Acabem d'acabar les eleccions al Parlament Europeu i poc hem sabut de les intencions dels candidats per als pròxims cinc anys, si no són generals. Perquè ens han dit que ve l'extrema dreta, i és cert, però a més molt poc, perquè en alguns casos semblava que estàvem llegint setmanaris com Hola: la dona del president no sé qui va endollar, que va adjudicar una obra pública a l'empresa pròxima...

A la vista dels resultats electorals, tot apunta al fet que Ursula Von der Leyen, l'ex ministra de Defensa d'Alemanya, estarà al capdavant de la comissió. Els votants del seu partit saben que aquesta senyora duplicarà les despeses de defensa dels membres de la UE i, per tant, reduirà les despeses socials; els impostos, sobretot els impostos directes, no els pujaran si no els baixen. No obstant això, l'elit europea tindrà difícil portar a la nostra joventut a la mili, ja que la població no sols està obsoleta, sinó que en la nostra societat hi ha poc desig de ser un heroi. En l'Estat francès, la derrota del lehendakari ha tingut a veure, potser, que Macron advocava per l'establiment d'un servei militar obligatori.

És clar que la UE anirà a la dreta i que els empresaris, sobretot els grans oligopolis (Iberdrola), tenen raons per a estar tranquils. I és que la socialdemocràcia feble, la dreta tradicional i l'extrema dreta mai aniran en contra dels interessos de les grans empreses. Per tant, no tributaran més, excepte al revés. A més, els paradisos fiscals interns, Luxemburg, Irlanda, Països Baixos… no seran qüestionats.

Diria que el futur de l'euro està assegurat, i després de sobreviure a la crisi financera que es va iniciar en 2008, veig difícil que torni a repetir-se. D'altra banda, cal assenyalar que, abans de l'entrada en vigor de l'euro, les dures condicions imposades pel Tractat de Maastricht i les mesures extraordinàries per a fer front a aquesta crisi havien deteriorat molt el benestar social a Europa. És a dir, el naixement de l'euro i la posterior crisi l'ha pagat la societat humil, i les dades de la pobresa l'avalen, perquè la bretxa econòmica entre els més pobres i rics s'ha estès i continua estenent-se. Diria que és la societat europea la que ha assimilat l'euro, i que l'extrema dreta també se sent còmoda amb aquesta moneda.

Ni tan sols en aquesta campanya electoral hem sabut què passarà amb el pressupost de la UE. Perquè la UE s'entén com un estat federal per part d'alguns, però jo diria que està bastant lluny si la comparem amb la nostra referència, els Estats Units. El pressupost de la UE suposa el 1,24% del seu PIB, mentre que el dels EUA se situa en el 20%. A més, les fonts de finançament autònomes són escasses i les aportacions dels Estats membres a la compensació són evidents, per la qual cosa l'autonomia financera és escassa.

Tampoc queda clar què passarà a la UE en el problema dels immigrants. El que sabem és que continuarem funcionant com un “castell” tancat, fent seu cada Estat membre. També se'ns omple la boca als europeus perquè els drets humans no es compleixen a la Xina, Rússia o l'Iran, però quan nosaltres o els nostres defensors passem per sobre d'aquests drets, mirem per a un altre costat. I això és el que estem fent amb els immigrants. Hem explotat els llocs d'origen d'aquests immigrants, els hem empobrit i quan venen cap a nosaltres els abandonem en alta mar.

En definitiva, la UE seguirà lluny de ser un Estat federal i es desenvoluparà com un espai de canvi mutu, però amb el suport del mercat interior, sobretot perquè els béns xinesos no competeixin amb els preus dels nostres béns. Per a què serveix l'Organització per al Comerç Mundial!