“El parlament més abertzale de tots els temps” vs. “L'independentisme està en els mínims històrics”. Aquestes dues afirmacions les escoltem en els últims temps i s'han incrementat després de les eleccions celebrades el 21 d'abril en Araba, Bizkaia i Guipúscoa. Aquestes dues frases, considerades com a constatacions, emergeixen sobre la taula, i a primera vista sembla que podem estar davant tendències polítiques i sociològiques contradictòries. Però crec que en tots dos cal matisar i fixar-se en l'objectiu que es pot amagar darrere de cadascun.

El moment és bo per a això, perquè en Hego Euskal Herria s'ha tancat un cicle electoral, només queden les eleccions europees. Les eleccions municipals i forals de maig, i les espanyoles celebrades al juliol, van posar de manifest unes tendències que han estat reforçades pels vots de la CAB del 21 d'abril, tendències que no s'han interromput.

“El parlament més nacionalista de tots els temps”. Els resultats electorals han portat aquesta realitat, els nacionalistes de Gasteiz, de diferents tipus, són, sens dubte, la majoria. Ni el PNB ni EH Bildu han ocultat aquest caràcter en els seus programes i en la campanya, però, al mateix temps, tant la campanya com el debat polític dels últims temps, amb la precampanya maratoniana, no s'han centrat en el conflicte nacional, sinó en els serveis públics i el dret a l'habitatge. Per tant, sembla que a l'hora de votar la ciutadania no ha estat un tema central, sobretot en la capacitat d'EH Bildu d'atreure vots.

qualsevol cas, el més trampós em sembla una segona afirmació: “L'independentisme està en mínims històrics”. A aquesta afirmació que insisteix el nacionalisme espanyol i el seu marc comunicatiu no cal donar, al meu entendre, una acceptació acrítica des d'una perspectiva basca. Perquè quan es pregunta directament a la ciutadania sobre el tema, què responen? Perquè coses diferents i que mereixen ser analitzades amb cautela. D'una banda, si atenem llargues sèries d'enquestes com el Sociómetro de la CAPV, observem que en 1998 se situava un 25% “per la independència” i enguany un 22% (un altre 33% “per la situació”). Per descomptat, hi ha hagut incidents, però sobretot ha ocorregut que s'han activat els que estan “en contra de la independència”, sobretot a partir de 2017, després del referèndum català.

Crec que aquest any és clau per a analitzar posicions socials sobre independència. Fins llavors hi havia un mantra en el debat polític: “Sense violència tots els projectes polítics es poden defensar”. El procés pacífic català va deixar clar, fins i tot a Euskal Herria, que un procés pacífic anava a tenir una resposta violenta de l'Estat espanyol. Així les coses, quan es pregunta sobre el futur polític d'una altra manera els resultats són diferents: el Nacionmetro, per exemple, ha demostrat en els seus mesuraments que els ciutadans no responen de manera abstracta sobre la independència o, per contra, pregunten sobre un Estat basc després d'un referèndum acordat. En aquest últim cas, la majoria és favorable que la contrària.

En conseqüència, la independència o l'actitud social sobre un Estat propi no és clara, sinó matisada. Sense caure en l'autocomplaença que poden oferir els resultats electorals, crec que és recomanable no creure en aquest tema el discurs interessat del nacionalisme espanyol.