Haig de reconèixer, encara que sigui de manera desinteressada, que no coneixia l'obra d'Isabel Azkarate (Sant Sebastià, 1950), i que fins a veure la retrospectiva que es presenta a la sala d'exposicions Artegunea de Tabakalera poc sabia d'aquest fotògraf fèrtil. En veure les primeres fotos de la dècada de 1970 m'he adonat de la importància de l'exposició que tenia per davant, de la qualitat i la humanitat de les fotografies, i de la curiositat i llibertat de l'artista que estava darrere de l'objectiu. M'he llançat a visitar l'exposició amb emoció i passió per veure per primera vegada allò que em resultava desconegut. En el projecte comissariat per Silvia Omedes s'han presentat més de 300 fotografies, la majoria impreses en blanc i negre i emmarcades de manera subtil. Res nou quant al recorregut de l'exposició i a la museografia: tota la màgia està en les imatges que pengen de les parets.

Azkarate va decidir traslladar-se molt jove a Barcelona per a estudiar fotografia. Es va especialitzar en la realització de fotografia documental, retratant als venedors de mercats i fires que se celebraven en els barris perifèrics de la ciutat. El que no era habitual li interessava, la qual cosa hi havia en els suburbis, allunyat del cànon, perquè el que més li interessava era el cas estrany i estrany que sentia. En les seves fotos hi ha molts personatges, individus amb una cosa especial, que sap atrapar amb la seva càmera. També va retratar sovint a trapezistes, humectants, ballarins i pallassos dels circs, en l'exterior de la carpa, recolzats en la seva roulotte, somrients, atrevits a la vida nòmada i inestable.

La vida al carrer es va traslladar a Nova York
per a continuar amb la seva formació, on va estudiar en escoles de gran tradició. A Barcelona va consolidar la fotografia d'estil documental, però va arribar a Nova York i la seva fotografia va adquirir un estil més artístic. Es va submergir en l'street photography o “fotografia de carrer”, segell de la ciutat, i retratava amb naturalitat, frescor i rapidesa els personatges de la V Avinguda, Central Park, East Village o la Xina Town.

Passava molt de temps al carrer i allí trobava als protagonistes de les seves fotografies. Molts d'ells van posar amb orgull per a Azkarate perquè sabien que la seva singularitat ha cridat l'atenció del fotògraf. És estupend veure els aparadors plens de Nova York dels anys 1980, emocionar els desplaçaments pels carrers comercials i poder penetrar en escenes nocturnes. A principis d'aquesta dècada, en els anys anteriors a l'aparició del VIH, la festa i l'esplendor van començar a submergir-se en el cercle LGTBIQ+, protagonitzat per disfresses, desfilades, dansa i festa en atmosferes vibrants. Va aconseguir reflectir molt bé l'ambient nocturn de la zona de Bowery Street, atrapant la seva llibertat i la seva passió per la vida d'una manera immillorable.

Quan va tornar a Euskal Herria
dels Estats Units, Azkarate era un fotògraf amb molta confiança en si mateix, i va començar a treballar com a fotoperiodista en el diari La veu d'Euskadi, un projecte dirigit per periodistes. També li va tocar ser l'única dona de l'equip de treball i amb la seva cambra va perpetuar els anys més foscos del conflicte polític a Euskal Herria. L'infinit cel novaiorquès va ser sovint substituït per l'asfalt d'Euskal Herria.

Encara que el recorregut de l'exposició és bastant perimetral, han creat una cel·la a la sala per a presentar les sèries fotogràfiques del conflicte basc, un espai de respecte propi. En el mateix presenten, alineada, la documentació gràfica dels assassinats imputats tant a ETA com a GAL, amb la intenció de presentar les dues parts del conflicte de la forma més imparcial possible: Els funerals amenaçats per la Guàrdia Civil, les siluetes dels cadàvers dibuixats amb clarion blanca, els cants en memòria dels guerrers que es canten en veu alta aixecats pel puny, els taüts recoberts de rosa vermell… Són fotografies de gran simbologia en les quals Isabel Azkarate va recollir el testimoniatge d'una part cruel de la història que ens correspon als bascos.

Arrelat a Euskal Herria, i una vegada desaparegut el periòdic La veu d'Euskadi, va ser fotògraf oficial de la Diputació Foral de Guipúscoa durant diversos anys, retratant actes oficials, inauguracions o festes de la província. Però Azkarate té la capacitat de treure el focus de l'element central i posar els matisos, els gestos atípics i el context més pròxim per a impregnar la fotografia d'humanitat i humor. Entre les fotografies de la sèrie, m'han semblat especialment boniques les fotos dels carnestoltes de Lantz, de les festes de San Miguel d'Oñati o de la processó de Setmana Santa d'Hondarribia.

La màgia d'un parpelleig
ràpid En moltes entrevistes li he sentit dir que ell no és mitòman i té mèrit perquè va tenir l'oportunitat de retratar figures com Bette Davies, John Travolta o Harvey Keitel en la seva època de fotògraf oficial del Festival. La vida cultural i artística de Sant Sebastià també la va perpetuar molt bé, i en ella podem veure fotografies familiars íntimes i pròximes dels seus amics Bixente Ameztoy, Rosa Valverde, Rafael Ruiz Balerdi o Olatz López Garmedia i Julian Schnabel. Si alguna cosa m'ha colpejat, aquesta ha estat la fotografia de l'escultor Iggy Pop, impregnat de suor, i la sèrie de fotografies que retrata als aficionats a la primera fila de concerts del Judes Priest. El mateix Azkarate deia moltes vegades que en aquesta primera línia en la qual ell se situava estava el moment màgic que volia atrapar ràpidament un parpelleig.

Des del principi he sentit la necessitat de posar cara a Azkarate, de saber qui era el que feia aquests disbarats ràpids darrere de l'objectiu, i al final de l'exposició he trobat la seva col·lecció d'autoretrats en un vídeo. En els miralls, aparadors i alguns reflexos apareix el fotògraf mirant en directe, en el seu Nikon F2 a la mà, retratant tota una vida, en un viatge de temps i aquest document, com no podia ser d'una altra manera, m'ha portat de seguida a l'enorme projecte autoretrat en el temps d'Esther Ferrer. L'essència d'Azkarate, composta per 175.000 objectes, serà gestionada a partir d'ara per la Fototeca de Kutxa per a donar a conèixer el llegat d'alt valor de l'artista i conservar-lo de la millor manera.