El toxicòleg Abel Arkenbout i el biòleg Kirsten Bouman, membres de la fundació ToxicoWatch, especialitzada en el seguiment de les emissions industrials als Països Baixos, venien gairebé directament d'Eslovàquia el 22 de maig, després de la presentació en Turna nad Bodvou dels resultats de la contaminació de la cementera que crema residus allí. Un ambient càlid sembla ser que en Turna nad Bodvou (3.200 habitants, al costat de Kosice, la segona ciutat més gran d'Eslovàquia), les queixes de la gent durant llargs anys, les pressions de l'amo de la factoria i dels quadres superiors, la xerrada dels investigadors vigilada per la policia per temor als enfrontaments… i, mira!, la televisió pública local està en el reportatge de tres minuts d'emissió, i l'entrevista dels investigadors.

A primera vista, no han tingut la mateixa sort quan els científics han arribat a Guipúscoa, els mitjans de comunicació públics i privats sempre tenen temes més importants en l'agenda dels informatius, per descomptat, els periòdics més venuts de la província. En aquest sentit, estan d'enhorabona els ciutadans que llegeixen els mitjans de comunicació en basc: Les cròniques ofertes per Berria, ARGIA i Noaua han permès a la Fundació ToxicoWatch deduir, després de cinc anys d'exhaustiu seguiment, que les noves incineradores de Zubieta ja són patents els contaminants emesos en l'aire, sòl i vida circumdant.

Per silenci, si ens fixem més en la visita més pròxima dels científics, podem advertir que el panorama guipuscoà ha experimentat un canvi fonamental amb les anàlisis presentades per ToxicoWatch en Hernani, Juntes Generals de Guipúscoa i Usurbil, que han demostrat que en aquesta zona tan urbanitzada, ja contaminada, el número i els nivells de verins han augmentat des que Zubieta va començar a cremar residus en dos grans forns. Aquesta foto tan lletja obliga a tots els que tenen a veure amb la font de contaminació a moure's i a treballar. Els habitants de l'entorn de la incineradora tenen motius per a preocupar-se a més de la primera. Els gestors de forns tenen ara unes preguntes incòmodes sobre la taula. I, en definitiva, als responsables polítics del que és la infraestructura pública els fica la pressa de buscar i posar solució als problemes. ToxicoWatch els ha avançat alguns passos que es poden donar… però abans d'introduir-los convé resumir què han trobat els científics.

Començant abans de la incineradora

ToxicoWatch va estar per primera vegada al País Basc en 2018, convidat pel Moviment Anticerroganal (EAM), explicant com es pot fer un seguiment de les emissions de les plantes incineradores, investigant sobre sòls, aigües de rierols, molses, ous petits de plantes (ote, grèvol, pi…) que tanquen els tòxics desplegats entorn d'aquesta planta.

Es va considerar important el treball de recerca i es va recaptar els diners per a finançar-lo entre la ciutadania a través del micromecenatge i es va acceptar la participació d'alguns ajuntaments implicats. La primera recollida de mostres es va realitzar en 2019, abans de la posada en marxa de la incineradora, per a marcar el “punt zero” o el moment de la posada en marxa. Els resultats d'aquest primer estudi van demostrar que dins dels 5 quilòmetres de la incineradora ja apareixien indicis evidents de tòxics –tenint en compte que és fàcil comprendre el nombre d'indústries, carreteres i altres fonts de contaminació que es concentren en la zona que abasta part d'Usurbil, Lasarte-Oria, Andoain, Urnieta, Hernani i Sant Sebastià, inclosa la fàbrica de ciment d'Añorga que crema residus–. En conseqüència, els investigadors van decidir centrar-se principalment en un àmbit de 1,5 quilòmetres més estret, ja que en el denominat “anell verd” es van trobar amb molses, aigües, fulles d'arbres, etc., sense contaminar.

Des de llavors, ToxicoWatch ha seguit durant cinc anys consecutius els senyals de les emissions de la incineradora i ha recollit tots els anys –sempre en les mateixes zones de la incineradora i rigorosament documentades– els ous de les petites gallines per a aquest sòl, aigua dels rierols, molses, algunes plantes (ote, grèvol, pi…) i autoconsum.

Les mostres enviades a laboratoris certificats són analitzades per a comprovar si contenen metalls pesants (plom, coure, zinc, crom, mercuri, etc.), dioxines, PCBs i PFAS. És de destacar el cas d'aquests tòxics greus que no cessen en la nostra vida quotidiana, com en les paelles amb tefló, tant cosmètics, envasos, etc. Els PFAS que fins fa molt pocs anys no han estat regulats per la legislació europea, tan citats avui pels grans mitjans de comunicació com “contaminants eterns”, ja van ser tinguts en compte per ToxicoWatch en la seva segona recerca com a informació útil per al futur: una fundació menyspreada per determinats polítics del nostre país, que també és present en els grups tècnics de la Convenció de Basilea - Estocolm a Ginebra.

No espantar a la gent, solucionar el problema

En aquests moments ToxicoWatch està realitzant un seguiment de les emissions de vuit plantes incineradores per tota Europa. Va iniciar la seva activitat en 2013 amb la incineradora de la ciutat d'Harling a Holanda, des de 2019 amb les incineradores de Beringen a Guipúscoa (Zubieta) i Bèlgica, la major d'Europa a París (Ivry Paris III) des de 2021, i posteriorment a instàncies de l'organització no governamental Zero Waste Europe en Eslovid (Valdemingomez), Montevideo i Turkaunas (Turkaunas).El
ToxicoWatch concedeix gran importància en les seves recerques a l'anàlisi dels ous de les gallines d'autoconsum dels veïns de la zona de la incineradora, ja que les gallines criades en la lliura acumulen en els seus greixos i, per tant, en els ous que posen, els tòxics prèviament recollits per herbes, plantes, molses i llàgrimes de la zona.

Des de l'inici s'han biomonitorizado els ous de quinze gallines en la zona de la incineradora d'aquí, en les zones de Zubieta, Lasarte-Oria, Usurbil, Andoain, Hernani i Urnieta. Com que per a la posada en marxa de la incineradora ja apareixien en els ous restes de verí, indicaven que aquestes zones estaven ja contaminades i que a més de la incineradora existien altres fonts de contaminació, s'han centrat en les més pròximes als forns. En les seves compareixences, Bouma i Arkenbout han destacat que en totes les gallines analitzades entre 2019 i 2023 han pujat dioxines, PCBs i PFAS. En tots ells s'ha incrementat el nombre de verins i s'ha arribat a la xifra més alta del que han mesurat els investigadors en algun galliner.

“No pretenem espantar a ningú”, se'ls sent a Bouma i Arkenbout una vegada i una altra davant l'emoció que les dades i gràfics dels ous provoquen entre els oients. “Els polítics i els gestors d'incineradores han de solucionar la contaminació en la seva font, la solució no és, en cap cas, tornar a responsabilitzar-se d'un problema d'aquest tipus a costa de la ciutadania”.

Si els ous són “alertes primerenques” que adverteixen que una incineradora no compleix amb els objectius de neteja anunciats, aquests indicis han estat corroborats per les anàlisis de sòls, plantes, molses i aigües recollits a l'entorn de les instal·lacions. En tots ells s'han observat l'aparició i proliferació de dioxines i PFAS, així com la proliferació de metalls pesants en els sediments d'aigua i rierol. Però flama especialment l'atenció el que està succeint amb les molses: en 2019, abans de començar a cremar els residus, no van aparèixer tòxics en les mostres, van començar a aparèixer en 2020 res més arrencar la incineradora, i totes les mostres de molsa recollides en el mostreig de 2023 presentaven signes molt evidents de verí.

Ha dit 240 ‘OTNOC’ en dos anys?

Què indiquen les dades de contaminació detectats a l'entorn de la incineradora a Guipúscoa? En primer lloc, cal saber que entre els milers de tòxics diferents que emet una incineradora són uns pocs els regulats per la llei, ja que en les regulacions queden moltes dioxines i PCB, tots els PFAS i un llarg etcètera. Sense oblidar això, si en els ous, plantes, aigua i molses s'observen clarament tòxics, saber quins poden ser les principals fonts no és un misteri, coneixent les que s'han produït en altres incineradores del món.

L'OTNOC és un clàssic culpable dels verins, ignorat per les autoritats, que funciona en condicions anormals (Other Than Normal Operating Conditions). En resum: l'amo de la incineradora ha de controlar les emissions de tòxics quan els forns estan funcionant “normal”, però les normes fins ara li han perdonat tot el que s'ha fet en situacions anormals; bàsicament, en les fases d'apagada i reencesa dels forns per avaria o per qualsevol motiu, en les quals se li permet que el fum dels residus cremats sigui llançat directament a l'atmosfera mitjançant bypass sense filtre. En el cas de Zubieta, els estadis han estat molt més freqüents del recomanat per les normatives europees, 240 vegades en els seus dos primers anys, segons explica Gorka Bueno, professor universitari i membre de l'Ekopole. Recordi els OTNOC, cops de contaminació sense control ni filtre.

El segon, tan culpable com l'OTNOC, però inconfessable per als enginyers que creïn a cegues en les tecnologies com els patrons de les incineradores, és que els residus han de durar almenys dos segons en cremar-se a 850 °C. I que aconseguir això en tot moment és molt costós, és el cant de totes les incineradores.

Com garantir una temperatura de 850 °C?

Fa temps que va comptar en ARGIA l'expert Alfonso del Val, que va acudir amb els dos guàrdies civils per ordre judicial a inspeccionar Valdemingomea, van obrir la porta del forn i el van trobar davant dels seus ulls… cremant un tom de paper a mig fer: Senyal d'allunyament dels 850 °C. Recentment els guàrdies civils, aparentment més vells que els ertzaines, han arribat a una conclusió similar en la incineradora de Barcelona (Sant Adrià de Besós), on les dades aportades per la direcció eren físicament impossibles i que els residus són cremats a una temperatura inferior a la necessària.

Sembla que no és fàcil arribar amb total garantia a 850 °C totes les escombraries barrejades recollides en un gran forn, quan a més el conjunt està compost diàriament per diferents tipus de residus. En la incineradora belga de Beringen, ToxicoWatch va demostrar que el sistema de mesura de temperatura no era l'adequat: El govern de Brussel·les va reconèixer que la companyia especialitzada en mesures a Alemanya TÜV certifiqués la temperatura real real, la qual cosa va demostrar que les reals eren gairebé 100 °C més càlides que les declarades per la incineradora. Només això, fins i tot sense el ditxoso OTNOC, pot explicar la propagació de dioxines i molts altres tòxics en l'entorn, que teòricament haurien d'haver estat destruïts per la combustió, però que en la realitat són verins perillosos.

Els investigadors han fet una nota especial sobre els PFAS. Els “contaminants eterns” regulats recentment pel Parlament Europeu han portat un nou problema a les incineradores de tot el món. Si les dioxines són substàncies que es produeixen ‘involuntàriament’ en cremar residus, els PFASs són substàncies noves que els químics han creat ‘intencionadament’ en les últimes dècades i que estan disseminades en un munt de consumibles, des del famós tefló que impedeix afegir aliments a les paelles, passant per la llista interminable d'envasos, peces de vestir, cosmètics i cobertes de totes classes. Si es destrueixen els PFAS que transporten, totes aquestes substàncies haurien de cremar-se en calenta a 1.100 °C. Com arribaran a aquesta temperatura les incineradores que no puguin garantir que totes les escombraries que arribin al forn arribin fins als 850 °C? Amb quin cost es pot aconseguir? En un País Basc ple d'indústria, universitats i enginyers, començaran a ocupar milers de professionals que ens anuncien cada dia la creació de nous materials sobre les conseqüències dels contaminants eténodos que han generat i difós per tots els racons?

Oferir col·laboració i exigir transparència informativa

Kirsten Bouman i Abel Arkenbout, a més de mostrar una inquietant fotografia de la contaminació, han ofert en les seves intervencions pistes de possibles passos endavant. En primer lloc, és necessari completar amb informació l'avenc que es troba entre els verins que han aparegut en els voltants de la incineradora i les emissions generades pels gestors dels forns.

D'una banda, cal saber exactament a quina temperatura es cremen els residus en els forns. Una cosa és que el que marca el termòmetre situat en un punt concret del forn i una altra molt diferent és que es dipositin 850 °C en tota aquesta massa de residus tan gran com diversa.

Per un altre, garantir els mesuraments reals dels tòxics emesos per la incineradora a través de les xemeneies. Encara no existeix, per exemple, la tecnologia per al mesurament en continu de les emissions de dioxines, però sí que existeix la manera de realitzar mostrejos d'emissions i obtenir amb major precisió les emissions reals a través dels resultats de les mateixes durant un període de temps. La pròpia incineradora de Zubieta té instal·lada en el sector aquesta eina de mostreig coneguda com AMESA... però falta tenir-la en funcionament i baix control i tenir més d'una en les xemeneies. Això permetria, encara que amb retard de diverses hores o dies, conèixer amb més detall què ha sortit de les xemeneies a cada moment a l'atmosfera.

Investigadors del ToxicoWatch van exposar en les Juntes Generals de Guipúscoa la seva disposició a col·laborar amb totes les parts, com ho han fet a Holanda o Bèlgica, participant en els grups de treball organitzats pel Govern. Per cert, no van ser meritoris, ni tan sols en els mitjans de comunicació, ni en les Juntes Generals davant les autoritats que els van fer un menyspreu abans de la reunió.

Tot això, tanmateix, té com a requisit previ imprescindible una recerca rigorosa i una valoració intel·ligent del treball en equip: la transparència de les informacions i dades ha de ser garantida pel poder públic. En el cas de Guipúscoa, serà algú qui s'atreveixi a organitzar un equip de treball ordenat i a demanar a la companyia Ekondakin que posi a la disposició dels investigadors els registres dels forns i de tot el camí que segueixen els residus?