Daniela Cano és artista i activista d'una família pobra del poble colombià d'Alcalá. Malgrat els seus escassos recursos econòmics per a acostar-se a l'art, la literatura ha estat el seu refugi i fortalesa: “Com no teníem diners jugàvem en un abocador i el passàvem genial. Allí vaig trobar el meu primer llibre i llavors vaig saber que la literatura seria el meu camí”. És una dona transa, i encara que en la seva infància era “molt feliç”, no tenia recursos ni informació per a entendre la seva identitat: “Com tenia molts dubtes, la família que buscava en els llibres no tenia respostes”. Tot això li va portar a una “profunda tristesa”: “Avui li diuen depressió, però per a mi sempre serà una profunda tristesa”.

A través de les literatures va conèixer als escriptors de la generació de 1927, i volia formar part d'aquesta generació: “Tenia clar que abans de complir els 27 anys anava a morir i havia de ser aviat quan acabava una obra. Llavors no sabia que encara tenia molt a comptar”. Amb 13 anys va intentar suïcidar-se: “Tenia un gran amor a la mort i no podia escapar de la tristesa i de les històries dels poetes”.

Cano va veure com una persona se suïcidava: “No podia llevar el cap del suïcidi. Vaig escriure una novel·la en la qual un personatge se suïcidava com jo volia suïcidar-me. Quan el personatge va morir vaig aconseguir alliberar-lo”.

El seu primer contacte amb la psiquiatria després de l'intent de suïcidi va ser “La veritat és que els psicòlegs i psiquiatres no em van ajudar molt, la literatura sí”. En general, creu que hi ha una tendència a l'administració excessiva de fàrmacs en psiquiatria: “No es pot medicalitzar la tristesa, la tristesa és molt complexa i cal intentar comprendre per què i d'on ve. No obstant això, és molt difícil”. Com els fàrmacs li interrompen la creativitat, en lloc de prendre medicines prefereix crear: “La literatura ha estat la que m'ha ajudat a comprendre la tristesa”.

L'artivismo com a eina de transformació social

Treballa no sols la literatura, sinó altres disciplines artístiques com la dramatúrgia. Va fundar la companyia La cortina vermella a Colòmbia: “No hi havia cap altra LGTBIQ+”. A través d'ella, realitzava un activisme “cara a cara” a Colòmbia: “L'art i la cultura s'utilitzen per a controlar la societat, i només els que tenen diners i poder adquireixen art i coneixement”.

Explica que l'art era “molt bel·ligerant” i provocat per la ira i la desgràcia. Mentre distribuïa uns poemes pel carrer, va veure que el seu art era “conflictiu” i “perillós”. En un d'aquests poemes matava a la policia amb Olerkiak: “Durant una setmana em van ficar en mi, em van violar i em van fer de tot”. Diu que l'actitud de la policia és una eina de control social: “A través de l'educació s'estén el pensament de la gent, i això provoca canvis, però no ho volen”.

Amenaçat

La companyia La cortina vermella va estar en funcionament durant quinze anys i va crear set obres: “Hi havia molta resistència, sobretot per part dels acadèmics, però el producte era bo i estable, i el públic creia en mi”. Amb els anys se li feia cada vegada més difícil treballar amb la companyia, perquè per a molts el seu treball era “incòmode”: “En alguns llocs no podia presentar-ho perquè amenaçaven teatres, una vegada vaig haver de sortir amagat entre plàtans en un camió”.

Una nit, els paramilitars van entrar a casa i van amenaçar a ell i a la seva parella: “Ens van dir que si ens posàvem en contra de la Terra i no desapareixíem en vint-i-quatre hores ens tallaven el cap i ens matarien”. Van agafar la maleta i els gossos i van fugir al matí següent: “Aquesta nit vam perdre tot”. Van denunciar i van cridar als mitjans de comunicació per a explicar-ho: “Demanaven deu milions de pesos pel meu cap i mataven cada dia a algú”.

Quatre dies després, van acudir al festival alternatiu de Bogotà per a fer un espectacle i aconseguir diners. Amb els diners obtinguts van obtenir una habitació per a un mes. El responsable de la Casa Ensable, avui Casa E Borrero, li va dir que havia de fugir de Colòmbia i li va oferir la possibilitat de fer espectacles en el seu local: “Vaig estar tres mesos i vaig fugir”.

Abans de començar les amenaces va enviar una novel·la a un concurs a Madrid i, com la van triar, va fugir a Madrid: “El principi va ser molt dur, no tenia res i vaig tornar a intentar suïcidar-me”. Va tornar a entrar en el sistema psiquiàtric: “Al principi no em deixaven escriure, i això era l'única cosa que m'ajudava a alleujar el dolor i la tristesa”. Encara que arribar a Madrid va ser “dur”, sent que ha tornat a néixer a Madrid: “No sols vull escriure des del dolor, sinó també des de la inspiració”.

UNA PART DEL COS

“La part més bella del cos són els ulls, perquè amb ells es pot veure la meva ànima tal qual”.

UN POEMA DE DANIELA CANO:

(A baix traduït al basc)

-

Gàbia bat si el meu lloc en el món

Espiral egingo dut infinitaren egiteko

Hormaren arteko pausuak bakarrik badago

Bestekoak hissen naiz

Amunteguessin nahi naiz

If you will be affect to other affaire

Si tallaran les meves potes per a tornar-les amulets

Nire burua prezioa jarri egingo dizut

Nire kateko eslaboia izango naiz

Orain art les meves dents

Denoi jakin behar dela

Bide-erdietan nua egin zezen

Eztebe / Santutxu, iruketan

Izan ere, nu bat ez behar du sorts

Sua pelatge ja és fortuna

Basko beltza naiz

Begi oinaz

Orelles gabe geratu naiz cazatzailea

Va murmurar molt a prop les seves cinc paraules

Alicia nahi dizut batzuk

Ez dut tornaré gaitezen llom utzi

Aquests mercaders trafiquen amb ells

Ompliré de llavors al meu cau

-

Ermità bebertzean

Nire galdera bera egingo dut konpondu

Mirall bat berriro esaten dizut

Vestit berriro ikusi nahi didala

Asmien dantza bailatzen

Soledad en conills

Si el meu lloc en el món és una gàbia

Caminaré en espiral perquè sigui interminable

Fins al mur que em separa dels altres

Si només hi ha deu passos

Per a què vull acumular pastanagues

Si em lleven la meva pell per a donar-li la sort a una altra

Si tallen les meves cames per a convertir-me en amulet

Em poso preu

Fins que les meves dents grogues es trenquin

Si tinc que dentalizar cada baula de la meva cadena

Perquè tots sàpiguen que cantava

A mig camí estava nu

Sense por a les estrelles que miraven

Un conill nu no necessita sort

El seu pelatge és feliç

Vaig cap a la foscor del bosc profund

Per menjar escorpins amb ulls vermells

Em vaig quedar sense oïda

Quan un caçador em va murmurar les seves cinc paraules molt a prop

Si apareix Alicia li demanaré uns

No els deixo de nou tocar l'esquena

Aquests comerciants que trafiquen amb petons

Ompliré la meva fortalesa de llavors

Perquè l'olor espanti les nasas llargues

Bec arrels com un emperador

Resolent les meves preguntes

Fins que un mirall repeteixi

Que em vol veure amb un vestit nou

Ballant la dansa dels invents