Berlín, primavera de 2015. A un costat de la taula, Yanis Varoufakis, ministre de Finances grec, que s'ha fet famós no sols per acudir a les reunions de la Unió Europea amb menjar de cuir i moto, sinó també per ensenyar les dents a Troica en plena crisi del deute grec. A l'altre costat, el poderós ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, principal impulsor de les polítiques d'austeritat. Grècia porta des de 2009 cobrint el deute a través del deute, a canvi d'imposar els retallis assassins exigits per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, però el partit d'esquerres nouvingut al poder, Syriza, vol acabar amb aquesta eixelebrada roda. Llavors, Schäuble mira de debò a l'homòleg francès Michel Sapin, que diu sense moure el front: “No es pot permetre que les eleccions canviïn la política econòmica”. Negativa rotunda, nein.

Varoufakis conta aquest episodi en el seu llibre Adults en el saló, 2017, Penguin, sobre la lluita de l'economista grec contra l'establishment europeu. “No semblava que el preocupés saber que el programa grec no es podia complir –continua fent el llibre–. El que em va sorprendre va ser que Wolfgang Schäuble pensés que les eleccions no tenien importància, no havia mostrat cap escrúpols en aprovar-les”.

Mentre aquest nadal en algunes cases brindàvem amb champagne i moltes altres amb vi barat, Schäuble va morir el 26 de desembre, als 81 anys, amb càncer. La gent que ha de prendre un cafè ràpid per a aclarir a penes li anava a fer cas a la notícia del mòbil: un mandatari europeu que no es podia pronunciar amb els cognoms… i què? Però Varoufakis tenia ben pensat un epitafi virtual per a ell: “La història jutjarà durament, però no més dura que les que es van sotmetre a les seves polítiques i al projecte devastador”, ha escrit en el seu blog.

Schäuble va personificar millor que ningú la política de “austeritat” imposada pels països ortodoxos europeus en la dècada de 2010, especialment Alemanya, un autèntic austerismo que empobreix a la ciutadania i va derrocar els serveis públics amb restriccions. Després va venir la pandèmia COVID-19, i les profundes crisis soci-ecològiques han facilitat durant anys polítiques expansives per a evitar la deterioració del sistema. Però després d'aquesta generosa treva cal tornar a la “normalitat”.

I a l'Europa neoliberal la normalitat vol dir que hi hagi un estret entallamiento fiscal al seu al voltant, aquí sí que cal ser molt escrpuloso. Els 27 països han pres la decisió en la reunió del Consell de Ministres d'Economia i Finances Europeu Ecofin del 20 de desembre: de nou, els membres de la UE hauran de tenir un dèficit màxim del 3% i un deute públic del 60% respecte al PIB, tal com assenyalen les “regles d'or” del Tractat de Maastritch. En les reunions d'Ecofin ha predominat la posició dels països més durs, especialment Alemanya, però també Holanda, Àustria, Suècia i Dinamarca.

No obstant això, en el Pacte d'Estabilitat i Creixement (CER) reactivat a Brussel·les han maquillat el retorn a l'austeritat amb un toc de "vàlvula d'escapament" o de flexibilitat: Els qui tinguin un deute superior al 90% del PIB podran reduir el seu deute en un punt mitjà a l'any, i els que estiguin en un interval del 60-90% només podran reduir el seu deute al mig punt cada any. Aquesta clàusula ha permès l'acord, després de l'aprovació de França, Espanya i Itàlia.

Aterratge brut

La ministra i primera vicepresidenta d'Economia espanyola, Nadia Calviño, ha liderat les reunions d'Ecofin fins a les poques hores, ja que la presidència de la Unió Europea corresponia a l'Estat espanyol en el segon semestre de 2023. Europeista i “amic dels senyorets”, com ha descrit amb freqüència la premsa esquerrana madrilenya, el ministre espanyol ha ofert a Alemanya i als seus falcons ordoliberales el que demanaven. Ara ho veiem des de l'escó del president del Banc Europeu d'Inversions.

Recentment Calviño ha assenyalat que els fons Next Generation han estat fonamentals per a “reconstruir el nostre país [Estat espanyol]”. Per a molts, no obstant això, la política fiscal aplicada amb la pandèmia ha generat “precarietat, pobresa i sofriment de milions de persones”, tal com ha escrit Felipe Milin en la pàgina web del Comitè per a l'Abolició del Deute Injust (CADTM).

El membre de CADTM Li retour à la normale de l’austérité en Europe (Volta a la normalitat de l'austeritat a Europa) ha delimitat algunes claus de les decisions adoptades per Ecofin. Les mesures dels últims anys de la pandèmia s'han adoptat dins del mateix "marc conceptual neoliberal": les ajudes han arribat només a unes poques empreses gegants, conegudes com a "campions europeus" amb bufanda de hooligans, per a competir en el mercat mundial.

“Tornant a la senda de l'austeritat, s'han tancat –escriu Milin– les possibilitats de canvi en l'era de la pandèmia. Com va succeir amb la seqüència de crisi de 2008, la crisi dels últims anys del model neoliberal no ens ha portat a una reforma profunda del sistema, i molt menys a qüestionar-lo”.

Ens diu que el problema de la inflació actual no es deu a l'excessiva liquiditat, sinó a la ruptura de les cadenes de subministrament, per la qual cosa les polítiques d'austeritat només acceleren el començament de la recessió. La suposada flexibilitat d'EHI, que ha estat aplaudida en nombrosos mitjans de comunicació, només pretén que l'aterratge que alguns països, entre ells els Estats d'Espanya i França, hauran de realitzar al fosc regne de l'estalvi no sigui tan "brutal".

I ara la pregunta és com compliran amb menys diners públics el Pacte Verd Europeu promès? La Comissió Europea va assegurar que per a això es necessitaran 620.000 milions d'euros. Els partits verds demanen que les noves normes fiscals no afectin els pressupostos destinats a la transició energètica, que tenen com a objectiu reduir els combustibles fòssils, però les persones d'Ecofin de Calviño no ho han acceptat. Nein.

L'economista de Greenpeace, Carlos García Paret, ha explicat sense unanimitat en El Salt: “Amb receptes fallides, els ministres de finances s'obstinen a mantenir la bona salut dels comptes públics i de l'economia, però no cuiden la salut dels ecosistemes i de la societat”. Tornar a l'austeritat 2.0 "edulcorada" és una mala notícia per a l'ecologista.

Començarem llavors un segon capítol de l'austerizidio que Wolfgang Schäuble va iniciar en la dècada de 2010. Benvingut, això és l'any 2024, un any "normal" a l'Europa neoliberal.