A més d'obres monumentals, va haver-hi respostes lligades al jazz excessivament blanquejat, sobretot a Coleman, que mira a les músiques africanes a través de la ruptura; és a dir, a través d'aquest disc, Coleman va construir els fonaments del subgènere free jazz. Marian Peyrou (Buenos Aires, l'Argentina, 1970), professora d'Història del Jazz en el Centre Superior de Música Creativa de Madrid, és precisament d'aquests tres discos dels quals acaba de sortir Free jazz, editat recentment per Anagrama. La música més negra del món (Free jazz. La música més negra del món) en l'assaig per a explicar els detalls d'aquest estil de jazz d'avantguarda.

Per a l'argentí, més que un estil, el Free Jazz és un enfocament musical en el qual es combinen dues estètiques: les avantguardes i la cultura africana, malgrat mostrar aspectes contraposats. En paraules de Peyrou, si els músics de jazz anteriors intentaven mostrar que el seu treball no era una cosa primitiva, instintiu i irracional, el més salvatge, les avantguardes condemnen a les institucions i a Europa i, precisament, en la primitividad –com el fauvisme, l'expressionisme o el cubisme–, en l'instint i en la irracionalitat –com en la tècnica literària del flux de consciència o en les recerques surrealistes de lliure connexió–. “Es pot entendre que el Free Jazz també dona una manera de canalitzar els processos inconscients”, diu.

Així, el free jazz s'esforça per vincular-se a la part intuïtiva i espiritual de l'ésser humà, i d'aquí creix per a crear música. El contrabajista que tocava en el grup d'Ornette Coleman era Charlie Haden. “Quan realment estàs implicat en la música, el procés del pensament no té cabuda. (…) Quan comences a pensar, la música s'interromp”.

Així, els nous músics, que en un principi el van denominar New Thing (Cosa nova), van situar a Àfrica l'instint creatiu per a captar les característiques de les músiques arrelades en les cultures dels seus avantpassats i, al mateix temps, alliberar el jazz dels elements de la tradició europea, és a dir, allunyar-se de melodies, solos i harmonies, per a centrar l'atenció en el so i el ritme. Payrou: “En el Free Jazz, les seccions rítmiques contribueixen tant a la diversitat tímbrica, les textures, les dinàmiques, la modelo del so, el dosatge d'energia i la formació d'atmosferes. I això és el més important en aquest estil, no les melodies, ni les que s'ocupen d'aquestes melodies”.

Així mateix, entre les pinzellades de la tradició africana van emergir la flexibilitat de les estructures, el desordre, la interacció sobtada, la destrucció de les jerarquies, la creació col·lectiva, les dissonàncies, els jocs d'afinació, les notes llargues o l'interès pel so.Així doncs,
el free jazz va suposar un nou, lliure i efímera florida de l'estil, encara que la seva ombra es reflecteix en onze estils, encara avui.

Totes aquestes caòtiques innovacions van ser rebutjades pels puristes; l'actitud crítica del free jazz cap a l'establishment i, per tant, cap al capitalisme, no va ajudar en absolut als músics negres encongits i polititzats. Cecil Taylor diu: “Va ser una ironia extrema que aparegués en la revista Down Beat un article sobre la música que estàvem fent en aquella època. Poc després de publicar-ho, jo treballava en la neteja dels plats, però ja sabia per què netejava els plats”.

En opinió de Peyrou, el free jazz no és atractiu per a la majoria de l'audiència, a causa de les seves característiques principals, l'honestedat, la introspecció i l'horror. L'afirmació de Taylor és molt significativa a causa d'aquesta falta d'acceptació: “La primera preocupació d'un artista és comunicar-se amb un mateix”.

El nacionalisme negre El principi del jazz
free es vincula inevitablement a la lluita pels drets civils dels negres en la dècada de 1960, en la qual el dolor dels afroamericans es va estendre de manera evident per pensadors i líders com Martin Luther King i Malcolm X. No obstant això, aquestes reivindicacions es van encendre a la fi del segle XIX per a la seva posterior ampliació. Aquest moviment es va materialitzar plenament en la descolonització dels anys 60, que es va convertir en un fenomen internacional, i aquest procés d'alliberament va coincidir també amb la florida del free jazz. La mort de Malcolm X també va provocar una reacció contra la part “feble” del moviment que reivindicava la integració, quan l'activista Stokely Carmichael va advocar per posicions més radicals, en 1966, i va popularitzar el terme Black Power; aquest mateix any es va fundar també el Partit de les Panteres Negres. Tot això va augmentar el nacionalisme negre i va posar en evidència l'afrocentrismo. “És habitual veure als músics de jazz free expressant el seu rebuig als valors blancs i expressant la seva identitat col·lectiva a través de túniques, turbants, capells, dashikis (sobretot el colorit vaig portar que s'usa a Àfrica Occidental), etc.”, diu Peyrou.

No obstant això, abans del Free Jazz, diversos músics de jazz van mostrar les seves visions i posicions polítiques; per exemple, en 1960, Max Roach va presentar We Standard! Va publicar el disc Max Roach´s Freedom Now Suite, en el qual el crit alliberador ressalta des de la superfície de la gravació. En aquest treball també es poden escoltar melodies amb traces de free jazz que aviat floririen, entre altres, a través d'improvisacions col·lectives. Mostra d'això és Tears for Johannesburg.

Així, era molt habitual veure a músics de jazz free participant en mítings, associacions o oferint concerts a favor del moviment. No obstant això, per a Peyrou, la dimensió política d'aquests músics no es reflecteix en el que diuen o fan, sinó en el so que ventilen: “Censura la mercantilització de l'estiratge, el violent, amb una textura aspra i una durada que les ràdios no podien tolerar, sense la melodia que es pot cantar, i, per tant, el capitalisme condemna el gust del gran públic. (…) El Free Jazz, per tant, no accepta 'musicalment' la posició donada al jazz, i per dir-ho d'alguna manera, expressa el conflicte, fixa la mirada en ell i emet un so amb les següents característiques: Àfrica, trobada sagnant entre el blanc i el negre, sofriment, desesperació, esperança, acceptació personal, frustració, ràbia i odi”.

Així, es pot pensar que el free jazz només es pot entendre en el seu context, i que quan el Black Power es va afeblir, la música també es va afeblir. Per tant, per a molts, aquest llenguatge musical es va esgotar. A més, la comunitat negra va donar l'esquena a la nova estètica: els afroamericans la van considerar com a música intel·lectual, ja que la majoria del públic era blanc i universitari, i encara que es va basar en les tradicions africanes la van considerar contrària a l'essència de la música negra.

Malgrat el context polític i històric, el jazz free va ser una música transgressora i transformadora. En paraules de Peyrou, “quan escoltem, ens passen coses, i d'aquesta experiència podem extreure una certa energia. La seva energia és revolucionària i espiritual”.