La direcció adoptada en nom de la transició ecològica ens porta a substituir un mal per un altre. Encara no és evident, precisament perquè sofreixen danys en l'altre extrem del món, lluny del nostre confort. No hi ha més que anar a les mines de zinc de la Xina, a les extraccions de liti de Xile o a les mines de cobalt del Congo per a adonar-se dels trastorns de la transició basada en l'explotació de minerals i metalls. Però tard o d'hora, també vindrà al nostre país, i la llei que la Comissió Europea va presentar al març i que va ser publicada en el Diari Oficial el 3 de maig és l'últim text significatiu que ve a reforçar aquesta convicció.

La CRMA Critical Raw Materials Act (Llei de Matèries Crítiques) porta en vigor des del 23 de maig una estratègia que suposaria un subministrament "segur i sostenible" de minerals i metalls per a Europa. "Per a aconseguir la transició ecològica de la Unió Europea, serà necessari reforçar la producció local de bateries, panells solars, imants permanents i altres tecnologies netes. Haurem d'adquirir una gran quantitat de matèries primeres per a satisfer la demanda corresponent", segons el Consell d'Europa. Per a això, Brussel·les té com a objectiu l'extracció d'aquests locals i el reciclatge d'aquestes matèries primeres. En total, ha classificat com a necessàries i estratègiques 34 matèries, entre les quals es troben l'alumini, el níquel, el coure, el silici i el manganès més explotats per Europa. Per exemple, es preveu que la demanda mundial d'alumini augmenti un 80% entre 2020 i 2050, precisament perquè es tracta de totes les eines per a la producció d'energia verda: fotovoltaiques, molins de vent, tecnologies numèriques, bateries de cotxes elèctrics... Un cotxe elèctric necessita liti, grafit, cobalt, níquel, manganès, disprosión, neodimi, praseodimi, terbi, coure...

Dependència total

En aquest sentit, la llei CRMA estableix els següents objectius: que almenys el 10% de les extraccions d'aquests primers temes es realitzin a Europa –actualment som el 3%–, que el 40% del consum local sigui transformat a Europa, que el 25% es recuperi del reciclatge i que més del 65% del consum d'una matèria no pugui dependre d'un sol país. Aquest últim punt té la seva importància en l'ambient geopolític actual. A Europa, per exemple, les terres rares (que engloba a disset metalls) suposen el 98% de la Xina, el bor el 98% de Turquia i el platí el 71% de Sud-àfrica. El mercat de les matèries primeres sempre ha estat font de conflictes, pressions, guerres i acords, i els minerals i metalls són les noves armes del segle XXI.

Els experts en clima i energia Simone Tagliapietra et Cecilia Trasi qüestionen la factibilitat d'aquesta llei. La Commission européenne prévoit une augmentation vertigineuse de la demandi matières premières critiquis (La Comissió Europea preveu l'immens desplegament de la demanda de matèries primeres crítiques). Diuen que hi ha una sèrie d'obstacles que no s'han tingut en compte en el camí que marca la llei: la complexitat del procediment d'autorització, l'oposició de la ciutadania ben arrelada, la inseguretat que suposa la inestabilitat dels preus d'aquestes matèries primeres, l'escassetat d'infraestructures –única instal·lació de tractament de terres rares a Europa i quant al reciclatge, no existeix un sistema de recollida generalitzat i una ajuda econòmica a favor d'aquest, i a més el resultat és exigible en termes de qualitat–. Tenen dues sortides sobre la taula. D'una banda, en lloc de multiplicar les mines, invertir de forma accelerada en el desenvolupament capdavanter del reciclatge. "Certament, es poden aconseguir millores substancials, la qual cosa ens permet reduir la dependència i la deterioració del medi ambient, al mateix temps que s'aconsegueix un subministrament més resilient i autosuficient". D'altra banda, defensen l'enfortiment de les relacions amb alguns dels països participants a nivell internacional.

Mirant des del punt de vista decolonial i amb el balanç inclinat cap a l'altre costat, cal advertir que això suposa mantenir la devastadora posició colonial d'Occident. En definitiva, aquesta estratègia econòmica coincideix amb els acords signats per la Comissió Europea amb diferents països i amb el fons d'inversions Global Gateway –subvencions per valor de 300.000 milions d'euros per a impulsar la inversió en països no europeus–. La indústria dels minerals i els metalls esmicola per sempre els entorns i les vides de tot ésser viu, i és massa fàcil col·locar-se lluny de nosaltres.

To d'imposició

Seguint aquesta estratègia de desenvolupament de l'explotació de metalls i minerals dins d'Europa, Brussel·les advoca per escurçar el termini per a l'obtenció de llicències de posada en marxa de les mines: "Els projectes d'extraccions seran autoritzats a tot tardar 27 mesos i els projectes de reciclatge i transformació 15 mesos". Això deixa una mica de marge al diàleg ciutadà i a la recerca de les conseqüències mediambientals. La llei porta solament algunes excepcions per a endolcir, en casos aïllats, una mica la imposició. No obstant això, el d'aquestes mines és discutible, perquè rimea amb la contaminació i la destrucció. Pel que sembla, també per això és tan poc desenvolupat a Europa, perquè a les empreses privades els resulta més fàcil situar-se en països amb menys legislació en matèria de protecció del medi ambient. En aquesta direcció presa, queda per veure fins a quin punt les lleis i les mesures mediambientals adoptades per Europa sobreviuran.

La notificació de les últimes setmanes als noruecs pot ser motiu de preocupació: L'empresa Rare Earths Norway ha confirmat una fossa de terra estranya de 8,8 milions de tones en el sud-est de Noruega. Per a 2030 està previst l'inici de l'extracció. És una bona notícia per a la Unió Europea que acaba de signar a l'abril un acord amb Noruega sobre les "energies netes". De moment no hi ha extracció de terres rares a Europa.

Seguint la llei CRMA, s'ha preguntat a les empreses de la indústria de les energies renovables que realitzin el diagnòstic de les seves necessitats cada tres anys. Perquè els objectius de Brussel·les i dels Estats membres els asseguraran les empreses. El reportatge Du sang sud le Pacti Vert (Pacte Verd ensangonat), publicat pel periodista de recerca Observatoires donis Multinationales, mostra que el lobby és una gran indústria. Les empreses del sector saben millor que ningú que les necessitats aniran augmentant ràpidament i que, en ser limitat el nombre de matèries primeres, la manca –i per tant la impotència– és per a demà al matí. L'Agència Internacional de l'Energia diu clarament que per a 2030, basant-se en les reserves conegudes en l'actualitat, pot donar-se una manca. Perquè dins de quinze anys la demanda de metalls i minerals serà quatre vegades superior. Pel que fa a Europa, seguint l'informe redactat en 2020 per l'Associació Eurmétaux i la Universitat de la ciutat belga del Louvain, en 2050 es necessitaran 35 vegades més liti que l'actual, 26 vegades més terra estranya, el cobalt augmentarà un 330%, el coure un 35% més, etc.

Pressió de lobbies d'armeria

Les pressions que s'han dirigit a assimilar aquestes matèries primeres i a trobar el menor nombre d'obstacles possibles en el camí no han estat menors, i en això es troba, entre altres, el sector de la indústria armera. En la presentació de l'estudi d'Observatoires donis Multinacionals podem llegir el següent: "Després d'uns bells discursos sobre les necessitats dels minerals per a la transició energètica, la llei europea sobre matèries primeres crítiques ha respost perfectament als interessos dels gegants de les mines, l'aeronàutica i l'armament". En concret, els sectors d'aeronàutica i armament, allunyats del sector de les energies renovables, han realitzat un lobby de gran magnitud per a incorporar els minerals i metalls imprescindibles en la legislació CRMA, i així poder comptar amb el suport de les subvencions públiques i la desregulació de les normes mediambientals que estableix la llei. L'única dada: el pressupost consolidat per al sector del lobbisme de les deu majors empreses del sector armero a Europa va ser de 4,7 milions d'euros en 2022.

L'informe conté la següent nota: "Amb l'increment dels costos del Pacte Verd i la pèrdua de la protecció dels ciutadans afectats per les mines, això no pot resoldre els objectius climàtics de la Unió Europea. A més, no garanteix la seguretat d'Europa, perquè els metalls seran finalment utilitzats en la construcció d'armes exportades a tothom".