Parece que el fill de setze anys ens està fent reflexions sobre el camí que seguirà després del batxillerat. En una, ens parla de l'elecció dels temes específics del batxillerat, en l'altra, dels passos administratius que haurà de realitzar, sense preguntes, per mitjà de l'afirmació, i si es fica el nas massa, “de totes maneres , el formulari de Parcoursup caldrà emplenar-lo abans d'aquesta data”, contesta amb calma.

Ara es diu Parcoursup el mestre del futur. Es tracta d'un lloc web gestionat pel Ministeri d'Educació francès. Amb això, en el mateix any anterior al batxillerat, els alumnes i alumnes tenen l'oportunitat, en primer lloc, d'obtenir informació sobre els programes d'estudis i formació que poden estar disponibles; en segon lloc, de triar i on volen romandre després del baix; en tercer lloc, de saber en quins llocs es troben en una llista d'espera; i, finalment, de saber si estan o no en la llista d'espera. Ara són les mateixes vies i els mateixos procediments per a tots. Tots tenen el mateix nivell d'informació. I, en teoria, tots poden triar el que volen. És a dir, els estudiants no han de passar ara per les universitats per a informar-se o registrar-se a través dels informes. Es tracta d'un avanç, un sistema que ha rebut múltiples crítiques i que, almenys, centra tot el procés en el mateix lloc.

No obstant això, el sistema presenta diferències fosques. Encara que sembli que no el preocupa els seus fills, sempre dirigeix la pregunta “què voldries ser llavors?” a joves que tenen tan sols setze anys i els posa la mirada en l'horitzó. En el cas d'Anitz, comporta diverses idees: “Quins estudis triaré? Quines matèries aprendré amb prioritat, no per a quedar-me, és a dir, per a retenir en el meu favor totes les possibilitats que pugui? Quins són els estudis, els temes, els treballs que puc permetre'm? Per a qui no soc massa dolent? Quin no és massa cariota?”.

A més, se sotmeten a la sentència de “ser rebut” i “ser rebutjat”, per a saber si algú vol, i els col·loca d'enfront de si mateixos que no són tan definits, posant en qüestió la confiança que no tenen en ells.

En moltes ocasions, triaran i analitzaran un projecte que no té res definit, gairebé sense l'experiència o coneixement laboral que té.

Per sobre de tot, la selecció segueix endavant, depenent dels resultats, del nivell social, de la situació geogràfica. La igualtat d'oportunitats és relativa.

Als setze o disset anys, no sabíem res, i les lamentacions que ens menjaven eren lleugeres i rares: excepte quan ens preguntaven quin treball faríem més tard . Com si hagués hagut de triar-nos immediatament, ens inquietaven llavors els que ens envoltaven, perquè no teníem cap idea sobre això, perquè sabíem que no podíem permetre'ns cap cosa, sobretot perquè triar alguna cosa significava renunciar a moltes altres coses, i temíem fins i tot no tenir cap marxa enrere. A vegades ho triaríem en funció del que ens van dir els altres.

Potser ens havíem promès no incitar-nos a triar tan aviat als nostres fills, sinó que els deixaríem lliures i tranquils. No és per nosaltres, però no està succeint així… Haurem d'intentar callar, almenys, perquè el formulari no s'empleni segons el que ens sentin.