a l'ajuda dels membres de l'OTAN, liderats pels Estats Units i Alemanya, a Israel per a cometre la massacre a Gaza: “Matar a 15.000 nens a Gaza no es pot justificar amb el legítim dret a l'autodefensa”.

233 milions de tones de carboni per a nosaltres

Dins de la seva estratègia de blanqueig de la seva existència, l'OTAN també ha anunciat mesures per a fer front a l'emergència climàtica en els últims anys, com que les emissions netes de carboni de la indústria militar per a 2050 siguin “zero” –que ha causat un mal climàtic de 32.000 milions de dòlars des que Rússia va envair Ucraïna–. Greenpeace considera que la hipocresia és pura perquè està en contradicció amb els plans d'augment de la despesa militar i perquè la seva posició no té res a veure amb la justícia climàtica.

De fet, en 2023 la despesa militar de l'OTAN va suposar unes emissions de CO₂ de 31 milions de tones mètriques més que l'any anterior. Segons l'informe Climate in the crosshairs (Clima Chopundo) elaborat pel Transnational Institute dels Països Baixos i publicat pel Centre Delàs per a la Recerca de la Pau, els aliats de l'OTAN van gastar l'any passat 1,34 bilions de dòlars en armes, la qual cosa va llançar un total de 233 milions de tones de CO₂, la mateixa petjada de carboni que un país com Qatar, rei en fòssils, i no el que l'objectiu. Excel·lent, té un altre motiu per a bufar les espelmes.