Des del 7 d'octubre de 2023 no he sabut com abordar el tema. Perquè és difícil actuar amb una certa distància sobre alguna cosa que tant emocionalment et toca, potser impossible. El genocidi televisiu del poble palestí ens ha revelat a molts sentiments d'impotència, de perplexitat, de ràbia i de difícil col·locació. Diversos d'ells s'han posat de manifest en concentracions i manifestacions a nivell mundial. En el número especial No en el nostre nom, publicat per ARGIA, es van assenyalar de forma detallada les principals fites fins a arribar a la situació actual del conflicte, i els articles d'opinió sobre aquest tema són innombrables.

És evident que en les últimes set dècades Israel ha desoït la resolució publicada per l'Organització de les Nacions Unides (ONU) en 1947 (fins i tot als quals han vingut darrere). A més de criticar aquesta sordesa, des dels sectors crítics s'ha assenyalat l'escàs compromís de l'ONU amb aquest tema i la incoherència entre els diferents suborganismos que la integren. Aquestes incoherències es reflecteixen, per exemple, en les últimes decisions del Comitè de Seguretat de l'ONU o en el funcionament de l'agència de refugiats de la mateixa organització.

Entre els interessos geoestratègics que s'han pogut identificar al llarg dels anys, s'han posat en marxa nombroses iniciatives de cooperació per a ajudar al poble palestí, tant des d'organitzacions internacionals com des d'administracions (centrals i descentralitzades), ONGD diverses, brigadistes i altres voluntaris. L'ajuda a la qual s'ha pogut arribar s'ha basat en necessitats bàsiques, ajuda humanitària o incidència política, entre altres. És clar que els fets no han estat capaços de resoldre el conflicte, molts no van néixer segurament amb aquest objectiu. Acostumo a tenir un sentiment contradictori: l'ajuda no és una eina per a resoldre el conflicte, i sense ella la situació hauria estat més greu.

En el nostre cas, el 15 de febrer es va aprovar el Projecte de Llei Basca de Cooperació i Solidaritat amb un ampli consens. Ha tingut crítiques en el camí fins a la presentació, entre altres coses, per la necessitat d'una mirada a llarg termini per als projectes que es financen, o pels dubtes sobre les formes i condicions de participació d'empreses i agents de cooperació no tradicionals. Entre les fortaleses dels continguts de la Llei destacaria la referència a l'actual model econòmic capitalista i, en concret, l'acceptació del model de producció i consum no sostenible que genera. És més, en relació amb aquest reconeixement, el text determina que per a fer front a aquest complex context actual és necessària la implicació de tots els “agents institucionals i socials bascos”. I en aquest sentit, la llei es refereix a la necessitat de reduir la incoherència i la conflictivitat que poden existir entre les polítiques, per a, d'alguna manera, prendre consciència de la influència que les actuacions de la resta dels departaments poden tenir en altres territoris.

Moltes vegades pinso què passaria si els drets humans, el feminisme, o l'enfocament ecosocial que s'esmenten en aquesta llei s'integressin en altres àmbits, més enllà de la vocació d'identificar incoherències. En moltes ocasions s'ha tractat la cooperació com una política col·lateral, és a dir, com una política tova, menyspreable en temps de crisi. L'alineament d'altres polítiques dures de seguretat i comerç amb aquestes últimes donaria solidesa a tot el que es fa. Com el tracte uniforme i sòlid que mereix el poble palestí de tots els sectors, com les oliveres que el simbolitzen.