El Premi Pritzker d'Arquitectura de 2024 ha estat adjudicat a un arquitecte japonès, Riken Yamamoto. Si teclegeu el seu nom, no són especialment cridaneres les imatges constructives associades al seu nom. El que crida l'atenció és que el Premi Pritzker continua premiant la trajectòria de nous edificis i la prosperitat, i està lligat a un nom propi. S'entén que l'arquitectura significativa es troba en l'edifici i en la tasca d'una persona. Ejem respon a una representació clàssica de la professió d'arquitectura, ja que avui dia moltes oficines d'arquitectura són col·lectius formats per diverses persones i no treballen sota un nom propi. La funció de l'arquitectura és la materialitat de l'espai, no té per què ser el resultat d'un nou edifici. Potser el que el canvi de generació porta en alguns anys es reflecteixi en els Premis Prizker.

Però el premi Pritzker coincideix amb el dia a dia, en la raó que ha donat en triar a Yamamoto: que la seva arquitectura té en compte a la comunitat. Yamoto conta que la casa que vivia de petita tenia en la seva part davantera una farmàcia i una zona de servei a la comunitat, i en la part posterior una casa privada, i que aquesta experiència ha delimitat el seu treball. Cal dir que una de les paraules preferides dels estudiants d'arquitectura és la creació d'un “espai per a la comunitat”. Es tracta d'un racó que pretén superar la divisió de l'espai privat i públic en l'edifici residencial i en els barris, amb la finalitat de donar cabuda a la societat. En els racons de tercera categoria es representa la possibilitat que succeeixin moltes coses: menjar, llegir, fer una reunió, jugar, estar, discutir… Són accessibles, ben il·luminats, ben equipats i de fàcil ús, perquè per les seves característiques no domèstiques ni urbanes no puguin passar en altres categories. Un espai de compartició per a situacions de convivència, per a organitzar activitats conjuntes. Yamamoto atén la comunitat i a l'entorn i aquesta sensibilitat és senyal de contemporaneïtat.