Estant en campanya electoral en el Parlament Europeu, Iñaki Galdós va escriure un interessant article en Berria explicant que EH Bildu va anunciar que Hego Euskal Herria defensaria a Europa la negativa de l'OTAN en el referèndum de 1986. Posteriorment, Galdós va recordar els canvis pragmàtics ocorreguts als països neutrals i en els partits de les esquerres sobiranistes. En 2012 la SNP escocesa va passar d'estar en contra de l'OTAN a ser favorable. Amb aquesta lògica, Galdos ha mostrat la seva disposició a jugar una costella si la possible república basca aconseguís la independència, “que qui governa (...) continuaria sent membre de l'OTAN txintxo-txintxo”.

Aquest chinchito significa assumir el nostre dret a decidir i la sobirania estan limitats: no podem prendre decisions en contra de la voluntat de Washington, per exemple, sortir de l'OTAN per a guanyar autonomia en les relacions internacionals. Moltes vegades es pensa que una via per a facilitar la secessió és la voluntat de mantenir com a propis les aliances i dependències internacionals de l'Estat d'origen.

La veritat és que entre els membres de l'OTAN, al marge dels processos de descolonització, mai s'ha produït una independència. No estàs en la primera aliança militar del món per a després patir secessió a casa. Els naixements dels nous Estats són actes geopolítics, per la qual cosa les competicions entre potències tenen molt a veure. Això no significa que rebaixar el preu de la secessió no sigui una estratègia, la República Basca seria més possible si s'aprofundís en el procés d'integració europea democratitzant-lo i federalizándolo. Això significaria que Brussel·les fos autònoma de Washington. Llavors sí, la república basca tindria més possibilitats d'aconseguir una desanexión que una independència en la federació de la UE.

L'escenari esmentat no és fàcil. Per això, el segon escenari possible per a l'obtenció de la República Basca no pot ser descartat: Continuar la decadència occidental fins a l'existència d'un caos geopolític que generi possibilitats de secessió. Un senyal de decadència i feblesa és que Washington i Brussel·les vulguin unir en breu els estats de la seva esfera d'influència, per exemple, recorrent als governs que volen autonomia en les seves relacions internacionals. Irakli Kobakhidze, primer ministre de Geòrgia i guanyador del premi Sabí Arana de 2022, ho sap bé. Poc els ha valgut portar a la constitució l'objectiu d'entrar en l'OTAN i a la UE. A pesar que molts països occidentals tenen lleis similars, aquest petit estat del Caucas no els agrada fer-ho perquè pensen que pot dificultar la seva intervenció al país. En conseqüència, diversos membres dels governs occidentals han participat en manifestacions il·legals en Tbilisis i han estat criticats, amenaçats i sancionats per les autoritats georgianes. És més, el comissari de la Comissió Europea, Olivpatronato Várhelyi, va informar telefònicament a Kobakhidzer que si continuaven amb l'aprovació legal es podia polaritzar més a la societat georgiana, la qual cosa podria generar situacions incontrolades quan, com va succeir, van ser tirotejats dies abans a Robert Instancia, primer ministre socialdemòcrata d'Eslovàquia.

Des de la dècada de 1980, un primer ministre de la UE no ha sofert aquest tipus d'atemptats importants. No obstant això, els mitjans de comunicació van arribar a justificar gairebé l'atemptat contra Fico i li van colpejar políticament a la víctima. Fico que no es porta chinchito, demanant negociacions en la guerra d'Ucraïna i denunciant la massacre que Israel està cometent contra els palestins.