A la primavera es renovarà la Política Lingüística Pública d'Iparralde, des d'on es prendran decisions sobre les orientacions, intencions i les disponibilitats pressupostàries al servei dels pròxims anys, en les quals la comarca, el departament, l'Estat i el Col·legi Urbà Basc hauran d'adoptar una postura clara. Euskalgintza està a l'espera d'aquestes deliberacions, amb fermesa, ja que en Iparralde s'han mostrat preocupats per la situació del basc, cridant per una política pública més adequada i més decidida.

La Institució Pública del Basc té vint anys. La Política Lingüística Pública és, per descomptat, més antiga, ja que ha conegut antecedents previs a la creació del PSE. No obstant això, es pot resumir que la política general, de forma organitzada, s'ha iniciat cap a l'any 2004 amb l'impuls de l'activitat cultural basca i a través de les institucions. A conseqüència d'aquesta institució i de la posterior creació del Col·legi s'han produït una sèrie de canvis a nivell de recursos i línies de treball: s'ha professionalitzat l'activitat cultural basca, s'ha institucionalitzat el tema, i la tasca no és posterior i, per tant, merament militant.

En Bizkitarte, l'última enquesta sociolingüística prolonga poques línies de lectura optimista. Són avanços minúsculs i localitzats sobretot en les generacions joves, d'escassa incidència en el nombre d'adults exemplars i de desenvolupament limitat dels àmbits d'ús. Es confirma la tendència decreixent en termes quantitatius del basc, disminuint la proporció d'euskaldunes, sent bilingües el 20%. No obstant això, la meitat d'aquesta xifra diu que en basca se sent tan còmode com en francès, per la qual cosa el nombre real d'euskaldunes sencers i actius no serà del 10%. A més, entre les dades ens falten els qualitatius: quines capacitats tenim per a viure en basca? D'on i de quina qualitat? És la part no estudiada i tal vegada estudiada.

Per aquest camí s'està acostant, més aviat del que es preveu, a la previsió de la Confederació Basca fa uns anys, que deia que en 2035 la proporció de bilingües era del 15%. A la vista d'això, hi ha alguna cosa a arrencar. Perquè, quina comunitat basca es desenvoluparà en el territori si només un 10% és capaç de portar el quotidià en basc? Com podem fer-ho, quan la majoria dels parlants són de 60-99 anys, per a posposar i desenvolupar la llengua? Com es poden adaptar aquests parlants tan rudes com aïllats per a viure en basc si no és en entre-soi miserable? Aquí la situació és clarament greu, no és una situació de diglòssia simple, sinó de substitució anticipada, proporcional a la desaparició, que necessitarà (cremar)mitjans més que els passos temperats fins ara.

En els últims mesos, la indústria basca ha encès alarmes: no pot més. Les residències no són segures, l'escàs professorat i el personal basc és crònic, els recursos estructurals són excessivament fràgils. És a dir, tots estan de debò. D'art, en els anys 2000, fa 25 anys, en aquests mateixos pilars d'ARGIA, l'activitat cultural basca parlava dels mateixos problemes i números.

L'estructuració de la política pública i els vint anys de marxa, i la implicació desastrosa dels militants, no han incidit clarament en la recuperació i normalització del basc. Els polítics, en molts casos castellanoparlants i castellanoparlants, tenen a les seves mans el futur de la llengua i tenen el moment de fer l'ullet. Esperem que els càrrecs electes i càrrecs surtin de la tergiversació i la tebiesa, i possibilitin accions de la mateixa naturalesa i valentia que els discursos partidaris que difonen a l'esquerra i a la dreta. Si no, la camarada, que ve lletja.