Urduliz va sofrir una profunda industrialització en el segle XX i, com ha ocorregut en molts pobles d'Euskal Herria, va transformar radicalment l'aspecte popular: es va construir un nou poble, al costat del nucli industrial principal, deixant el caseriu petit. En 1944 es va fundar Mecànica de la Penya S. a., que seria rival de la gran empresa biscaïna Babcock & Wilcox.

La trajectòria d'aquesta empresa ha estat similar a la de molts sectors industrials: floració, creixement i expansió internacional durant l'època forense; crisi en la dècada de 1980 i suspensió del primer pagament en 1986. A partir de llavors, la cerca de nous socis, la convergència fallida amb Tubacex i la venda a una empresa internacional, Kvaerner. Pel camí, també va vendre els actius més valuosos, com la matriu d'automoció Mecaner, a la divisió de components de Fiat. L'any 1999 l'empresa Mecànica de la Penya va realitzar una nova suspensió de pagaments i va continuar treballant en el seu lloc Mecaner, dependent de l'empresa Fiat, amb reducció de llocs a la meitat. A causa de les fusions dels seus propietaris, fins avui és dependent del grup Stellantis. A la fi d'estiu, la multinacional ha anunciat públicament el tancament de la planta d'Urduliz i l'acomiadament de 148 treballadors. Llarg recorregut, multircurva, que encara no té l'última fulla escrita.

Les velles estratègies s'estan utilitzant per a aconseguir un tancament molt econòmic. S'acorda no invertir més en una planta (o empresa competent) en la seu de la multinacional. La tecnologia i la maquinària van envellint, perdent competitivitat. Posteriorment, la càrrega de treball es redirigeix a altres filials o centres de treball, generant problemes econòmics artificials. Hi ha infinitat de maneres de fer tancaments fraudulents, però sovint, a través d'aquests processos, porten als treballadors a la desesperació, pagant molt poc els acomiadaments. Portem anys immersos en un profund procés de desindustrialització.

Per a fer front a aquests tancaments és imprescindible l'organització dels treballadors, a través d'un sindicalisme proactiu, que té com a objectiu millorar les condicions de treball, però que a més té el control dels treballadors al cap, lligat al territori en el qual està establert. Malgrat les diferències, em ve al capdavant el Moviment Argentí d'Empreses Recuperades, sobretot en el cas d'aquests tallers, en els quals destaca el seu treball amb els barris i pobles. Aquesta va ser la clau de la supervivència d'aquestes empreses ocupades.

D'altra banda, són freqüents les referències a la Indústria 4.0 i similars, però la realitat per als treballadors és que el nostre teixit industrial en el nostre territori és cada vegada més feble. L'augment il·limitat dels beneficis és la llei bàsica del capitalisme. A això caldria afegir que en el sector de l'automòbil s'ha estès una ombra fosca sobre el futur de moltes empreses. Continuant amb el camí emprès fins ara, a canvi tindrem el tancament de fugides, els acomiadaments i la desindustrialització de les empreses industrials. Davant això, el que hem de buscar és com mantenir el pes industrial, recuperant el protagonisme dels treballadors a través de l'autogestió i potenciant un teixit industrial capaç d'afrontar els reptes ecològics, superant les solucions tecnocràtiques i abandonant el model capitalista que patim.

No podem deixar el futur de l'empresa Mecaner en mans de la multinacional Stellantis. No hem de deixar en mans de les multinacionals el futur del teixit industrial del nostre territori, amb l'excusa de mercat o productivitat, que, com és ben conegut, sempre tenen parany.