El 28 de novembre es va celebrar un seminari organitzat per les associacions Pau i Dignitat, BDS Bizkaia i Badil. Van analitzar i van qüestionar el relat que es difon en els mitjans sobre Palestina. “Guerra vs. genocidi, ocupació vs. colonialisme, terrorisme vs. resistència”. Lubnah Shomali, membre de l'Associació Badil pels drets dels palestins, va obrir el camí amb les intervencions de Teresa Aranguren, Yolanda Álvarez, Koldo Alzola, Isabel Pérez i Patricia Simón.

Lubnah Shomali va explicar que Israel dona una importància cabdal a la guerra mediàtica. “Per a Israel només pot haver-hi una narrativa. Que Israel és l'única democràcia a Orient Pròxim, és víctima i es defensa en la lluita contra el terrorisme. Aquest és el relat que Israel necessita per a garantir la seva legitimitat i justificar les violacions dels drets humans”. Va criticar que Israel ha aconseguit implantar aquesta narrativa en els principals mitjans de comunicació d'Occident.

Teresa Aranguren va destacar que el moviment sionista es basa en la negació del poble palestí. “En els seus inicis reivindicaven que Palestina era una terra sense poble per a un poble sense terra, i avui mantenen la mateixa idea”. Israel també utilitza estratègies per a deshumanitzar als palestins i representar-los com a dimonis, va argumentar Shomal. “Com ha succeït amb molts altres pobles oprimits, els oprimits es representen com no civilitzats, bàrbars, terroristes o animals humans”.

En els mitjans de comunicació del nord global, sobretot a Europa i els EUA, predomina el discurs israelià, segons van denunciar els ponents. La periodista Isabel Pérez va realitzar la seva tesi doctoral per a analitzar el discurs que utilitzen els mitjans de comunicació sobre el Gihad Islàmic palestí. Basant-se en les conclusions del treball, va afirmar que Israel estableix un camp semàntic hegemònic per als periodistes i que es castiga tot el que s'allunya d'aquella narrativa. D'aquesta manera, és molt difícil per als periodistes parlar d'Hamas, “perquè de seguida t'acullen com a activista a favor d'Hamas”.

La periodista Yolanda Álvarez és conscient de les conseqüències negatives que pot tenir informar sobre l'opressió que sofreixen els palestins. En 2012 i 2014 va comptar ofensives contra Gaza des de Gaza i va rebre nombrosos premis pel seu treball. No obstant això, va denunciar que pel seguiment realitzat en 2014 s'havia deixat de costat en la televisió pública espanyola i no s'ha tornat a enviar a Orient Pròxim, malgrat ser un dels quals més temps han passat en la Franja de Gaza. L'ambaixada israeliana li va nomenar activista d'Hamas pel seu treball en la massacre de 2014.

El fantasma de l'antisemitisme
i els discursos d'odi són utilitzats per Israel per a silenciar les crítiques contra les seves polítiques. Patricia Simón va explicar que el lobby sionista ha invertit diners per a pressionar en aquesta direcció a la Unió Europea. “Odi és una mesura d'acceptació de normes contràries als discursos, però són mesures per a criminalitzar qualsevol discurs que realment qüestiona l'ocupació d'Israel”. Simon diu que el Govern d'Espanya també ha respectat aquestes pressions. El govern disposa d'algorismes de control dels comptes que difonen discursos d'odi en les xarxes socials, però “algunes ONG sionistes han introduït en aquests algorismes paraules com a ‘antisionisme’, ‘Israel’ i ‘ocupació’. Aquests conceptes són considerats directament com a discursos d'odi”. Els protocols del Govern d'Espanya inclouen en la llista ‘trola i paraules habituals d'usuaris racistes’, ‘BDS’ (boicot, desinversions i sancions), ‘Free Palestine’, ‘Apartheid’ o ‘defensem els drets humans’, en el mateix sac de ‘Stop Islam’ i ‘IV Reich’.

Terrorisme o resistència Els oradors no creuen
que sigui correcte que els mitjans de comunicació nomenin la banda terrorista Hamas. Aquesta denominació s'ha convertit en una cosa habitual en el nord global, però, com deia Yolanda Álvarez, “en molts altres llocs del món no ho entenen així i els periodistes no som per a dir qui és un grup terrorista. Es tracta del Moviment de Resistència Islàmica, perquè així hauríem de cridar-lo.” Va explicar que els mitjans com a BBC i Associated Press tenen prohibit utilitzar la paraula terrorista en els seus llibres d'estil. Isabel Pérez va destacar la pressió que sofreixen els mitjans de comunicació sobre aquest tema. El Senat francès va convocar al director de l'agència AFP a declarar per a preguntar-li per què no posen la paraula terrorista quan parlen d'Hamas. “El director va dir que ells no podien decidir això i que tenen molts clients del sud global, que no consideren a Hamas com un terrorista, sinó com un moviment de resistència”.

Patricia Simón va explicar que, a partir de l'última guerra a Gaza, Israel va aconseguir que la notícia sobre Palestina fos pràcticament impossible en els mitjans de comunicació. “S'ha convertit en normalitat que el poble palestí està oprimit i ja no es veu com a notícia. El concepte de territoris ocupats ha desaparegut de la premsa, els mitjans de comunicació han cedit”.

Una vegada considerada com a normal la situació actual d'opressió, Lubnah Shomal va alertar que la labor dels periodistes és contextualitzar i introduir l'origen colonial del conflicte. Va denunciar que l'atac d'Hamas s'ha comptat en els principals mitjans de comunicació com si hagués sorgit del no-res. En el nostre cas també hem tingut aquesta expressió. El cap de l'EBB, Andoni Ortuzar, va dir en la cadena pública de televisió espanyola que “l'origen del conflicte era l'atac terrorista d'Hamas”, i que el segon era si caldria reconèixer o no a l'estat palestí.

La legislació internacional va ser
promulgada per Lubnah Shomali per a tractar de fer una lectura més objectiva. “A Israel se li reconeix el dret a la defensa, però ells són una força ocupant, aquest dret no és d'ells”. Va recordar que la situació de colonització i ocupació activa el dret a la resistència dels palestins, per a això “es poden utilitzar tots els mitjans”. Va denunciar que en els mitjans de comunicació no sentim resistència, sinó assassinats i terrorisme. Va assenyalar que el dret dels palestins a enfrontar-se a l'opressor colonial és “tant a través de la lluita armada com amb estratègies sense armes. Per exemple, posar en marxa campanyes BDS o acudir als Tribunals Internacionals de Justícia són legítims per part dels palestins, però Israel diu que són atacs directes contra ell”.

Per a Isabel Pérez, les millors preses per a construir un relat com a periodista són el dret internacional i el dret humanitari. Però Teresa Aranguren va explicar: “La realitat està tan distorsionada que quan un periodista utilitza el llenguatge de la legislació internacional és un activista palestí que sembla”.

La guerra o el genocidi
En la xerrada també es va abordar el debat que hem vist en les últimes setmanes. Al que està passant a Gaza se'n diu guerra o genocidi? Lubnah Shomali va dir clarament que és genocidi. “Israel ha matat a milers de civils en les últimes setmanes i ha obligat a desplaçar a gairebé dos milions de palestins per a expulsar de Gaza. La guerra són crims i no té un altre nom que el genocidi”. A la vista que els atacs d'Israel tenen com a objectiu a la població civil de Gaza, els ponents van considerar que la “guerra d'Israel contra les Hamas” ha estat qualificada pels ponents als fets dels últims dies en diversos mitjans de comunicació. Koldo Alzola va criticar que en ETB el títol de les notícies així ho indicava fins a finals de novembre.

Shomali va denunciar el silenci i la complicitat de la comunitat internacional. Va advertir que Israel no es fa responsable de les accions dutes a terme i que la comunitat internacional li reconeix la impunitat. “La responsabilitat es transforma manualment, l'Organització de les Nacions Unides dona diners per a reconstruir Gaza i a Israel li surt gratis que matin a milers de persones i destrueixin Gaza”.

Credibilitat de qui?
Yolanda Álvarez va reivindicar la necessitat de contrastar la informació. Va denunciar que alguns dels seus companys d'RTVE accepten sense dubtar les informacions enviades per Israel. “Que Israel ha atacat 200 objectius militars en Hamas? I com saps que eren membres de Setze si no han permès entrar periodistes? L'única cosa que veiem aquí són els hospitals destruïts”. Koldo Alzola va criticar també que els mitjans de comunicació difonen informacions que són fàcilment refutables. “Diverses cadenes van dir que a l'hospital d'Al-Shifa hi havia un arsenal. Si ho analitzem des d'un punt de vista crític, era clar que les imatges mostrades eren muntatges”.

Per contra, les informacions enviades per Setze es difonen genèricament com a informació poc creïble, segons Álvarez. Va comentar que és una bona pràctica referir-se a la procedència de les dades, però va afirmar que les dades de les víctimes palestines es qüestionen molt, i que basant-se en la seva experiència ha difós dades molt fiables en les anteriors batalles del “Servei Sanitari de Gaza controlat per Hamas”.

En aquesta lluita narrativa, els interlocutors van demanar valentia als periodistes. Patricia Simón va resumir el missatge: “En parlar d'ocupació i apartheid en Palestina ens consideren activistes, encara que emprem la metodologia del dret internacional humanitari. A Sud-àfrica no entendríem que l'actitud del periodista no sigui contrària a l'apartheid”.