Des de quin punt de vista has participat en les jornades Purple Meridians?És
important participar en aquesta mena de trobades culturals, per a parlar, per a denunciar… Fer-lo en el context de la Fira de Durango demostra que la cultura és una eina potent i jo tinc connexió amb aquesta iniciativa des del principi. Aquesta és la tercera edició del festival Alternativa. És una cita important tant en l'àmbit del cinema d'autor com del cinema experimental.

Olot va ser la segona edició. No vaig poder participar, però vaig fer les relacions. De fet, aquest meridià –Purple Meridians– connectava inicialment Catalunya, Itàlia i Kurdistan. Cada vegada més territoris i dones s'uneixen i el meridià s'estén.

En principi, les trobades no són només per a debatre. Es tracta de fomentar la col·laboració, generar sinergies i mostrar els nostres audiovisuals en el món. La nostra posició geopolítica és activa i internacionalista, perquè la cultura i la política estan integrades de la mà.

Així, la meva participació té a veure amb els meus treballs, a Kurdistan o a l'Iraq. És a dir, el meu primer projecte va ser amb Alba Sotorra i sé que ho van fer en ARGIA. Vaig entrar en Rojava gràcies a Alba i per a mi la revolució que s'està fent és la més important del món, perquè intenten construir democràcia real, ecologista i feminista.

Com va ser The return: Fer Life after ISIS? Van estar en la zona Roj Camp. Allí tenen detingudes les kurdes sirianas, presumptament menys radicalitzades, dones estrangeres de l'Estat Islàmic.
Nosaltres arribem a Rojava quan Kalifato estava a punt de desaparèixer, en 2018. La seva existència va ser només una tragèdia. A Síria ningú va fer res per a no consolidar l'Estat Islàmic i respondre a una pregunta que per a nosaltres el documental havia de servir: Com és possible que dones de diferents racons del món –de l'Estat espanyol, d'Alemanya…– viatgin a Síria per a participar en un Estat islàmic tan cruel amb la dona i la humanitat en general? Això ens va portar a més preguntes. Aquestes dones es troben ara en els campaments controlats per Kurdue i els kurds s'esforcen per mantenir-les, encara que aquesta gent ha assassinat als seus familiars. No sabem en quina mesura van participar en el Califat i a més la mentida sempre és aquí.

Per tot això, decidim subratllar la responsabilitat dels països d'origen. Com no han estat repatriats? Per què no s'han fet càrrec i jutjat? Per què els han arrabassat la seva nacionalitat? S'han convertit en una càrrega de kurds.

Parla de mentida i d'alguns nusos ètics. Com va ser la seva relació amb aquestes dones de l'Estat Islàmic? De fet, es presenten com a víctimes perquè la Coalició els ha bombardejat, però obliden per complet el caràcter del Califat.
Quan vas a un camp de conflicte, igual creus que estàs preparat, però no és així i les contradiccions apareixen ràpidament. Per exemple, com et presentes físicament? Com vestir-se, com parlar?

Participem molt estretament amb el bany de cinema de Rojava, així com amb altres institucions. També va col·laborar Sevinaz Evdique, és de Rojava i guionista. Ell i Alba ens van aclarir tots els dubtes que teníem entre ells.

Havíem d'haver-hi un sol mes, però al final van ser dos els necessaris per a aflorar els fils que volíem. D'altra banda, quan estàs en un camp de conflicte no tot és possible quan tu vols, sorgeixen dificultats, però Sevinaz ens va obrir les portes de la seva casa i de la seva família, i vam tenir el suport de gent que es mou al voltant del cinema de Rojava.

No sols participem en el documental. Per exemple, el nostre tècnic de so es va quedar allí. Ell em va ajudar a comprendre la situació. Perquè allí estàvem bombardejant l'última terra del Califat. Això va provocar debats entre nosaltres. El documental no va ser una cosa aïllada, sinó part de tota l'experiència.

És veritat que l'interessant és que els cineastes locals contin les seves històries, però anar de fora ajuda a obrir la situació i no podem oblidar que la situació de Rojava, com la massacre de Gaza, és el resultat de la situació internacional i és responsabilitat de tots.

En arribar a Rojava, els van obrir totes les portes, però aquesta calor no té res a veure amb l'acolliment de les dones de l'Estat Islàmic. En la detenció d'Al Hol i el campament de refugiats, les dones d'EI-SEV han creat una gran quantitat de violència i han matat a diverses persones. Com va ser aquest canvi?
El procés és emocionalment ardu. No es pregunta tant on posar la cambra, sinó quin serà el punt de vista. No pot ser neutral. No seria cert. No obstant això, pot construir ponts per al diàleg, no per a oferir segones o terceres opcions. Aquesta no era la nostra idea. L'important va ser veure entre les seves mentides, perquè ells mateixos tenen automatitzats aquests pensaments i aquestes mentides. Ells també tenen contradiccions internes, però nosaltres no podem mentir perquè no seria sincer amb els nostres objectius.

No obstant això, ens trobem amb un punt de vista per a parlar amb ells. És a dir, com és possible que els països d'origen no es responsabilitzin i jutgin? Érem honestos per a parlar i treballar, amb l'amor que sempre ens van donar els kurds, prenem la força comunitària que els va donar la seva revolució en el missatge de ser ferms i no en les mentides de confondre.

Tots tenim dret a ser jutjats al nostre país d'origen. Per a no perdre el nord, ens centrem en aquest discurs.

The return: Després de Life after ISIS, va acudir a una altra pel·lícula que estava just en les antípodes: Sinjar. Aquest treball posa sobre la taula una de les realitats que amaguen les mentides de les dones de l'Estat Islàmic: el genocidi antiacidios.
Sí. És una obra fictícia. Ana Bufarui té cinc o sis pel·lícules que sempre han estat rebutjades perquè el seu discurs geopolític és molt clar. Ell escriu els seus guions i se centra en les veus de les dones emprenedores. No ho justifica, per a ell la política i la cultura estan molt lligades. Sempre aixeca les pólvores i pot o no estar bé, però no té por de generar debat. Passem un mes gravant a l'Iraq i el COVID ens va enxampar de ple. Ens tanquem en una casa, l'ambaixada ens va enviar a una casa i ens van llançar des d'allí en un avió militar, desgraciadament militaritzat.

En Sinjar el Cinema Comú de Rojava no va tenir res a veure. Això va ser prop de Mosule i treballem sobretot amb els locals en tots els sentits: artístic, narratiu, guió, saber com veien ells la història…

És una pel·lícula de ficció, encara que basada en la realitat. No obstant això, l'Estat Islàmic va segrestar de veritat a un dels protagonistes i hem presentat la seva experiència. Tanmateix, això va ajudar a actuar de la forma més exigent i fidel possible, perquè era delicada. La seva participació ens va fer molt felices perquè l'art a vegades ajuda a aflorar mines. Va ser un procés d'ajuda mútua i de creació de comunitat entre tots, tots érem dones.

Acabes d'esmentar la vigilància, encara que sigui de manera indirecta, la trobada Purple Meridians té dos eixos, àrees de conflicte i vigilància. Vostè ha participat en un projecte d'Euskal Herria, molt relacionat amb ell, Entenimentades.
Sí, a Euskal Herria amb Cordes i Restes d'Esti Urresola. De fet, aquesta última es dedica a la vigilància. Ha obtingut molts premis i la pregunta que fa és qui cuidarà quan desapareguin les cuidadores. De qui depenen les cures?

Quant a Cordes, em va semblar molt bonic veure que en el mateix procés creatiu apareixien cuidats. No era només parlar d'això. La pel·lícula mostra a dones majors i fortes. Apareixen apoderats i crec que això és inspiració. En realitat, les dones majors solen estar associades als seus problemes quan apareixen en les pel·lícules; mines, malalties, vulnerabilitats, necessitat d'ajuda… Però en Cordes no és així. Esti ho va fer molt bé, va obligar l'espectador a fer-li front, i la vigilància va sorgir i s'ha mantingut en el propi enregistrament. En l'aniversari de l'actor principal, tot l'equip li crida per a felicitar, per exemple. Hi ha alguna cosa que ha durat després de la pel·lícula i es queda en la vida.

Tornant als àmbits de conflicte, crec que al teu cap tens un debat obert sobre aquest tema, no?
Sí, estem vivint gairebé directament la massacre de Gaza i la guerra d'Ucraïna, i no sé si totes aquestes imatges són necessàries per a crear la consciència. Molts no els necessiten per a tenir consciència, però és veritat que els números i les quantitats no reflecteixen tot i per a això estan les imatges. Tanmateix, crec que a vegades aquestes imatges crues condueixen a la gent a perdre sensibilitat més que a crear consciència. No ho tinc clar, però sempre hem de manifestar la disconformitat amb els genocidis per l'actitud que adopten els nostres governs. Cal denunciar els premis concedits pel Govern d'Espanya a Israel i actuar amb claredat: no es pot generar confusió en l'opinió pública quan s'està produint un genocidi.

En aquest sentit, per exemple, crec que és el model Ada Colau, que està denunciant la situació amb els mitjans que són a la seva mà.