No totes les guerres reben el mateix esment. En tots ells són exiliats, colpejats, morts, violats i adolorits per a tota la vida, però no es presta la mateixa atenció a tots. L'exemple més clar és la guerra d'Ucraïna, i en l'altre extrem la de Sudan. Els estats d'Egipte, Líbia, Txad, Sudan del Sud, Etiòpia i Eritrea envolten Sudan, classificat en els vint països més pobres del món. A la pobresa es va afegir fa sis mesos una guerra, i sense arribar a un acord de pau, les oïdes dels occidentals puntuen els seus dies i nits amb sons de bombes i trets que no senten.

5.000 sudanesos, quatre milions de desplaçats, centenars de milers de “fams” i milers de colpejats, torturats o violats, morts per la guerra durant sis mesos. Són xifres de l'Organització de les Nacions Unides i el secretari general responsable dels problemes humanitaris, Martin Griffiths, va donar l'alarma: “Aquest conflicte que es va estenent, i les fams, malalties i desplaçaments que es deriven, poden acabar amb tot el poble”. Aquesta desaparició és encara més probable pel fet que el clima és el sisè país més vulnerable en l'àmbit de l'emergència i a la necessitat d'afrontar fenòmens meteorològics extrems. I és encara més probable, perquè la realitat del pobre poble africà està lluny de les prioritats internacionals. William Carter, del Consell Noruec de Refugiats, lamenta: “La situació de Sudan no es mira. No és una formiga, és una apatia”.

Però què va provocar la guerra el 15 d'abril de 2023? Com es van convertir en rivals des de 2021 en el Cap d'Estat i Cap d'Exèrcit Abdel Fatah al-Burhan, adjunt en el Consell Sobirà de Transició, i el Vicepresident Mohamed Hamdan Dagalo, nomenat Hemetti? Què diuen els milers i milers de taronges que van sortir al carrer en 2019 contra Omar al-Baxir, que estava en el poder des de 1989? Què diuen els a el-Burhan i Dagalo que durant la revolta enaltien la pau i la democràcia i prometien la transició de l'inici de la guerra civil? Preguntes grosses, fins i tot quan el potólogo és una guerra que no s'esmenta en els mitjans internacionals.

La transició en paraules, això de sempre en les accions

El vent d'esperança entre els sudanesos dominava l'11 d'abril de 2019 quan es van retirar del poder al-Baxir i van guanyar l'oportunitat de formar un govern democràtic. La Força de la Llibertat i el Canvi FFC, que va estar en primera línia de la revolució popular, va perseguir al carrer l'objectiu del govern civil, sofrint desenes de morts per repressió de l'exèrcit. El Consell Militar de Transició, amb l'ajuda del grup paramilitar RSF, Força d'Ajuda Ràpida, entre els quals es troba la guerra, recorda el “Massacre de Khartum” del 3 de juny reprimit.

Finalment, en l'acord del 17 de juliol es va aprovar que el poder romangués durant tres anys en mans de militars, amb un clar compromís de formar posteriorment un govern civil mitjançant eleccions. Durant els primers vint-i-un mesos de la transició, els militars dirigien el Consell Sobirà i després els ciutadans. El Consell va estar compost per onze persones, en concret cinc civils, cinc militars i un altre civil triat per totes dues parts. Però és que un mes abans que es transmeti la conducció, el 25 d'octubre de 2021, al-Burhan va realitzar un nou cop d'ànim, ampollando els acords i assumint tots els poders. Aviat van sortir desenes de milers de sudanesos als carrers de Khartum. El 27 de febrer de 2022, els comitès ciutadans de resistència van presentar una carta de suport a la transició. Al final, les dues parts van acordar alguna cosa, però amb menys protecció de la Força de Llibertat i Canvi i dels ciutadans, deixant més poder a l'exèrcit: “[Les Forces Armades] són la vàlvula de seguretat de la Nació, la mantindran fosa i protegiran la seva terra”, assegura Al-Burhan. L'acord de 5 de desembre de 2022 incloïa clarament el full de ruta i el document que implicava el canvi que els seguidors del règim de l'ex dictador Exèrcit i al-Baxir, Dagalo pròxim i amic al-Baxir, “desapareguessin totalment” dels assumptes polítics. Però això no ho volen ni els militars ni els amics del-Baxir.

Lluita de poders en el camp de vida dels ciutadans

Volen quedar-se en el poder i la guerra és una mostra d'això: al-Burhan, cap de l'exèrcit, i Dagalo, de Forces d'Ajuda Ràpida, volen quedar-se al màxim. A més, les inquietuds i desavinences sobre la unificació del grup paramilitar i de l'exèrcit a què es refereix l'acord van provocar la guerra entre tots dos.

Dagalo ha aconseguit la formació d'un grup armat, tan poderós com l'exèrcit sudanès, que ja té sota el seu control les tres quartes parts de la capital de Khartum i està assetjat per nombroses posicions de l'exèrcit sudanès. Al-Burhan va haver d'abandonar la capital, situant la seva caserna general a la ciutat de Port Sudan. Des del mes d'abril s'han produït una desena de corts de foc, tots fràgils i en l'actualitat encara no hi ha voluntat d'abandonar les armes. l'Aràbia Saudita i els EUA o el Bloc Oriental d'Àfrica han fet les negociacions fins ara. Sis mesos després de l'inici de la guerra, Sudan està totalment dividit en dues parts, i segons alguns experts, al-Burhan podria declarar la composició d'un nou govern per l'est de Sudan, per Port-Sudan, i Dagalo fer el mateix pel sud i finalment obrir el camí perquè el poble torni a dividir-se en dos.

Ara com ara, l'esperança de la formació del govern civil de 2019 ha desaparegut per als sudanesos, perquè els guerrers busquen més poder que pau, i perquè a més els pobles veïns prefereixen un militar com a interlocutor, i un govern civil en l'exercici de la democràcia, perquè pot ser contagiós la fam de llibertat...