El documental ja és a les sales, com et sents?Ha estat una
experiència professional increïble. Quan ho vaig veure per primera vegada en la pantalla gran, emocionalment va ser un pas bastant gran i bonic. El treball realitzat durant tot l'any, quan el veus en un lloc molt alt et quedes sense paraules, és una emoció i un moment especial.

Ho han estrenat a casa, és especial?
Sí. He treballat en audiovisuals, però mai vaig pensar a fer un documental per a televisió. Quan va venir la idea la vaig prendre amb por i curiositat, però no esperava que Golem es lliurés a les sales. Quan vam fer una proposta al Govern de Navarra, i rebem una resposta afirmativa, no creia. Per això no vaig creure l'estrena fins que veia a la gent asseguda.

Sent una experiència nova, com t'has sentit en el camí? Has tingut grans dificultats?
Hem hagut d'improvisar molt. El grup era molt fort i vaig encertar molt bé amb Rut Etxarte com a company. Sabia que anàvem a treballar molt ben junts perquè ja ho hem fet abans. Vam ser ben preparats a l'Argentina, però amb el temps i els mitjans tècnics hem tingut dificultats. A més, quan estàvem a l'Argentina van sorgir noves preguntes que no vam poder fer. Vam haver d'improvisar una mica. Quan vam tornar a Pamplona vam haver d'adaptar la idea inicial i crear una nova idea.

Què va provocar el canvi de guió?El
Govern de Navarra convida cada any a diverses persones dels centres navarresos a les classes d'estiu i tots aprofiten els sanfermines per a quedar-se a Pamplona. Quan van venir a Sant Fermín, ho aprofitem per a preguntar molt i molt. Però quan estàvem en Angerina a les seves cases, com teníem més temps i es van sentir còmodes, ens van explicar les emocions amb més facilitat. Això va obrir moltes portes desconegudes per a nosaltres.

Per exemple?
Ens vam adonar, emocionalment, de la importància que té viure la navarresa en el dia a dia i mantenir els centres navarresos, encara que no tinguin arrels navarreses.

Com són els centres navarresos?
Molt diferents entre si. Per exemple, la de Buenos Aires és molt gran. La major part d'ells compten amb frontó, on es dediquen a pales i trinquet. És molt important per a ells perquè és un espai de trobada. La majoria estan bastant obsolets perquè no tenen molts diners. A més, cada vegada va menys navarrès a l'Argentina i els costa atreure i retenir a la gent. Per això intenten atreure a la gent a través de l'esport. També imparteixen classes de basca i txistu en alguns centres navarresos. Són sobretot espais de trobada i assaig.

Hi ha folklore en totes les cases?El
folklore és una essència o una base sòlida de les cases, i a partir d'aquí hi ha diverses activitats. La connexió entre els Ortzadar i els Centres Navarresos també és folklòrica. Intenten mantenir-ho veient els vídeos dels Ortzadar en Youtube.

Què és el que li va suscitar de petit la seva especial relació amb el folklore?
M'alegrava ballar en públic. A més, m'agrada la relació que s'estableix. Em semblava molt bonic, perquè es consolidaven les relacions, perquè estàvem gent de molt diferents edats, perquè viatjàvem junts i coneixíem a molta gent d'Euskal Herria. És una part important de la transmissió de les relacions, del treball en comú i de la cultura.

El documental és un exemple d'aquest intercanvi?
Sí, els membres del grup Ortzadar acudien a impartir tallers com a dansa, confecció i gastronomia. Com la major part de la informació la rebien d'Internet, tenien molta falta de recursos i van haver d'inventar moltes coses.

Heu parlat d'identitat, d'identitat, de cultura... El documental és un camí de reflexió?
Ho creem com un camí de reflexió. Al final, com ocorre amb la identitat i la identitat, cadascun viu la cultura i el folklore a la seva manera. El que apareix en el documental és una realitat, no l'hem inventat. Un procés de reflexió per a nosaltres ha estat conèixer que dos països tan llunyans viuen la mateixa cultura.En

el documental es repeteix sovint que hi ha molta distància. Té molta influència emocional? Té
molt pes emocional perquè, encara que alguns no estiguin a Navarra, se senten navarresos. Com és difícil poder venir a Navarra, molts esperen.

A més del folklore, també estan els sanfermines.
Viuen com si estiguessin a Pamplona. Tenen unes dates concretes per a la tabola, a la casa de Buenos Aires tenen dos gegants donats per l'Ajuntament de Pamplona, almorzan i mantenen les penyes. A l'Argentina viuen la navarresa com la vivim nosaltres, per la qual cosa com són navarresos, viuen els sanfermines com els vivim nosaltres.