No tens un nom qualsevol, com m'han denunciat: Jokin Pantxesca! Valia en la República, durant la dictadura de Franco no...
però sempre seré Jokin Pantxesca, aquest és el meu nom. Do Jokin Pantxesk Etxebarria Ugarteburu, d'Erbitxún. De fet, el caseriu dels nostres pares en Mungia va ser una joia i nosaltres sempre hem estat de “Erbitxun”. Jo, “Jokin Erbi”; el meu germà, “Iñaki Erbi”… Vam ser tres germans, dos nois i Gotzone, els tres nascuts a Basauri. El seu pare era de Mungia, la seva mare de Bilbao, els seus pares de Markina-Etxebarria.

Des de la Guerra Civil espanyola, ja està la teva “Pantxesca”. Van prohibir el seu nom. Guerra Civil? Allò
no era civil! Tirs allí i aquí, aquella guerra no va tenir gens de civil! I, més, no va ser una guerra, va ser un aixecament militar. I així cal dir-ho. Va ser un cop d'estat! Després, quan jo tenia quatre anys, el meu pare es va posar [mes] i la meva mare es va quedar amb tres fills. I la guerra! I la gent va començar a fugir i nosaltres també. Ho vam fer des de Basauri a Bilbao, al carrer Marquès del Port, 14 [“La casa de l'indià”]. Aquí vam estar. Després, a través del Govern Basc, vam ficar als nens al tren i arribem a Santander. Vam estar en el famós palau de la Magdalena.

Amb intenció d'anar per Santander on o on... No
sabíem on. El vaixell era de Bretanya, no de Gran Bretanya, sinó de Bretó. Carbó. I ens va portar a la Paliss, al port. I a prop, a Bordeus. El primer va ser la simplificació. Després classificar-nos. Allí el nom de ningú servia per a res. Ens van acollir i ens van dividir en funció de la seva grandària: uns a un costat, uns altres a Bèlgica, uns altres a Rússia o a Anglaterra… Jo, per exemple, em van posar a Rússia, i encara sort a Iñaki [germà] no vaig ser a Rússia. Si hagués anat allí, ara seria el ministre de Putin. Ja...

Què va ocórrer perquè vostè no fora a Rússia? Iñaki
era el major, deu anys més gran que jo, i la nostra mare li deia: “Tu cuida Jokintxo, no deixis un moment sol!”. Estàvem en l'estació de Saint-Jean de Bordeus i jo em van ficar al tren de Rússia. Iñaki, per part seva, va recórrer el tren a la recerca de mi fins que em va veure. Llavors, em va agafar i em va treure del tren. Què havia de fer jo només? Tenia cinc anys! Després ens van portar a Baiona i d'allí a Donibane Garazi, a Ziutadela. Érem centenars de nens, de Meñaka, de Jatabe, de Gatika… I ens cuidem, la Petxina de la meva tia! [Etxebarria Oleaga] Gràcies a ell.

Tens la notícia directa de Ziutadela, en Donibane Garazi. Sí.
No sé quant temps anava a ser allí. Era un nen i no coneixia ni els dies ni els calendaris. Però record que vaig conèixer al senyor Fortunato [Unzueta], responsable de la parròquia de Begoña a Bilbao. Ella també va ser fugida. Després vaig tenir un accident en Donibane Garazi, colpejant-me contra una gran porta gran i vaig trencar les dents. M'anaven a la infermeria i allí em vaig acompanyar d'un noi de Markina. Era un fill únic i famós entre nosaltres per la seva gran habilitat per a atrapar mosques. Quan a l'hora de menjar no ens agradava el que ens donaven menjar, tiràvem pel vàter quan els cuidadors no estaven mirant. Per exemple, a mi no m'agradava l'arròs, però Iñaki em feia menjar amb força i jo m'enfadava.

Iñaki t'acompanyava. I la seva germana, Gotzone? Els tres vam estar en Donibane
Garazi. Iñaki va estar sempre amb mi, però aviat es va emportar a treballar a Gotzone Biarritz. I li ho he dit, la tia estava amb nosaltres. Però aquí haig de citar a la meva mare. La meva mare era sàvia, mitinista i va estar exiliada a Normandia. Després, després del meu accident, em van portar a Ilbarritz [Bidarte], a la frontera de Biarritz. Allí es trobava un gran hotel de casino de Stavinsky [La Roseraie]. (…) A la més temporal, vam venir a Mungia, a casa dels meus pares.
Però
per a venir aquí, tots els nens ens van posar enmig del pont [Santiago]. Jo tindria entre sis i set anys. El cònsol d'Espanya li va dir a Iñaki que ens separarien els dos: els nens i nenes de 18 anys d'una banda i els menors per un altre. Iñaki acabava de complir 18 anys, però el cònsol li va dir a Iñaki: “Tu no et moguis, sempre al costat del teu germà!”. I a l'hora de separar els 18 anys, Iñaki va ser present! Però abans de Mungia, nosaltres també ajudem a la Resistència.

Ajuda a
la resistència Durant la Segona Guerra Mundial, tots els refugiats ens van ingressar en el casino de Getaria. Una vegada va acudir la Policia francesa per a veure als homes i portar-los a la frontera belga per a evitar l'avanç alemany. Era prohibit sortir d'allí, però jo el nen, i em passava d'ara endavant jugant. Al poble hi havia una família que tenia una pastisseria en la plaça i em van dir: “Ves-te a aquest lloc i vaig donar si us plau que les gendarmitas estan en el casino arrestant a tots els homes per a portar-l'hi al capdavant”. Vaig ser una pilota de rugbi!

Pilota de rugbi
Sí, em van usar els uns i els altres. Era el “fill de Juanita” per a tots i em servien per a moltes coses.

Pel que sembla, fins que van tornar a casa. Però
no vam tornar a Basauri perquè allí no hi havia ningú. Ja dic que el meu pare era posat, va morir de cop el 10 d'octubre de 1936. El metge de Mungia tenia al seu cosí, Goiarrola Etxebarria, però durant la guerra no va poder anar a atendre el nostre pare. El pare va morir al costat de la nostra mare. La seva mare també va fer de Santander a la Paliss. La gent dels grups d'ajuda als refugiats era d'esquerres. Va tenir a la seva mare en un centre d'aquestes característiques i una vegada va fer algun comentari sobre alguna cosa. La nostra mare, de gran cultura, la va acollir al comandament o al costat del centre i la va portar a Normandia, un poble del departament d'Orne, lluny de París. Després, Gotzone també va anar allí, la seva mare.

Mestressa i Gotzone, a Normandia, vosaltres dos germans en Iparralde… Si. Havies de conèixer
a Gotzone! El que menjava a Normandia no li agradava molt, i cantava “... aquelles de Santurce, tenim per a menjar...”, que tenien sardines per a menjar, i aplaudia a la gent. Graciós, Gotzone. I quant va treballar després? Vestir-se d'infermera, amb la creu vermella, i a quantes persones el va ajudar a escapar de l'aeroport de Bilbao! Nostra amama sempre deia: “Sembra per a sumar!”.

Alguna vegada has dit que vau tornar a Mungia.
Iñaki i jo sí, a casa dels meus pares. [1942-o] Domingo Etxebarria va ser pare, però li cridaven Txomin-Erbi. Es vídua. A la seva casa treballaven dues dones, dues germanes, gamiras. I quan es vídua es casa per segona vegada amb un d'ells. Contava que, en temps de guerra, les tropes falangistes van haver d'agafar el porc, la vaca i el ruc de la casa, i de Mungia a Gatika, per tenir les tropes per darrere.

Llavors va començar a l'escola en
Mungia? No, jo vaig començar a la primera escola en Getaria i en Biarritz. Després vaig seguir en Mungia. Una vegada a l'església, en un saló superior, la bandera espanyola va aparèixer tallada amb tisores. I el president d'Acció Catòlica Espanyola va sospitar de Gotzone. Tindria 17 anys Gotzon, però li van fer un consell de guerra! El Cantàbric era el líder de l'Acció Catòlica Espanyola. Marcar bé el “espanyol” perquè així era. “El puri càntabre” era petit, pur beneno!

Les històries històriques del nen de la guerra no tenen fi… En quina has treballat en
la teva vida? Treball? Jo he guanyat molts diners, però sense treballar!

Ja
ja! Contrabandista! Sabia tres idiomes i caminava pels dos costats d'aquí!

Seriós, Jokin! En quin ha treballat? En l'administració
de vaixells. Treball comptable per als sotatarras. La nostra mare va treballar per a ells en Biarritz, la primera casa al costat del far. Entraré en política?

Entrar en política? Què vols
dir? Parlaré de política?

Sí, doncs! Però
no escric el que diré.

Llavors, contar el que es pot escriure… [Deusto. Membres d'ETA. Club Marítim de Neguri. Armes. Txomin Iturbe. Contraban. Otsondo...]
Stop, eh! No es pot escriure!

Tornem al que es pot escriure. Com
va sorgir Seaska? Iker Gallastegi! Va ser ell! I amb ell, Miguel Muñoa, jo… També vam ser a Boise!

És vostè el “Etxebarria” de Piarres Larzabal. En el seu llibre Anai Artean (Txalaparta, 1996) va relatar el seu viatge a Boise. Era a principis de juny de 1972.
Seaska i Anai Artea, vam ser les dues organitzacions a reunir-nos, perquè era la festa basca de Boise. Miguel Muñoa i jo érem en nom de Seaska, i des d'Anai Artea, Txillardegi i Anjel Arregi. Però allí van obrir amb nosaltres comunistes. Va ser cosa del donostiarra Pedro Beitia, del PNB. Dir que algú era comunista en aquest temps era molt greu. Joe Eiguren i Julio Bilbao van ser els únics bascos que van parlar amb nosaltres. Els altres, ni ens acomiadem! La vespra de l'arribada juguem el partit de pilota entre Muñoa i jo contra dues d'allí. L'ambient va canviar una mica, van veure que no érem tan equivocats. I l'endemà va canviar més el nostre ambient.

Missa! Compte Piarres Larzabal... Sí. Anjel
Arregi era molt religiós, jo no, però quan vaig viure en Makea m'anava a missa i sabia cantar cançons de l'església. I vam anar a aquesta missa de Boise. Va ser una missa basca. I cantem amb els altres, i llavors la gent: “Però com seran els comunistes, que canten cançons de l'església?”. Llavors tot es va canviar i van començar a dir “Veuen aquí!” i “Anem allà!”. Però era tard, vam tornar l'endemà. Tots ens vam fer amics, però no vam portar diners… Han dit tres vegades que soc vermell!

Rojo, comunista? Sí, tres
vegades! En primer lloc, quan estàvem en Donibane Garazi, en els txikis, el fundador de la Federació Francesa de Pilota Basca va dir que tots els que estàvem en la Ciutadella érem vermells. Després, quan van arribar els alemanys, l'home va ser divideixo perquè va ser col·laborador. Després, els alemanys van abandonar França i ho van empresonar, perquè va ser col·laborador! Van dir que soc vermell per segona vegada a Boise. Pedro Beitia va dir que nosaltres érem comunistes. Per tercer lloc, en Mungia, ho van col·locar en la fitxa de la Policia: “No se'l coneix cap idea política, però ho han educat en un ambient vermell-separatista”. Quines ensopegades! I agafa la fitxa i [Bilbao] a l'Escola de Comerç amb Gabriel Aresti.

Amb Gabriel Aresti? Sí. Vam ser d'un
curs. Molt amics. Ens apuntàvem junts a l'escola. Aresti era impressionant. Quan plovia venia amb sabatilles esportives, quan era sol amb botes. En el descans jugàvem al futbol, i amb les botes Aresti dominava! Kar-kar… També vaig ser a la seva casa. Per a ell no va ser fàcil: els seus pares van ser franquistes. La meva mare treballava a l'ajuntament de Bilbao, el meu pare era monàrquic, el meu germà [Juan María], falangista. Gabriel, l'ovella negra de la casa!

T'han dit tres vegades que ets vermell. Ets
comunista? No comunista, jo soc independentista! Així ho deia Gotzon. Quan Agustín Ibarrola va sortir de la presó, va ser acollit per Gotzon. Ibarrola era del Partit Comunista, però Gotzone no. Era independentista. Ell ho deia!