El passat 23 de març, la prestigiosa editorial francesa Seuil va posar en marxa una nova secció literària denominada “Veus autòctones”. En la web Un livre dans dt. valise (Un llibre en la meva balisa), el director de la secció Laurence Baulande va explicar que llavors l'objectiu del projecte és publicar novel·les d'autors autòctons de tot el món perquè vengen de “Amèrica, Àsia, Pacífic, Oceania [sic] i Europa”. De fet, té com a objectiu oferir veu als “Primers Poblats” perquè “la seva literatura és d'una vitalitat tremenda”. Es denominen “Primers Poblats” a aquelles poblacions que, segons l'Organització de les Nacions Unides, han estat desmantellades. Perquè, sorprenentment, entre els indígenes hi ha autèntics “autors” capaços de produir poesia, novel·les negres o “literatura general”. La secció de “veus autòctones” serà, probablement, la que atorga “visibilitat” i “legitimitat”, ja que atorgarà de manera “militant” la paraula a “els quals han callat durant molt de temps”.

La primera novel·la publicada és Cinq petits Indiens (Cinc petits indi). És una història “polifònica”, segons la presentació, però traduïda al francès per Michelle Good creu popular (Five little Indians) i Isabelle Maillet. Aquest llibre té una qualitat literària indiscutible, a més de difondre la lliçó sociològica de les vivències de milers de joves autòctons que van ser alliberats dels internats canadencs en els anys 60.

La segona novel·la del departament va sortir a l'abril: Escrita per Melissa Lucashenko, Celle qui parle aux corbeaux (que parla amb Belea), David Fauquemberg ha traduït de l'anglès australià. En aquest apassionat llibre, replet de violència, seguim a Kerry Salter, una dona aborigen lesbiana, que ens porta amb Harley a les seves famílies i als seus convulsos pobles. Una història molt abrasiva, escrita a un estil molt viu.

A les dues novel·les, des de l'anglès, se'ls nota una altra llengua. El segon és sobretot d'argot i bundjalung. Ens pot fer mal, no obstant això, als qui basem la nostra personalitat en l'ús del llenguatge, pensar en pàgines a pàgines que en el llenguatge dels opressors han sorgit, en general, aquestes novel·les literalment meravelloses. La producció que ve hauria de ser La femme grenouille (La granota Andre), del sami Niillas Holmberg, i això sí, d'origen samiano.

El fet que l'editorial Seuil consideri una secció especial em recorda l'assaig de Markus Messling, L’universel après l’universalisme (Universal postuniversal) (París, PUF, 2023): Europa acaba acceptant que els seus valors universals anteriors no tenen en compte la pluralitat de la societat, diu Messlingen, i la veritable universalitat continuarà creixent. En Bizkitarte, a la cultura francesa no li resulta tan fàcil descartar el seu antic dogmatisme, i inventa classificacions especials per a intentar entendre el que és exòtic, per a adonar-se que hi ha literatura fora dels grans camps.

En 2015, en un article d'Enbata, Peio Etcheverry Ainchart assenyalava que no jugar seria reflexionar sobre si els bascos hauríem de classificar-nos com a “autòctons”: més enllà de totes les classificacions, el nostre veritable repte real és perseverar i caminar en una vida canviant i complexa.

Llegir, doncs, les obres de Good i Lucashenko, no perquè siguin literatura autòctona, ni perquè puguin classificar-se com a literatura de gènere, literatura lesbiana, literatura post-colonialista, literatura realista o com qualsevol altra, sinó simplement perquè són literalment escrites, és a dir, són literatura.