L'Oferta Pública de Compres (EPP) del BBVA per a l'adquisició del control de Sabadell ha creat el soroll per la seva dimensió econòmica i política. El BBVA es convertiria en el segon banc més gran de l'Estat espanyol, només per darrere del banc de Santander, i se situaria en el top dels deu majors bancs europeus. Els principals mitjans de comunicació han sortit al capdavant per a analitzar les conseqüències de l'anomenada opilla (EPP impulsiva), que sense el consentiment de la direcció de l'empresa es va proposar directament el comerç als accionistes, i han portat les mans al capdavant, ja que la hipoteca ciutadana i els crèdits de les empreses serien manejats per uns pocs incandescents.

Però la concentració bancària no és una cosa enviada des del cel per Sant Pere, sinó que és una bèstia que des de la crisi de 2008 està engreixant a Europa.

BBVA va rebre des de Bilbao i Biscaia les seves ales a nínxols de negoci més amplis de Madrid i internacional, a penes deixant la seva seu social en les nostres terres, com a testimoniatge simbòlic de les arrels basques de Neguri. En el cas de Sabadell, el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 va canviar la seva seu social a Alacant, que va guanyar un 6% en bossa, però sembla que està més lligat a les empreses dels països catalans, la qual cosa ha convertit a la víctima d'aquesta pel·lícula en una xinxa, a pesar que les captures que ha menjat en el seu camí no són molt menys.

La repercussió que ha tingut el BBVA a Euskal Herria no té res a veure amb l'atenció que els mitjans de comunicació dels Països Catalans han donat al tema. No és fàcil saber per què el BBVA va anunciar la seva intenció de comprar Sabadell en vespres de les eleccions catalanes, però això ha acusat a tots els partits, patronals i governs de l'operació.

En Vilaweb podem llegir una dura editorial del director Vicent Partal. Les queixes de Josep Oliu, cap de Sabadell, són “cococodrilos llàgrimes cínics”, segons Partal, traslladant la seva actitud amb el referèndum a la cita, i està sorprès pel discurs homogeni que s'ha obert des de Junts fins al PP per a protegir el banc alacantí.

En el mateix periòdic digital, Di Goula, periodista veterà i economista amb àmplia experiència en El Gep, ha publicat una anàlisi amb el títol bèl·lic El BBVA treu l’artilleria pesant (el BBVA ha tret una artilleria pesant): “És clar que és un punt d'inflexió en el món financer”, ha reconegut, però no ha fet clareté en l'AZTI deixant comptes d'accionistes. El 90% de les accions de Sabadell són free float en l'argot de les finances, és a dir, no estan controlades –encara que moltes estan en mans de BlackRock, Vanguard, Norges…–, i ningú sap si aquests accionistes disposats a rebre una forta abraçada free loving per a guanyar quatre diners en el mercat de valors.

Atenció, risc sistèmic

La concentració bancària que generaria la compra de Sabadell no sorprèn a alguns. Un d'ells és Joan Ramón Sanchís, director de la càtedra d'Economia per al Benestar Social de la Universitat de València i autor d'onze llibres crítics sobre institucions financeres, entre ells És possible un món sense bancs? (És possible un món sense bancs? ).

Sanchís porta anys alertant dels riscos socials del procés de fusió i engreixament dels bancs que està succeint. En el seu canal Parlem d’Economia de Youtube, en un vídeo de vuit minuts gravat en el dormitori de la casa, resumeix clarament, per a les humils llistes de carrers, els perjudicis que ocasionaria la fusió entre el BBVA i Sabadell: “Estic avorrit, avorrit del tot, perquè he parlat durant molts anys de les greus conseqüències que poden tenir les fusions dels grans bancs, que s'ha queixat l'economista. Durant molt de temps s'han realitzat fusions bancàries, la qual cosa ha tingut efectes molt negatius, com a abusos als clients, però ningú s'ha oposat”. Se li ha fet curiós ara l'angoixa generada per l'EPP del BBVA a Sabadell.

Sanchís diu que les fusions disminueixen la competència entre els bancs, però sobretot ens ha de posar en alerta el “risc sistèmic” que això provoca: “El banc es fa tan gran que quan es produeix una crisi no es pot deixar caure i cal injectar-li diners públics”. Com va ocórrer en 2008. Llavors, l'Estat augmenta el deute públic perquè diu que “té obligació” de finançar les pèrdues bancàries –perquè es vol socialitzar–, i clar, la boca de la bèstia devora tots els diners que era per a mantenir els serveis públics.

Una altra qüestió que pot afectar els ciutadans és la duplicitat de sucursals. També vam aprendre molt bé el que hi ha darrere d'eufemismes com la “reestructuració” de l'equip de bancs amb la crisi de 2008, però per si de cas ens recorda Sanchís: “Tancar oficines i destruir llocs de treball”.

A més, la concentració augmenta el poder dels bancs: “La seva capacitat de negociació augmenta enfront del client i poden utilitzar l'exclusió financera”, diu. Les petites empreses tenen majors dificultats per a obtenir crèdits, i els bancs també endureixen molt les condicions de les hipoteques familiars, etc. A on ens porta això? En una paraula no, però en tres: comissions, abusos, frau.

Campions orinant

El ministre espanyol d'Economia, Carlos Cuerpo, va viatjar a Brussel·les després del llançament de l'EEP contra Sabadell pel BBVA. El ministre ha explicat al cap d'inspectors del Banc Central Europeu (BCE) les “inquietuds” que la concentració bancària genera al Govern d'Espanya. No sembla que la hipoteca del ciutadà o les condicions de l'empleat del caixer li impedeixin dormir més que els càlculs polítics.

La resposta del BCE és un gran mutis. Què més es podia esperar d'una organització que aplaudeix contentamente la creació de bancs gegants? Els reguladors tècnics del BCE consideren que els bancs han de tenir la suficient solvència per a aguantar una crisi.

Frankfurt porta anys impulsant la convergència bancària, i millor si són transfronterers, en la creació de “campions europeus”. En finances, energia, telecomunicacions, fins i tot en els mega-tallers de generació de microxips, la idea és que la Unió Europea necessita corporacions alimales per a competir en paral·lel amb les potències mundials. Orinar més lluny.

Espanya està a l'avantguarda del carro de la concentració bancària –en 2008 hi havia 55 bancs en tot l'Estat, quinze anys després, només 9–, i van més per darrere. En l'Estat francès, per exemple, els rumors sobre les noces entre els gegants BNP i Société Génerale no han estat silenciats. Dels 100 majors bancs del món, 37 estan en aquest continent.

En l'última crisi financera, el fenomen mundial too big to fail (massa gran per a deixar-lo caure) va precedir als estalvis dels ciutadans i als últims cèntims de les arques públiques. Però les autoritats no han après molt d'aquest cataclisme, ni tan sols com a.