Aquesta tardor s'ha organitzat la quarta edició de la Biennal Internacional d'Arquitectura d'Euskadi Mugak. Enguany ha reunit la variada programació que s'ha estès a les capitals basques a través de conferències, taules rodones, passejos, pavellons efímers i exposicions diverses. A destacar, per exemple, les disc-TEQUES. Iniciativa dels temples del bumping en la costa guipuscoana: Recorregut proposat per l'estudi d'arquitectura BeAr Architects per a visitar les discoteques de la costa guipuscoana o ruta per a visitar els temples de Txitxarro, Jazz Berri, Venècia o Itzela, ja mítics llocs de la nostra memòria col·lectiva. La conferència de la historiadora d'arquitectura Beatriz Colomina o la de Wan Shu, guanyador del prestigiós premi d'arquitectura Pritzker en 2012, ha tingut lloc al Kursaal de Sant Sebastià, entre altres, en el programa del bienni.

D'entre totes aquestes activitats de marató, ens hem acostat a l'Institut d'Arquitectura d'Euskadi, epicentre de la Biennal, a visitar la gran exposició titulada El canvi viu. L'arquitecte bilbaí María Arana ha comissariat l'exposició, així com la de la biennal, i les seves inquietuds i interessos en la seva carrera tenen reflex en el programa que proposa. El Convent de Santa Teresa, situat en el Centre històric de Sant Sebastià, és avui la seu dels arquitectes bascos, i encara que el lloc de presentació de les exposicions és bastant complicat i difícil d'intuir, des de fa anys han realitzat interessants projectes, com l'exposició dedicada a l'arquitecte Eileen Ramat (ARGIA, núm. 2.742).

Enfront de l'actual crisi generalitzada i global, la disciplina de l'arquitectura, més enllà de la construcció, i combinada amb altres coneixements i coneixements –filosofia, sociologia, dret–, pot jugar un paper fonamental a l'hora de proposar alternatives amb valentia i creativitat. Els canvis derivats de l'època antropocénica en la qual l'ésser humà ha estat la mesura i el centre de tot, en el clima, en la naturalesa, en l'extinció de les espècies, en la salut humana, han provocat una situació irreversible. Per això, per a donar respostes efectives, reflexives i crítiques al dia de demà, la pràctica de l'arquitectura pot convertir-se en un espai per a imaginar el futur i assajar nous models que tinguin en compte el nostre medi ambient, els recursos i la convivència entre diferents. En aquest context es parteix d'una situació global de crisi i desastre sense precedents.

Per tant, s'han reconstruït, ressuscitat i reinventat els tres eixos que configuren l'exposició El canvi viu, i així està dividida en tres espais. L'exposició, molt més adequada en el contingut que en la forma, planteja casos d'estudi realitzats per arquitectes.

M'ha cridat l'atenció el cas de recerca del Museu d'Història de Ningbo de l'Amateur Architecture Studio de la Xina. La ciutat de Ningbo, situada en la costa aquest de la Xina, és una ciutat habitada que compte en l'actualitat amb set milions d'habitants, però que fins fa poc estava formada per muntanyes i terrenys de cultiu. Amb les inevitables reordenacions urbanístiques dels nous temps, aquests espais naturals han estat demolits i han construït infraestructures per a una ciutat moderna. Per a evitar la pèrdua de memòria d'aquesta terra i poble, i per a ser fidels a la parcel·la que albergaria el museu, els arquitectes Wang Shu i Dl. Wenyu han utilitzat les restes i materials de les barraques i cases que es van derrocar en el passat per a construir el nou museu. Així, més de vint tipus de maons, una varietat de teules triturades i tot tipus de material residual formen la superfície del museu, igual que una pell arrugada. Aquest model de construcció es coneix amb el nom de Wapan, en lloc de derrocar i rebutjar tot, l'antic model constructiu de Ningbo que es construeix amb materials d'edificis anteriors. Quant a la forma del museu, l'edifici té la forma de les muntanyes que apareixen en l'horitzó. Una vegada dins, observarem coves, valls, esquerdes, un paisatge natural de formes geològiques. El de Ningbo és un model de museu que porta posada la memòria d'un poble.

En l'apartat Berpiztu hem parat en el projecte presentat per l'arquitecta Marina Otero Vernizier, al costat de Katía Truijen, René Boer i María Mazzanti. Sota el títol Arquitectures de la Propietat (2019) aborden el tema de l'ocupació, tractant l'ocupació com a pràctica arquitectònica. Avui dia, en els mitjans, fins i tot en campanyes publicitàries sense complexos, difonen a la vista de tots missatges negatius i falsos sobre l'ocupació, criminalitzant sense matisos la pràctica de l'ocupació: lamentablement, ens movem en una lògica que està per sobre del dret a la propietat privada, a l'habitatge, més encara en l'Estat espanyol. El projecte, testimoni del cas d'Holanda, convida a mirar les lògiques de l'ocupació des d'un altre punt de vista. Als Països Baixos, la pràctica de l'ocupació està estesa, i a través del treball de recerca, registre i arxiu que han desenvolupat al llarg dels anys, han vist que l'ocupació ha estat un instrument de protecció del patrimoni monumental, de creació de noves comunitats i de nous models de convivència, negociats i consensuats. El treball realitzat pels arquitectes ha generat antecedents i ha estat la base per a definir una nova política d'adquisicions de l'Arxiu Estatal d'Arquitectura i Urbanisme d'Holanda.

La part que recull els projectes que es plantegen en l'intent d'imaginar el món del futur, reinventa, reflexiona sobre la capacitat crítica de l'arquitectura, o hauria de ser-ho, i sobre la capacitat de generar pensament. L'arquitecta Beatriz Colomina, Ignacio G. En Galà, al costat dels arquitectes Evangelos Kotsioris i Anna Maria Meister, acaben de publicar el llibre Radical Pedagogies [Pedagogies radicals], fruit de deu anys de recerca. En ell es recullen una sèrie de projectes pedagògics, transformadors i utòpics que els arquitectes de 1960 i 1970 plantejaven, dient d'alguna manera que moltes vegades hem de mirar enrere per a donar resposta a les preocupacions actuals. L'educació creativa, els sistemes pedagògics transformadors, inclusius i transdisciplinars seran els fonaments indispensables per a sustentar la transformació que se'ns presenta. Potser el primer passo a seguir sigui donar pas a aquestes idees.